dimecres, 21 d’octubre del 2015

L'ombra del diletant


Miquel Gensana ha viscut una vida més aviat plena que no pas buida. Procedent de Feixes, és a dir, de la Terrassa fictícia on transcorre la gran part de les novel·les de Jaume Cabré, ha estimat un seguit de dones i ha emprès aventures diverses. A l’edat de 19 anys, va marxar de casa i va dedicar-se, entre altres coses, a atracar bancs i a desfer-se de cadàvers. Ambdues activitats van ser prou breus per no convertir-se en una tediosa rutina. Tot i així, per molt que s’hagi convertit, en un moment o l’altre de la seva vida, en un periodista cultural, té un típic passat de malson, d’un seguit de malsons, que habitualment converteixen un home solitari en carn de psiquiatre. I és que quan l’única persona que estimes de la teva família es torna boja i es dedica quasi exclusivament a la papiroflèxia, a confeccionar arbres genealògics i a menjar xocolata, sovint comences a dubtar de la teva salut mental. Et poses a explicar-te la teva pròpia vida, tot barrejant la primera i la tercera persona, per fer homenatge a aquells qui encara viuen i sobretot, als morts.

No crec (t’ho xiuxiuejo a cau d’orella, perquè no em sentin els meus amics artistes), no crec en l’eternitat donada per l’art. Si hi ha una eternitat (m’agradaria pensar que sí), deu haver-n’hi una per a tothom, i no tan sols per a aquells que es creuen immortalitzats en una obra d’art. L’oblit no és sinònim de mort, l’oblit forma part de la vida. L’eternitat no pot dependre de la sempre fràgil i inconstant memòria humana. La salvació no s’hauria de limitar a les fronteres del talent d’aquells qui ens estimen. No s’hauria de posar en relació amb el gust artístic, musical o literari de les generacions que ens faran relleu. No subestimo la realitat fictícia: sé que la ficció pot ser tan real com la vida mateixa, però no ho és més que la vida. La vida, per prosaica o trista que ens pugui semblar, narrada o no narrada, està creada, pensada i projectada per ser eterna. Si ens dediquen un concert de rèquiem, per deliciós que sigui el detall, no ens farà més eterns, com no ens faria menys eterns el fet d’haver-nos quedat sense concert, sense retrat i sense himne. Dit tot això, confesso que són coses meves. Jaume Cabré no hi creu. Sap que amb la música i amb les paraules donem vida al món.

“La meva gran pena”, diu Miquel Gensana, crític cultural, “la meva gran pena és no ser ni músic, ni pintor ni poeta sinó un simple i remaleït diletant, molt sensible, sí, però incapaç de crear.” Incapaç d’assegurar una eternitat als seus morts estimats que tal vegada desitjarien quedar-se vitrificats en les paraules que ell digui, en dolces notes musicals. Privat de la capacitat de fer bellesa. Al cap i a la fi, “l’ombra de l’eunuc” és allò que veu un crític quan mira enrere. És el que veiem els humans quan mirem enrere. Perquè de cara al passat, tots som ja inofensius, amb una impotència notòria de fer-li esmena a la totalitat. I si el passat no ens paralitza, si no ens converteix, com a la dona de Lot, en una columna de sal immòbil, paradoxalment, ens empeny per continuar vivint. Encara no ho som, allò que hem de ser. No tenim el dret guanyat de dir “ja n’hi ha prou, Senyor, quan et plagui, allibera’m dels meus lligams!”. Encara ens empresona l’art, fútil, com els lleons abissinis fets de paper d’arròs, esmunyedís com el so d’un violí llunyà. I quan Miquel Gensana el Crític, nascut el mateix dia del mateix any que el seu creador, mira enrere, hi veu el seu destí viscut que, per a nosaltres, és una novel·la.

(Publicat al BONDIA el 14 d'octubre de 2015. Text: Alexandra Grebennikova. Il·lustració: Jordi Casamajor).

dimecres, 7 d’octubre del 2015

Llop emportat pel vent


Tinc davant meu una cervesa escocesa: Dark & Strong Scottish Ale. Una cervesa artesanal, fabricada en un lloc que anomenat Lossiemouth. Com a la majoria de llocs d’Escòcia, mai hi he estat: tan sols vam fer una visita llampec a Loch Lomond i el parc nacional Trossachs. Un professor de geografia abillat amb un kilt de tartà ens va fer de guia a les passejades per l’illa d’Inchcaillach i l’ascensió al cim del turó de Conic. 

Busco Lossiemouth a les imatges de Google: té un paisatge lunar estrany de sorra molla i arrugada en un moment de marea baixa. A Andorra, de fons marins desprotegits i despullats de l’aigua que els cobreix habitualment, no en tenim, si no hi comptem el fang lliscós de les entranyes del llac d’Engolasters, tot buit i ple de peixos fets de branques, de cercles màgics, d’espirals, amb un cérvol blau a la vora. Lluny de les foques marines i molt a prop de les marmotes, enyoro veure el mar. No pas les parts de la costa cobertes de para-sols i gandules: el mar dels pescadors, les aigües dels intrèpids. Segur que ho tinc més a tocar de la mà del que em sembla. N’hi ha d’haver, de pobles no recreatius, a la costa catalana. Pobles de pescadors sense cadenes de grans hotels. Pobles aventurers que no van optar per l’estatus d’un epicentre de festa, oci i comerç. Però la distància em fascina, i els aniré a buscar a les terres plujoses d’Escòcia.

Bec a la vostra salut. Bec de l’ampolla amb disseny minimalista i sobri. Du el nom de Windswept Wolf: un llop emportat pel vent. Tal com sol passar, darrere del nom no hi ha cap llop real sucumbit a la força de la tempesta. L’exquisida beguda amb un gust amarg de xocolata resulta haver sigut anomenada en honor d’un senyor feudal del segle XIV, un dels fills del rei d’Escòcia Robert II. Li deien Llop. Era un senyor de molt mala fama. Un dia es va emprenyar amb el bisbe de Moray per haver escollit algú altre com a protector per a les seves terres. En l’esperit de la venjança, va cremar la ciutat d’Elgin i un parell de monestirs, una església i, per últim, la catedral. Eren força bèsties, aquells senyors medievals, molt poc europeus, si em permeteu, quant a les formes de fer. Els entenc com si tots fossin una mica russos. No en va, Llop (Volk) era un nom molt comú als pobles russos a l’antiguitat. De fet, el meu segon cognom, que no hi ha manera que adopti legalment, el cognom de la meva mare abans que s’hagués casat amb el pare, és Vólkova: la filla del Llop. Si es digués Ivanova seria, en teoria, la filla d’Ivan, algun Ivan ancestre seu. I un Grebénnik és un cosac del riu Ter, de la collada muntanyenca. El meu avi matern venia d’un poble perdut a la immensitat de la regió de Tambov, una regió coneguda pels seus llops. A Andorra, ja no queden gaires llops a la muntanya, cosa que em tranquil·litza no sabeu com. Tinc por dels llops, dels gossos i dels gats, tot i que es veu que un andorrà molt estimat per mi havia tingut, de petit, un gos llop que es deia Stalin i el seguia a tot arreu.

Ja hem dit prou dels llops russos i andorrans, només ens hauria faltat recordar la llegenda del Bisbe Llop i la Dama Blanca d’Aubinyà. Tornem als escocesos. La catedral d’Elgin es va reconstruir, però la pedra que van utilitzar per a la restauració al segle XV estava feta un nyap. Per això, el que veiem a les ruïnes de la catedral d’Elgin és la part original, la del segle XIII. I la tomba del Llop de Badenoch és un dels pocs monuments escocesos que es van conservar des de l’edat medieval fins avui.

(Publicat al BONDIA el 7 d'octubre de 2015)
Text: Alexandra Grebennikova. Il·lustració: Jordi Casamajor