L'àngel del pessebre

¿Què és un nen feliç? ¿Un nen de casa rica? ¿Un nen consentit de pares de mitjans modestos? ¿Un nen a qui ningú li regala res i que ha de lluitar per trobar-se un lloc a la vida? Entre aquells qui no passen ni gana ni set, i no són víctimes de violència o de catàstrofes naturals, tal vegada un nen feliç seria aquell qui més temps passa amb la família que estima: els avis i tiets, cosins i germans, el pare, la mare, un nen que té la sort de venir d’una casa on les reunions familiars es viuen com grans celebracions. Mai no podré agrair prou la companyia de la iaia i el padrí que té la meva filla des del moment que va néixer. Tots aquells qui hem tingut la sort de conèixer i estimar els padrins hem agafat una bona embranzida des de petits perquè el món no se’ns mengi sencers. I tots tenim llegendes que expliquen la història de la iaia quan era petita, i què feia, i pensem si ens hi assemblem.

La Laura sempre m’explica que si un dia participa en el Pessebre Vivent d’Escaldes, li agradaria ser l’àngel, perquè la seva iaia Trini de petita va fer d’àngel al Pessebre Vivent d’Engordany. Hi feia molt fred, molt fred, però tots els veïns d’Engordany hi contribuïen, alguns hi aportaven un ruc, d’altres hi aportaven un bressol, i el Nen Jesús, “a dintre de la cova”, “en un dur llitet de quatre palletes”, era un bebè de veritat. ¿Quants àngels hi devia haver, portant l’alegria als espectadors que pujaven en autobusos plens de Barcelona i aprofitaven per comprar vaixelles Duralex? Per a nosaltres, tots els àngels són un, amb ales fetes de les banderetes de festa major. Passa per un camí fosc i bonic enllumenat d’espelmes. En base a Muntatges escènics d’Esteve Albert i Corp, llibre publicat en 1997 per Editorial Andorra, el somniem dirigint-se a la “bona gent de la muntanya que viu a Engordany”, espavilant els pastors adormits a fer sopetes de llet “al Jesús pobret, pobret, mort de fam i molt de fred”, dient-los “carregueu les cames al coll tot corrent, tot corrent, i porteu-li algun present”. I claudicant les escenes de la Mare de Déu quan era xiqueta i anava a costura i feia coixinet: just com m’imagino que ho feia la Trini quan era petita, el nostre àngel particular.

A la província de Granada, hi ha el petit poble de Dúrcal. Al final dels anys cinquanta, una jove cantant madrilenya, María de los Ángeles de las Heras Ortiz, que en aquell moment tenia 15 anys i estava al començament de la seva carrera, el va assenyalar al mapa d’Espanya a l’atzar i així va escollir el seu nom artístic. A partir d’allí es va passar a dir Rocío Dúrcal.

La superfície de Dúrcal, de la província de Granada, situat a les ribes del riu Dúrcal, és dues vegades més gran que la d’Escaldes-Engordany. Hi viu dues vegades menys gent. L’any 1947, quan la família Molina Padial va arribar a Engordany, però, van canviar un petit poble de muntanya per un altre petit poble de muntanya. La Trini tenia un any, la Maria era una mica més gran. El seu germà petit, en Manel, ja va néixer a Andorra. Si passen al castellà, al seu accent encara hi viu una petita ombra de parla andalusa. Fins i tot a mi, que vaig arribar a la família més de mig segle més tard, m’agrada imaginar que se m’ha encomanat, a la versió castellana de les meves idees multilingües, una mica d’accent andalús. Van créixer i treballar a Engordany, i van donar vida a noves generacions d’andorrans i andorranes. I no hi ha una iaia millor per a la meva Laura que la Trini que va fer d’àngel del pessebre, i avui fa setanta anys. I per molts anys.

(Publicat al BONDIA el 12 de gener de 2016)