dijous, 28 d’agost de 2014

Una cosmopolita en una cafeteria


Un dels meus llocs preferits per estudiar i per escriure és la terrassa d’una de les cafeteries a la vora del riu Valira. Des dels temps immemorials, els humans han intentat apropar-se a l’aigua i gaudir de la seva bellesa, i sempre em sorprèn que no hi hagi més gent en aquestes cafeteries, mirant les aigües ràpides i imparables, les aigües perilloses del nostre riu més gran, la seva única i deliciosa manera de caure sobre les pedres. Aquest és el lloc on es desenvolupen els esdeveniments de la novel·la A la Cova de l’Óssa, que conec tan bé que us la podria explicar des del començament fins al final, tot i que mai l’he arribat a escriure. Aquí, al lloc on estic prenent el meu te verd del matí, dinava cada dia el difunt Rafel Ametlla, el germà del molt il·lustre Serafí Ametlla, l’avi de la meva àlter ego Ariadna Palau. Sempre m’assec on seia, al meu món imaginari, el botiguer sorrut: de vegades em poso al seu lloc, de vegades de cara al personatge literari encara en potència, encara mig fantasma sense carn i ossos però ja predestinat a morir. La coincidència del món imaginari amb el món real, de cara a l’aigua, és un plaer.


Avui la meva lectura d’elecció és el relat A Cosmopolite in a Café, d’O. Henry, i em fa gràcia la coincidència. El cosmopolita de cafeteria que s’hi descriu, E. Rushmore Coglan, és una còpia fidel de mi mateixa, tot i que tinc una relació una mica més distant amb l’alcohol i els seus consumidors habituals. En aquest relat, la literatura i l’espai es vinculen a través d’un tractament humorístic del subjecte que nega la rellevància del territori en la seva vida quan, en realitat, està preparat per defensar l’honor del lloc de la seva procedència amb tots els mitjans admissibles i inadmissibles. Tots els protagonistes no són el que creuen ser: ni Nova York, que vol semblar París amb els seus garçons amb noms tan inconfusiblement francesos com McCarthy i la melange de xerrera i riure, ni el cosmopolita que resulta patriota bel·ligerant, ni un borratxo que desitja ser un cargol de mar que canta, ni  el narrador que vol semblar ingenu quan és, en realitat, un irònic incorregible i un moralista. O. Henry juga amb el contrast entre el que creiem que pensem i el que sentim veritablement.


Podem classificar les ciutats en més unides amb la natura, com per exemple Jerusalem o Venècia, i més urbanes per se, com París o Praga, podem dir que són més i menys acollidores, però el seu esperit, el misteri del seu ambient, sempre se’ns esmuny, es resisteix a tota mena d’explicacions prosaiques i poètiques, probables i improbables. La ciutat és el seu trànsit i el seu art, els seus crims i les seves universitats, els seus músics i els seus gàngsters. No es pot negar l’essència d’una ciutat, i el fet de néixer o créixer en ella, el fet d’aspirar els seus fums durant uns anys, el fet d’enterrar-hi els avis, et deixa una empremta, una marca, inesborrable. Tots estem marcats per les ciutats que ens han vist néixer, però no és menys cert que també ens influencien les ciutats que ens han escollit. Som les seves preses, les seves víctimes, els seus amants més o menys voluntaris. Ara bé, E. Rushmore Coglan, per tot l’amor que tingui, sense voler, a la localitat de Mattawamkeag, Maine, també està marcat per Nova York, per la megapolis que li inspira totes les seves mentides tan fàcilment descobertes.

(Publicat al BONDIA el 25 de juny de 2014)

Cap comentari:

Publica un comentari