Als anys vuitanta del segle passat, els estudiosos van començar a formular les noves narratives de la història. Ranajit Guha, lector d’història a la Universitat de Sussex, va fundar el Grup d’Estudis Subalterns. El concepte de subaltern, encunyat per Gramsci, es referia a tota mena d’oprimits, explotats i exclosos més acuradament que el concepte més restrictiu de proletari. Les raons d’exclusió descrites per Gramsci incloïen la classe social, la raça, l’ètnia, l’orientació sexual, la religió i el gènere. No havia considerat l’edat, massa curta o massa avançada, o la malaltia, física o mental, com a raons d’exclusió de la història, però també podrien ser-hi. No tan sols els països del sud d’Àsia estaven intentant repensar el seu passat. També hi havia un desig semblant a la Unió Soviètica. Un dels exemples d’aquesta tendència era Svetlana Alexievitx, que als anys vuitanta va centrar les seves investigacions en els soviètics que havien participat en la Segona Guerra Mundial.
Alexievitx recollia els testimonis de dos tipus de persones: dones i nens. El rostre de la guerra que es dibuixava a partir de les entrevistes transcrites diferia de la imatge creada per la propaganda oficial. Els fets heroics no hi ocupaven el lloc central. La guerra no tenia res de bo ni de noble. La guerra era l’anul·lació de l’existència, i buscar-hi glòria era com buscar-ne en una malaltia degenerativa o en la fam. “Passes pel camp després de la batalla”, deien les dones, “i tots els morts són joves i tots guapos, i et fan pena els teus i els altres, els enemics morts també et fan pena.” I explicaven com després de la guerra van haver d’aprendre a caminar amb talons alts, a portar vestits, com van haver d’amagar les seves condecoracions i ferides, per assumir el paper que la societat els exigia. Com els calia fer veure que no havien passat per un infern, esborrar els records, fer-se passar per éssers sense cicatrius.
“Ja tinc els meus fills, ja tinc néts”, deien aquells que de petits havien perdut la mare, “tinc cinquanta anys i encara vull la mama”. Alexievitx documenta, a tots els llibres i fragments que n’he llegit, el patiment d’un ésser que estima, entre la fam, la sang i la brutícia, perquè la vida és això, l’amor. La vida és la pau, el record de la pau, l’esperança de la pau, i un humà privat de la pau segueix estimant fins a la mort. Estima la gallina que li fa de companyia i es mor d’inanició perquè no hi ha res per menjar, estima la nina trencada per les bales i li fa embenats, estima l’avi enterrat al jardí i no al cementiri, estima la pagesa desconeguda que l’acull i no entén per què aquells que afusellaren la mama li dispararen a la cara si havia sigut tan bonica.
La guerra no té rostre de dona es va convertir en una obra de teatre, ara ja pràcticament un clàssic, i en una pel·lícula. Els últims testimonis també. La periodista no deixava de rebre dures crítiques dels defensors de la línia oficial del govern, l’acusaven de ser “pacifista”, paraula que en el context soviètic de guerra freda es considerava pràcticament un insult, i mala patriota. Tot i així, els seus llibres s’imprimien en grans tiratges i es llegien massivament. Després es van publicar Els nois de zinc, la veu de les mares dels soldats morts a l’Afganistan, La pregària de Txernòbil i, finalment, El fi de l’home roig.
L’any 2015, Svetlana Alexievitx s’ha convertit en la primera periodista del món que ha rebut el premi Nobel de literatura.
(Publicat al BONDIA el 16 de desembre de 2015. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada