Els tres colors de la memòria

No sé quina música sona al reproductor de CD. Sembla xinesa, o potser japonesa: en tot cas, penso que els instruments són per a mi desconeguts, i produeixen uns sons distints de l’habitual. Preferiria Mozart, però no em desagrada. Em trec els anells, les arracades, el cinturó i el braçalet. Mai no sé com es treu aquest braçalet, i m’han d’ajudar. En el moble de fusta, hi ha una fila de potets de colors. Abans d’agafar-ne alguns, em fan fer uns exercicis de relaxació. “¿T’adones de com d’accelerada vas, ja a aquesta hora del matí?” Sí, ja ho sé. La gent sempre es pensa que no sé com sóc. Parlo massa ràpid, i somric tota l’estona. Això de les ampolletes de plàstic té una certa semblança a la idea de les pastilles de la pel·lícula Matrix. “Tria els colors que més t’atreuen.” Hi penso. Blanc. Groc. Blau. “¿Quin blau? ¿Blau fosc, blau turquesa o blau cel?” Blau cel. M’ho expliquen. “El blanc és el color del patiment. El groc és el color de la vida. El blau...” No recordo què em van dir del blau. Crec que era el color del futur.

M’estiro a la llitera. Em posen una pedra al pit i em desitgen el millor. Tanco els ulls i oloro el blanc. Inspiro fort, trec l’aire per la boca. Tres vegades. “Ara el blanc ha de penetrar la part del davant del teu cos, tot el teu cos. Ha de penetrar per dins, i jo t’embolcallo de blanc per fora.” Tinc els ulls tancats i no sé com m’embolcalla. Li costa entrar, al blanc. El blanc és el gebre. “Ara hem de donar temps perquè el blanc penetri al teu cos.” Inspiro el groc, ho repetim, i quan em diu que el groc ha de penetrar al meu cos per la part de darrere, entenc que el groc és el groc de llumenetes, les llumenetes que creixien als camps del poble de Vell Pixminsk on vaig passar tots els estius feliços de la meva infància. Jo sóc un camp de llumenetes, les de la part de darrere són grogues, les de la part del davant són blanques. I quan respiro el blau, ho entenc. El cel és el que tinc al voltant. El cel de l’est és més transparent que el dels Pirineus, té un to de blau més pastel que el cel d’Andorra.

Jo m’estirava a l’herba a la part llunyana del jardí, al costat de la plantació de gerds sempre plena d’ortigues, i mirava el cel, el cel i els avions i la forma dels núvols: mai he estat gaire bona per trobar semblances als núvols. La meva àvia m’explicava que la seva amiga que predeia el futur havia rebut el seu do de premonició així, estirada a l’herba. Jo miro al cel i dic: “Esperits, estimats esperits”, però ningú en baixa, i m’hi quedo amb les flors, les papallones i les abelles, abelles llestes que, elles sí, podrien ser els esperits dels morts. Les papallones eren marrons amb puntets o d’un verd amanida; jo en tenia una petita col·lecció i no se m’acudia aleshores que els prenia la vida, era com trencar les branques de lilàs per posar-ne un ram en una gerra al mig de la taula del menjador per a la mare. Però no n’agafava gaires, no en sabia, més que res les mirava quan se’m posaven a la mà. Els avis deien que la terra en aquell tros no era prou bona per plantar-hi res, ni tan sols les trumfes, perquè era tot argila, però hi creixia l’herba i hi havia moltes flors salvatges, clavells de pastor, cascavells i margarites, i sobretot llumenetes. I ara ja feia molts anys que no em recordava de les llumenetes de les quals feia corones per a mi i per a la mare, quan em venia a veure al poble on jo passava els estius amb l’àvia. Cada cap de setmana a la tarda, jo sortia cada hora a veure quins passatgers deixava el vell autobús a la parada. Si arribava la mare, l’anava a veure corrent. 

(Publicat al BONDIA l'11 de novembre de 2015. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor).