Els descendents

Els temps canvien, i canviem amb ells. Fa uns vint anys vaig passar una temporada a França. Tenia una habitació llogada al pis d’una família de parisencs, descendents de l’aristocràcia amb un arbre genealògic de múltiples branques, propietaris d’una casa ancestral en un petit poble al nord de la ciutat, bons catòlics, creients i practicants, votants de Le Pen. Lluïen els mobles estil Lluís XIV i no tenien televisor. Me’ls estimava molt, potser una mica massa per ser una estudiant destinada a passar-hi tres mesos i marxar. Quan anaven en cotxe, cantaven en lloc de posar la ràdio. Cada nit sopàvem junts i parlàvem del món. Una de les raons per les quals vaig optar per no quedar-me a viure a París és que em van convèncer que França necessitava que se la protegís dels immigrants. Abans que em titlleu de bleda, justificadament, us he de recordar que jo venia de molt lluny i no tenia cap opinió sobre la que hauria de ser la política d’un país per a mi tan desconegut com França, ni tenia cap necessitat de quedar-m’hi. És com si avui m’enviessin a l’Aràbia Saudita. Quan anava en TGV cap a Barcelona, mirava per la finestra als camps de vinyes i pensava, pobra França, tan petita, l’estimaré tant que em mantindré fora. No sé què serà de la teva puresa, però no contribuiré a diluir-la. I vaig arribar a la feliç Catalunya de mitjans dels anys noranta, on no hi havia ningú que em digués que la presència dels estrangers com jo contaminaria la seva identitat. Era per a mi un temps d’un gran optimisme i d’unes grans esperances. Tampoc m’hi vaig quedar, tot i que en tenia moltes ganes: vaig trobar feina a Andorra i encara m’hi teniu.

El món canvia. Vint anys més tard, tant les ciutats russes com les ciutats europees presenten un aspecte més cosmopolita. Milions de famílies intenten trobar una llengua comuna amb els seus nous membres que parlen idiomes distints, provenen de països on els seus padrins no havien anat mai i de vegades no entenen qui són. En part, és qüestió de refugiats; en part, dels professionals que han anat a un altre país per motius laborals; en part, de les parelles formades a través d’internet o de fills adoptats a terres llunyanes. Jo mateixa sóc mare d’una nena pertanyent a dues cultures. El món de les pel·lícules infantils intenta trobar respostes a l’angoixa dels més petits de la mateixa manera que el món cinematogràfic orientat a més grans (Qu’est-ce qu’on a fait au Bon Dieu?, de l’any 2014, n’és un gran exemple). Els últims exemples més notoris de les produccions cinematogràfiques són Els Descendents, de Disney Channel, i sobretot Hotel Transylvania 2, una pel·lícula de fantasia i comèdia animada de Sony Pictures Animation, ambdues de l’any 2015.

La coexistència dels nens els pares dels quals eren, o són, enemics, en el cas d’Els Descendents, o la simple supervivència d’un nen producte de dues cultures, en el cas d’Hotel Transylvania 2, naturalment, es tracten a còpia d’herois dels contes de fades i de terror. Un avi vampir que estima el seu nét mig humà encara que li agradi l’alvocat però de totes maneres espera que es converteixi en un vampir com Déu mana és una cosa que reconec massa bé. Des de qualsevol, qualsevol cultura es pensa que els seus valors, les seves tradicions, són el que més importa. Qualsevol llengua defensa la seva primacia i el seu gran pes, i encara tenim sort que les nacions dels nostres pares no estan en guerra. Encara em xoca l’enemistat d’Ucraïna i Rússia. Esperem que els nostres fills sàpiguen viure en pau amb tothom.

(Publicat al BONDIA el 9 de desembre de 2015. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor)