dissabte, 17 de febrer del 2018

‘La Sorcière’


Els dies de Carnaval són l’època de disbauxa quan tota mena de personatges insòlits i estrafolaris surten als carrers de la ciutat. L’altre dia, quan tornàvem del bàsquet (la veritat és que jo, per molt que sigui una grandíssima aficionada del Morabanc Andorra, estava rebentada de tanta festa i em vaig passar tot el partit dormint com un bebè abraçadeta a la columna i despertant-me només per confirmar la victòria 88-81 i celebrar-la, però les meves fonts m’asseguren que vam jugar molt bé, felicitats a tots), sí, quan en tornàvem, ens van intentar parar un Santa Claus, la Mort amb la seva dalla i, si no ho recordo malament, Bob Esponja, junts i pelats de fred. Vam passar de llarg perquè ja érem quatre al cotxe i perquè fa molt poca gràcia agafar la Mort fent autoestop. Vam pujar a Encamp. Els carrers s’omplien de personatges que sortien de la imaginació malaltissa d’un malalt de tele, i vaig pensar que te’n parlaria. Descartant el pallasso de l’aterradora pel·lícula It (els monstres ideats per Stephen King, els prefereixo dins del llibre), i oblidant-me volgudament de les figures polítiques que no em cauen del tot simpàtiques, he decidit parar esment en les que exciten la imaginació popular des de fa segles. Sí, en les bruixes.
Des que Robert Pastor en va fer el memorable estudi Aquí les penjaven, no he dubtat ni un moment de les habilitats sobrenaturals dels habitants dels Pirineus. No es tracta tan sols del fet que els diaris andorrans són plens d’anuncis de la gent que promet predir i influenciar els esdeveniments de la vida humana. Tinc un pis a Escaldes, carregat d’una hipoteca interminable i dotat de parets amb propietats insonoritzants de paper d’arròs, i constato que les activitats diürnes i nocturnes dels veïns van acompanyades d’un soundrack perfecte del que es deia aquelarre: decididament, fan pensar en els rituals que, segons assegurava mossèn Argelagós, practicaven grans multituds de bruixes i bruixots de la contrada pirinenca, compreses les del Canigó, del Cadí i del Puigmal, a l’entorn del llac d’Engolasters. No tinc cap indici que això no es limiti a la celebració joiosa dels plaers de la vida i vingui complementat per mètodes i tècniques d’etzibadors d’encanteris professionals; ara bé, per no sentir-los mentre tradueixo certificats (soc traductora jurada), he arribat a mirar diverses pel·lícules antigues. Oi que em permets que te’n recomani una? És La Sorcière, de l’any 1956, protagonitzada per la magnífica Marina Vlady i inspirada per la celebèrrima novel·la Oléssia d’Aleksandr Kuprin. És una història d’amor i la pèrdua en què les supersticions de la gent que es creu civilitzada es confronten amb el bell ofici de les honestes bruixes analfabetes. D’aquí a un no-res, en sabràs més coses. I mentrestant, bon Carnaval.
(Publicat al BONDIA el 14 de febrer de 2018)
Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor.