dimecres, 21 d’octubre de 2015

L'ombra del diletant


Miquel Gensana ha viscut una vida més aviat plena que no pas buida. Procedent de Feixes, és a dir, de la Terrassa fictícia on transcorre la gran part de les novel·les de Jaume Cabré, ha estimat un seguit de dones i ha emprès aventures diverses. A l’edat de 19 anys, va marxar de casa i va dedicar-se, entre altres coses, a atracar bancs i a desfer-se de cadàvers. Ambdues activitats van ser prou breus per no convertir-se en una tediosa rutina. Tot i així, per molt que s’hagi convertit, en un moment o l’altre de la seva vida, en un periodista cultural, té un típic passat de malson, d’un seguit de malsons, que habitualment converteixen un home solitari en carn de psiquiatre. I és que quan l’única persona que estimes de la teva família es torna boja i es dedica quasi exclusivament a la papiroflèxia, a confeccionar arbres genealògics i a menjar xocolata, sovint comences a dubtar de la teva salut mental. Et poses a explicar-te la teva pròpia vida, tot barrejant la primera i la tercera persona, per fer homenatge a aquells qui encara viuen i sobretot, als morts.

No crec (t’ho xiuxiuejo a cau d’orella, perquè no em sentin els meus amics artistes), no crec en l’eternitat donada per l’art. Si hi ha una eternitat (m’agradaria pensar que sí), deu haver-n’hi una per a tothom, i no tan sols per a aquells que es creuen immortalitzats en una obra d’art. L’oblit no és sinònim de mort, l’oblit forma part de la vida. L’eternitat no pot dependre de la sempre fràgil i inconstant memòria humana. La salvació no s’hauria de limitar a les fronteres del talent d’aquells qui ens estimen. No s’hauria de posar en relació amb el gust artístic, musical o literari de les generacions que ens faran relleu. No subestimo la realitat fictícia: sé que la ficció pot ser tan real com la vida mateixa, però no ho és més que la vida. La vida, per prosaica o trista que ens pugui semblar, narrada o no narrada, està creada, pensada i projectada per ser eterna. Si ens dediquen un concert de rèquiem, per deliciós que sigui el detall, no ens farà més eterns, com no ens faria menys eterns el fet d’haver-nos quedat sense concert, sense retrat i sense himne. Dit tot això, confesso que són coses meves. Jaume Cabré no hi creu. Sap que amb la música i amb les paraules donem vida al món.

“La meva gran pena”, diu Miquel Gensana, crític cultural, “la meva gran pena és no ser ni músic, ni pintor ni poeta sinó un simple i remaleït diletant, molt sensible, sí, però incapaç de crear.” Incapaç d’assegurar una eternitat als seus morts estimats que tal vegada desitjarien quedar-se vitrificats en les paraules que ell digui, en dolces notes musicals. Privat de la capacitat de fer bellesa. Al cap i a la fi, “l’ombra de l’eunuc” és allò que veu un crític quan mira enrere. És el que veiem els humans quan mirem enrere. Perquè de cara al passat, tots som ja inofensius, amb una impotència notòria de fer-li esmena a la totalitat. I si el passat no ens paralitza, si no ens converteix, com a la dona de Lot, en una columna de sal immòbil, paradoxalment, ens empeny per continuar vivint. Encara no ho som, allò que hem de ser. No tenim el dret guanyat de dir “ja n’hi ha prou, Senyor, quan et plagui, allibera’m dels meus lligams!”. Encara ens empresona l’art, fútil, com els lleons abissinis fets de paper d’arròs, esmunyedís com el so d’un violí llunyà. I quan Miquel Gensana el Crític, nascut el mateix dia del mateix any que el seu creador, mira enrere, hi veu el seu destí viscut que, per a nosaltres, és una novel·la.

(Publicat al BONDIA el 14 d'octubre de 2015. Text: Alexandra Grebennikova. Il·lustració: Jordi Casamajor).

Cap comentari:

Publica un comentari