El diari secret

Sempre he tingut la mania d’escriure tot el que penso. Es tractaria d’un costum relativament inofensiu, una pèrdua de temps com qualsevol, si tot seguit ho esborrés o ho estripés, segons el tipus de suport. La meva mare, coneixedora de la meva tendència a plasmar els pensaments i a guardar-los, va intentar salvar-me’n. “No deixis que es vegi el que és lleig del teu interior”, deia, mentre jo, tota esperit de contradicció, em moria de ganes de mostrar al món la negror profunda, real o imaginada, de la meva ànima secreta. La mare, amb l’ànim pràctic d’estalviar-me’n les conseqüències, m’aconsellava escriure el que jo volgués en un trosset de paper, i després fer un foc i cremar-lo: consell que no recordo haver seguit mai. Així, quan tenia uns 12 anys, vaig fer un diari secret ple de poemes de la pròpia collita que copiaven l’avorriment aristocràtic característic dels poetes russos del començament del segle XIX. No era aristòcrata, és clar: era un membre de ple dret de la unió comunista dels joves. Tampoc estava veritablement avorrida amb la vida; crec que intentava reproduir l’estil dels romàntics. Tanmateix, els exercicis poètics no van trigar a portar-me a la perdició (la poesia ja ho fa, això). Van causar un megaemprenyament del propietari de la casa on passàvem els estius, el segon marit de la meva àvia (el meu avi Ivan va morir quan la mare tenia 11 anys), Mikhaïl Stepànovitx. 

Per mala fortuna, el bon home va agafar una sobtada afició a la lectura dels diaris secrets. El meu primer lector va resultar molt més que crític. Estava tan furiós amb mi i amb la meva visió del món que no vaig tornar a passar-hi cap estiu, a Vell Pixminsk, i no em van tornar a portar a veure’l fins a la seva mort. En cap moment vaig pensar que el fet de llegir les meves notes havia sigut més aviat culpa seva, que les notes secretes dels altres, incloses les meves, no es llegien. Ara bé, tot i que em va saber molt greu el sobtat trencament de totes les comunicacions (no suporto quan la gent s’enfada amb mi, i ell, fins aquell dia, sempre havia semblat tenir-me en bona consideració), no vaig deixar d’escriure tot el que pensava o sentia, o tot el que em semblava que sentia. Vaig assumir que el que havia de ser escrit hauria de ser escrit. Vaig interioritzar  també que tot el que s’escrivia corria el risc de ser llegit. El desafortunat incident amb el meu segon avi em va servir de primer pas cap a la publicació. Vaig començar a pensar que les coses, un cop escrites, havien de ser llegides, i a prendre consciència del fet que escriure històries per llegir podia ser terapèutic. Les coses escrites per ser llegides deixen de ser totalment teves: són més divertides, més sociables, més fetes per existir en societat que el diamant en brut de l’opinió crua. O és això el que penso. Aquest matí, de camí al dentista, he trobat un senyor que es diu Joan. “Bon dia, et segueixo”, m’ha dit. “Llegeixo el que escrius, tot i que de vegades és molt dens. Molt carregós. Carregós potser no, però sí que és dens. Suposo que tothom té el seu estil, ¿oi? Jo, com a mínim, et segueixo.” I ha continuat el seu camí. No el conec. L’únic que sé d’ell és que surt amb una noia molt simpàtica que sovint saludo. Li agraeixo l’interès. L’ànim de crítica sorgeix de l’afició a la lectura. Quin gust que hi hagi afició a la lectura. Amic lector, celebro que hagis arribat a aquest punt sense passar la pàgina. Si tinc una ànima negra, ja hi entra la llum de la teva mirada. Des de l’edat molt tendra, m’encanta tenir lectors.

(Publicat al BONDIA el 16 de juliol de 2014)