L'Illa dels Museus

La catedral de Berlín, l’església evangèlica més gran d’Alemanya, danyada greument pels bombardejos de les forces aliades durant la Segona Guerra Mundial i reconstruïda l’any 1993, es troba a l’illa dels Museus, una illa sobre el riu Spree inundada en enormes i cruixents fulles seques de la tardor.

La miro des d’una cafeteria, amb un petit cafè molt fort i un gran tros de Sachertorte. L’he vist per dins perquè he anat a la litúrgia, he intentat cantar en alemany i he donat la mà al pastor que ens intentava introduir a la paraula divina en un idioma en què em perdo. I ara penso en el vers de Luterà de Mandelstam, “i en un dia deslluït cremem com atxes”, i en un dia deslluït, la veig emmarcada de núvols, i vull passar una petita part de la vida a la ciutat que té una illa dels Museus. No, no és que vagi pels mons de Déu a la recerca de les illes encantades. Mai no faré, com Cerni Escalé, empès per la idea d’una magnífica aventura, una expedició a les diminutes illes de prop de la costa africana, i del Carib, i de Polinèsia: ja visc, des de fa temps, en una illa encerclada per enormes ones de roca, a prop del lloc on fa uns anys una colla de nens va cavar una mena de pou tot cercant un tresor ocult al pati de l’Escola Andorrana. Ja visc mirant els plecs de l’oceà de pedra que es congelà, com per un moviment d’una vareta màgica, en un moment exacte quan semblava que es quedaria líquid per sempre. I tanmateix, sé que enyoraré l’illa que es troba al cor de la capital literària de l’emigració russa, per sempre lligada als noms de Khodasèvitx i Tsvetàieva, Maiakovski i Iessenin, Pasternak i Gorki. Per a la literata adolescent que jo havia estat, l’illa dels Museus és un dels llocs de necessari i sagrat pelegrinatge.

Berlín, per a mi, és diferent del que és per a una persona nascuda a l’Europa de l’oest. No em produeix cap xoc cultural. Per a la majoria dels meus amics originaris de Rússia, Berlín és la ciutat on el lingüista Víktor Xklovski escrivia Zoo, o cartes de no amor, dedicat a la que es convertiria en la guanyadora del premi Goncourt de l’any 1944 Elsa Triolet, esposa de l’escriptor francès Louis Aragon. Berlín és on el gran director de teatre Meyerhold es va trobar per última vegada amb el gran actor Mikhaïl Txèkhov, el nebot de l’escriptor, que li va implorar que no tornés a la Rússia comunista. Si sentiu curiositat pel destí de l’actor, us diré que després de predir la mort de Meyerhold de la mà de l’Estat soviètic, que no va trigar ni un any a fer-se realitat, Txèkhov va emigrar als Estats Units i va ser, entre d’altres, mestre de Marilyn Monroe i Clint Eastwood. Quasi no podem evitar percebre Berlín, sobretot Berlín de l’est on, mur o no mur, ens sentim com a casa, com una ex-colònia russa. Encara se sent la parla russa en massa llocs, encara ens hi entenen quan ens expliquem la vida i miracles als vagons del metro, encara se sent la música russa a les cantonades. Hi ha barris sencers decorats a l’estil de la DDR, la República Democràtica d’Alemanya, i a les botigues i mercats s’hi venen, a preus elevats, els objectes fabricats a l’Alemanya comunista que per a nosaltres, quan jo era petita, eren tot un símbol de luxe i confort permesos en una societat igualitària.  L’arquitectura del teatre Volksbühne, situat a la plaça de Rosa Luxemburg, sembla plenament soviètica i en tot cas, des que he deixat per sempre la meva ciutat natal, no havia trobat mai res, enlloc, dedicat a la marxista, socialista i revolucionària alemanya Rosa Luxemburg.

(Publicat al BONDIA el 25 de novembre de 2015)
Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor.