divendres, 30 de desembre del 2016

'Shelter'

“¿Què em passarà a partir d’ara? Al cap d’un temps, he deixat de pensar-hi. Tal vegada me’n vaig oblidar... de pensar... completament.” Amb aquestes paraules, pronunciades en japonès en una veu dolça i trista, comença la història de la Rin. La Rin viu en un món on no hi ha cap ésser viu a part d’ella. S’envolta de plantes i paisatges que dibuixa en un programa de realitat virtual semblant a Minecraft. Han passat 2.539 dies sense que rebi cap missatge. La Rin té 17 anys i viu en el seu univers virtual des de l’edat d’uns 11 anys: 2.539 dies equivalen a 6,95 anys d’espera.
Entre altres compromisos laborals, faig classes d’anglès a adolescents. Davant dels joves aficionats a la música electrònica i a la creació d’imatges amb ordinador, em sento una mena de neandertal desplaçat en el temps: els meus coneixements, d’una altra banda ben bàsics, sobre el que haurien de ser les preferències estètiques d’un ésser humà mínimament format, són anteriors a la Revolució Russa. L’empremta visual i sonora dels últims cent anys de la història humana en la meva ànima és obscura i confusa: ¿què me’n dieu, de Crunchyroll i Porter Robinson, si encara em costa pair Egon Schiele i Alban Berg? I no, no és la bretxa entre generacions. Quan jo tenia 14 anys, The Future Sound of London ja estava a punt de treure ISDN, i tinc amics que l’han escoltat mil vegades. Ni es tracta d’una diferència intrínseca de gustos: tot l’art em costa igual, m’impacta massa i em confon. No tinc millor comprensió de Scarlatti que d’Iron Maiden. La part curiosa és que sempre he tingut a la meva vora algú amb predisposició a familiaritzar-me amb l’obra de Scarlatti; en canvi, ningú m’explica res d’Iron Maiden. És com si els vuit anys de piano clàssic cursats a l’adolescència llunyana m’hagin barrat l’accés a l’univers dels estils musicals que no són, d’entrada, benvinguts a la Societat Filharmònica. “Com dieu, Shelter d’Artur Robinson?” “Porter Robinson.” La resposta és amable, però l’expressió em diu clarament que cap DJ deixaria que els seus pares li posessin el nom d’Artur. Per tant, en arribar a casa m’endinso en un món on el codi de vestimenta inclou, o no exclou, barrets de llana amb dibuixos de gelats, els habitants del qual es diuen Madeon, Gigguk o Crunchyroll. És un món ben bonic: us hi dono la benvinguda.
Shelter és un vídeo musical produït en col·laboració amb l’estudi japonès A-1 Pictures Asagaya Studio. L’anime combina el ritme optimista de la cançó amb la solitud de la realitat virtual i la nostàlgia humana per un món destruït. La Rin viatja per l’espai obert en un vehicle d’una plaça, connectada a la nau com els humans lligats a la Matrix, a la recerca d’un planeta que pugui ser la seva nova llar: la Terra ja no és res més que un record. ¿Hi arribarà? Qui ho sap, però hi fa via, a través d’un mar de tristesa i d’esperança.
(Publicat al BONDIA el 14 de desembre de 2016)
Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor

dijous, 1 de desembre del 2016

Menjar-se el gripau

Es veu que tot això ho va començar Mark Twain, que deia que si mengéssim una granota viva cada dia per esmorzar, passaríem la resta del dia amb una serenitat envejable sabent que ja no l’hem de tornar a menjar fins l’endemà. Doncs això, per aquestes contrades la granota ens devia haver semblat massa poca cosa, tal vegada massa apetitosa i tot per amargar-nos el matí (i, en conseqüència, alegrar-nos la tarda i el vespre). Per tant, vam optar per fer una esmena a l’expressió: ara parlem de menjar-nos el gripau.
“Menja’t el gripau”, diu el meu marit amb cara d’entès cada cop que em veu estressada fins a no poder més, fent voltes pel pis com una ànima en pena i estirant-me els cabells. “No hi ha cap gripau”, grinyolo. I em poso a la defensiva: “El que em passa és que tinc massa coses per fer i no sé per on començar.” El Jordi somriu amb expressió de doctor honoris causa en ànima humana. “Oh i tant que saps per on començar. ¿On és el gripau? Busca’l. Ja saps que te l’has de menjar. Com més aviat te’l mengis, millor et sentiràs després.” “Quin gripau ni quines punyetes”, dic jo amb un posat de pobre víctima, incompresa pel món fred i inhòspit. “I tant que n’hi ha, de gripau. Tens tots els símptomes d’estar-lo evitant. Un cop t’ho hagis tret de sobre, tot es posarà al seu lloc.”
“No, no, no, no”, dic jo, amb cara de màrtir, “no vull, no vull, ja ho faré més tard (traduir la novel·la, preparar els documents comptables, fer la pràctica de procés civil, ompliu l’espai en blanc corresponent a la tasca obligatòria que estic evitant amb qualsevol idea que bonament us plagui), ara estic massa ocupada, he d’escriure l’article, he de preparar les classes, he de fer els horaris, tinc altres coses a fer”. “Jo sé el que et dic”, insisteix el bon home (àlies la veu de la meva consciència): “Deixa de procrastinar. Te l’has d’empassar i ho saps.” Em poso a rentar els plats. Em miro el Facebook. M’observo al mirall. Mentrestant, el gripau, desvergonyidament verd, ulls negres i cruels com dos platets, gras i lliscós, rauca feliç davant meu. No pas exactament davant, però ben a prop. Està assegut en un plat una mica a l’esquerra de la pantalla del portàtil.
És un gripau gros i viu. És com quan era petita i m’havien de treure una dent de llet lligant-la amb un fil, o posar-me una injecció que em feia pànic. Em prometo una xocolatina com a premi per haver-me menjat el gripau. Una xocolatina i un cafè. Una xocolatina, un cafè i un cigarret. No, un cigarret no, que fa un quart de segle que no fumo. Em prometo una sessió de perruqueria, una manicura, un sopar a la Borda Vella, un viatge en globus aerostàtic. Quan ho tingui fet, farem una festa. Quan ho tingui fet, mai més faré res més que no em vingui de gust. Cloc els ulls i me’l foto.
(Publicat al BONDIA el dimecres 12 d'octubre. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor).