dijous, 23 de juliol del 2015

Els bons i els dolents


Des d’una certa edat m’he arribat a associar amb els dolents dels contes infantils. Crec que va començar abans de l’adolescència: a l’edat quan encara es llegeix tot el que té una clara i definitiva moralitat. La casa dels meus pares tenia una biblioteca de milers de volums, amb contes de tots els països del món traduïts al rus. A tot arreu, els bons hi triomfaven, i tot el que desitjaven es feia realitat, mentre que els dolents patien les conseqüències visibles dels seus pecats capitals. En un dels contes, el personatge malvat es transformava en un monstre amb una gepa, amb banyes i peülles, i a poc a poc s’adonava de la metamorfosi. N’hi havia un altre en què la nena que havia arrencat les ales a les mosques es convertia en un caramot. Feta un estaferm, seguia viva i sentia com unes aranyes grosses li teixien teranyines entre les cames mentre les mosques sense ales passejaven per la seva cara. Qualsevol conte moral en què el dolent rebia un càstig merescut em colpia, m’impactava intensament. No es tractava d’una sana dosi de compassió; no em compadia, com una bona nena, d’un pecador abstracte. Em compadia de mi mateixa: sabia, amb tota la certesa, que el malvat era jo. No és que tin­gués planificada cap malifeta concreta per la qual esperés una justíssima retribució; però això era irrellevant. Els personatges malvats tampoc sabien que els seus plans els portarien a la perdició. Possiblement, el grau del dolor que els empenyia a danyar els altres era més fort que aquell que jo havia experimentat en la meva encara curta vida. Els malvats, igual que jo, tenien les seves raons per cada pas que emprenien. Havien sigut bebès. Havien après a parlar. Havien estrenat el seu primer somriure.

I han passat els anys. Les nostres filles acaben de tornar del seu quart any a AINA, com sempre del primer torn. És l’últim any a la casa: l’any que ve, ja toca la borda, i els fa molta il·lusió. Cada any porta una història entretinguda i alliçonadora tant per als nens com per als seus pares, i escoltant les històries de Gru, Nefàrio i Minions, de les tres nenes i dels malvats, crec que he après la lliçó d’aquest juliol, i la lliçó és que al món dels Minions, de l’amistat i de la muntanya, no hi ha malvats. La meva filla m’explica com van guanyar, al Palau de Gel, el més potent de tots els adversaris, que era el Vector. Els de la piscina van pescar peixos per ser amics dels taurons, i aquells qui patinaven van trobar el raig descongelador per poder-lo vèncer. Però no el van congelar: van patinar amb ell. “Quan ens va veure patinar”, explica la Laura, “ja estava feliç.” “¿Feliç?” pregunto jo, desconcertada. “Sí”, insisteix. “Ens veia patinar, ens ho passàvem molt bé i això el feia feliç.” “Però ¿per què el feia feliç que us ho passéssiu molt bé si era un malvat?”, insisteixo. La Laura ho té ben clar: “Mai havia vist la felicitat i llavors l’havia vist per primer cop.” La història dels altres dolents es desenvolupa de forma semblant. M’explica com el Matxo va beure una poció preparada pels nens i es va fer bo sense adonar-se’n, com van aconseguir aturar la tia Carmen cantant, i com per a Nefàrio, que volia destruir Canillo, van haver de fer una gimcana perquè s’adonés que Canillo valia la pena. Era una gimcana amb jocs que havien preparat els de la borda. El joc de l’oca amb humans en el qual s’havia de tirar un dau gros, sortia el número i anaves a la casella i sortia la prova, com per exemple ballar la Macarena o cantar l’himne d’AINA. Aleshores, Nefàrio va deixar per perduda la malvada idea de destruir Canillo. Estava trist, però. “Per què?” “Perquè no tenia família i li havíem d’ensenyar a estimar. I vam fer més jocs amb els de la borda perquè ens estimem tots com si fóssim família.”

¿Què és la vida, com és la vida? Ja ho descobriran. “Aquí tots som Minions, som, som, som! Volem somriures.” No hi ha malvats. Si veus la felicitat, ni que sigui per primera vegada, et poses content. Canillo val la pena. La Mare de Déu de Meritxell ens protegeix. I entre altres coses, em quedo amb la memòria de cantar al costat de Meritxell Mateu, exmonitora i mare d’un monitor, a la missa d’AINA, el diumenge de Sant Jaume: “Camina! Val la pena viure, val la pena aprendre per ser molt feliç.”

(Publicat al BONDIA el 22 de juliol de 2015)
Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Cecília Santañes

divendres, 10 de juliol del 2015

Jordi Planellas Moral, dibuixant de còmic


Si partim de la base que una família té cor col·lectiu, hem de declarar que l’editorial Aloma ens ha robat el cor amb totes les seves produccions. El còmic Història Digital d’Andorra s’ha convertit en el nostre llibre de capçalera: ens ha ajudat a trobar el camí entre cromanyons i coprínceps, entre les cues a la frontera i els aventurers estrangers a la recerca de fortuna. Ens ha ajudat a fer país: si més no, a casa nostra. Hi surten Sergi Mas i Josep Dallerès, i uns fans d’historietes il·lustrades japoneses s’hi presenten a l’assemblea maGNa. La Txell, un dispositiu electrònic molt humà amb cabells rossos i ulls verds, ha aconseguit despertar en la meva filla un interès pels episodis més complexos de la història del nostre petit món. Fins i tot El Gran Carlemany l’ha après amb ella, amb l’excusa de poder-lo cantar a la BMB abans que comencés el bàsquet. Fins a un cert punt, tots necessitem ser dibuixats per estar totalment segurs de la nostra existència. Això va per persones i per països. No és l’única cosa que ens fa grans, ser retratats per un mestre de la vinyeta, però és un dels factors que hi ajuden. 

Això que us dic té encara més valor tenint en compte que vinc d’una infància terriblement buida de còmics. Quan vaig anar a França per primera vegada, en veure una col·lecció de Bandes Dessinées d’un amic de la família dels meus amfitrions, un jove banquer d’èxit i molt adinerat, no vaig poder evitar riure: un gest de mala educació que intento justificar pensant que m’havien educat per menysprear la imatge, quasi en la mateixa proporció en la qual s’adorava la paraula. Quan era petita, els còmics representaven una reflexió de la realitat degradant i burgesa. La família francesa va tenir prou paciència per introduir-me en la realitat d’Astèrix i Obèlix, de Tintín, de Lucky Luke i de Marsupilami. Malgrat els seus esforços benintencionats, encara em costa l’abundància de dibuixos. Tinc una velocitat d’assimilació dels acudits de Mortadel·lo i Filemó tan baixa que faig pena als petits, i tot i que m’agraden Les Muntanyes Voladores de Superlópez, no vaig arribar a centrar-me en la lectura atenta dels còmics en català fins que no va sortir la Història Digital d’Andorra de Planellas, publicada per l’editorial Aloma. 

Ningú discutiria que Jordi Planellas Moral, originari d’Escaldes-Engordany i membre de l’ARCA (l’Associació Andorrana del Còmic, la Il·lustració i l’Animació), és un dibuixant de primeríssima qualitat. També el coneixem per Bienvenue als J.O., dedicat als Jocs Olímpics de Beijing, i el primer volum de Zigeuner, la vida novel·lada d’un boxejador alemany d’origen gitano, Johann Trollmann, mort en un camp d’extermini de la pallissa d’un kapo, i l’acabada de sortir del forn Història Digital de Catalunya, que es va actualitzant a la web més enllà de les pàgines impreses. Jordi Planellas plana entre caricatura i fantasia, ciència-ficció i precisió documental. La seva ànima va més amb Zigeuner, per raons de la dificultat intrínseca i la major concentració requerida: el va fer mereixedor del premi VSD de còmic per a nous autors a França. Jordi Planellas dibuixa per pur plaer, dibuixa per viure, dibuixa perquè l’hi demanen. La seva filla de 5 anys li fa de colorista, els seus amics més íntims surten entre els personatges de la realitat andorrana contemporània. Llarga vida als seus projectes: esperem que la seva col·laboració amb el meu admirat Albert Villaró i amb Aloma sigui tan o més fructífera com la que va mantenir amb Benjamin Leduc i Nathaniel Legendre. Per molts anys.

(Publicat al BONDIA el 27 de maig de 2015)
Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor

‘Ars amandi’ de Josep Enric Dallerès


L’any que vaig néixer, Josep Enric Dallerès  publicava un volum de color negre titulat 33 poemes i prologat per Miquel Martí i Pol. Dos anys d’ençà, l’any 1976, al pròleg de Despertar, Lluís Capdevila exclamava: “Estic segur que, malgrat els anys que puguin passar, Josep Enric Dallerès gaudirà la benedicció de ser sempre el que és avui: un home d’exemplar jovenesa.” Quaranta anys més tard miro l’home sense barba a la fotografia presa per Joan Burgués i Marticella, i no el reconec: potser els ulls.
Malgrat l’evident i constant pes que Josep Dallerès ha tingut en la vida política andorrana, els versos que dedicava, a la seva joventut, als temes d’actualitat no m’han acabat de deixar una empremta duradora. Per a mi, tenen més pes els seus versos d’amor. El seu heroi líric és d’aquests qui creuen que l’erotisme és el camí per entendre els misteris del món. Constato que és una creença que pot tenir adeptes més o menys fervents, però no hi sóc gens adversa: al cap i a la fi, sempre he repetit, com un mantra, “no hi havia a València dos amants com nosaltres, / car d’amants com nosaltres en són parits ben pocs”, de l’inoblidable Vicent Andrés Estellés. Ara bé, tot sigui dit, no m’identifico amb l’heroi líric de Josep Enric Dallerès: sóc molt menys refinada en el camp dels amors. Les idees de “l’alegria del sexe” i “la falta del sexe”, dient-ho planament, donen plena cobertura a les emocions que puc sentir quant a la intimitat eròtica. La meva experiència amorosa no deixa mai lloc a l’esperança: principalment, perquè estic plenament satisfeta amb l’avui sense deixar un lloc significant per demà i, subsidiàriament, perquè no crec en res que no se m’hagi manifestat amb claredat. No en sóc gaire, d’esperança: sóc o bé d’un acontentament total, o bé d’un cor trencat en pedaços. No espero mai l’aixecament de cap sol nou; el sol que contemplo té prou per escalfar-me i per cremar-me, per amagar-me’n i per distreure’m. No és així, el poeta. Viu dos amors: l’ideal i el destructor, l’apol·lònic i el dionisíac, i a voltes sembla que parla de tots dos a la vegada. Dels seus malsons. De les seves nits. Del desig “que l’amor sigui amor”. De la hipocresia que s’amaga “al pas de cada nit que fuig”, de com l’esperança s’endinsa cada cop més en el poeta que parla, en l’home que viu i mor.
Entre la seva vessant eròtica i la moralista, l’eròtica és la que prefereixo. Més que res, la prefereixo perquè és més vulnerable, més tràgica que l’altra, i com a tal –m’atreveixo a dir amb una veueta tota petita– més autèntica, i aquí no poso en dubte el patriotisme genuí de l’autor, tot al contrari, sinó que vull dir que l’experiència eròtica d’aquella veu que parla a través dels versos és, per mi, més autèntica poèticament parlant. Fins i tot en contextos tan poc convencionals com el poema en què el protagonista es menja els vidres que resten d’un got esclafat, un poeta sempre es vol explicar. De fet, és l’únic que vol. L’harmonia dels sons és només una excusa, un mitjà d’exhibició del sentiment.
Entre l’any 1990 i l’any 1995, alguna cosa li va passar. L’any 1995 surt Illalba, un altre llibre prologat per Miquel Martí i Pol; 47 poemes pels 46 anys viscuts. “Camins perduts” i “polseguera d’enganys de companys més propers”,  “la convincent buidor / d’un cel cec, / subjugat, / mil vegades venut...”, “amb l’escorça del plor, / de la ràbia/ i dels anys / bastir / una cuirassa / per no perdre / l’essència”. Amb Illalba Josep Enric Dallerès s’acomiada de la poesia per una dècada i escaig, per ressorgir amb una novel·la, Frontera endins, l’any 2006: un gran retrat d’Andorra del segle XX.
La poesia de Josep Dallerès és la poesia dels somnis que no s’han fet realitat. Una promesa de vida que mai va florir. D’un món que prometia i va parar a l’instant de prometre.

(Publicat al BONDIA el 3 de juny de 2015).
Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor

dijous, 9 de juliol del 2015

La guerra pren part en mi



Quan era petita, el meu avi, militar jubilat, es passava hores signant fulls en blanc amb una ploma. Tenia una signatura molt elaborada, d’aquelles que ja no es fan servir avui en dia: A.T. Grebénnikov, i una rúbrica. Era tinent coronel. Ara entenc que no és poca cosa: estàs al comandament d’una unitat militar de 300 a 1.200 homes, un batalló que et diu comandant. L’equivalent a l’armada és capità de fragata. Ara bé, jo en aquell moment tenia 8 anys i compartia l’opinió de la família que per la seva edat, per antiguitat i per mèrits hauria d’haver arribat a general. Deien que no hi havia arribat perquè no s’avenia prou amb els seus superiors, es va barallar amb tothom i es va prejubilar quan li tocava convertir-se en coronel. Havent plegat, es divertia omplint fulls d’imatges elegants i precises del seu cognom que també era el meu. Fins i tot en el nom de pila, coincidíem. Era l’únic dels homes de la meva família que no era calb i no fumava, i no recordo que mai begués gens d’alcohol. Vivia a prop d’una reserva natural i, a la tarda, anava a passejar al bosc. Era un gran partidari de la higiene i sempre m’enviava a rentar-me les mans. Sempre perdia els documents i, per distreure’m, m’explicava històries imaginàries sobre les aventures del seu DNI perdut. De tant en tant jo, filla d’un Estat militaritzat i orgullós de ser-ho, li demanava: “Parla’m de la guerra”, però mai no me’n deia res. A les escoles, cada 9 de maig, el Dia de la victòria, es convidaven els avis que eren veterans, però ell no hi volia anar. N’hi havia d’altres, que explicaven campanyes militars i anècdotes sobre els vells companys. A casa nostra, però, es vivia el silenci sobre la guerra, un silenci més dens que un malson, més temible que una crònica. Per celebrar la victòria, l’avi Aleksandr es vestia d’uniforme militar, tot ple de condecoracions, però encara no sé a quin front va combatre, ni com es va convertir en un comandant de mil homes. Va morir inesperadament, abans que jo fes 10 anys, d’una embòlia sistèmica. Així vaig aprendre la paraula tromboflebitis. No en sé res del que hi va fer, a la guerra. L’únic que sé és que anava força condecorat. Les condecoracions les va guardar el meu pare, i suposo que encara les té. 

Quan penso en el paper d’Andorra a la guerra, de guies, fugitius i espies que omplien el petit país dels Pirineus de bat a bat al llarg dels anys tràgics de les matances i atrocitats per tot Europa, em ve a la ment el silenci del meu avi. Probablement no havia sigut un covard, possiblement no havia estat un heroi, però l’únic que me’n queda és un silenci, i m’hauria agradat saber què significava. I ara és quan més ho recordo perquè m’adono que visc en un país de silencis. L’any 2009, Claude Benet va publicar el seu gran treball d’investigació, però no el va reprendre gairebé ningú, no hi va haver una segona part, amb la possible excepció del blog d’Andrés Luengo Pirineos en guerra. Encara ara es té una recança a l’hora de parlar sobre els fets de la guerra i de les persones que hi participaven, d’un bàndol o de l’altre, pels ideals altruistes, pels guanys econòmics o per altres raons. Avui, 70 anys després de l’acabament de la guerra, el silenci sobre el conflicte és més viu que qualsevol monument, i el desconeixement sobre els morts que dormen a les nostres muntanyes és més present que qualsevol memòria. El llibre de Claude Benet Guies, fugitius i espies. Camins de pas per Andorra durant la segona guerra mundial (Editorial Andorra, 2009) dóna veu a alguns dels nostres malsons col·lectius, a la por i a l’orgull, a la vergonya i a la tendresa. Quan la història esdevé paraula, les ombres no fan tanta por. I ja ho diu l’autor: “¿Pot, un país, ignorar tot un període de la seva vida?” No és tant qüestió de denúncies com de monuments: ens interessa més fer memorials que portar a terme descobriments incòmodes, tot i que sempre n’hi ha de les dues coses. La veritat sempre és millor, més reconfortant que un misteri. El foc etern, si no s’erigeix a les places, ens crema per dins. Si no parlem de la guerra, el paisatge no se n’oblida. És clar que Andorra no va prendre part en la guerra. I, tanmateix, podria dir les mateixes paraules que el poeta rus que es volia desfer de les seves memòries. La vall d’Incles, la vall del Valira d’Orient, la vall del Nord, el Serrat, Ordino, la Massana podrien dir-nos: “La guerra pren part en mi.”

(Publicat al BONDIA el 10 de juny de 2015).
Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor

divendres, 3 de juliol del 2015

Ulls grossos, negres, greus i tristos


Fa unes setmanes que estic fent una dieta, un cop per setmana, de borsx terapèutic. Els dimarts, després de l’última classe a Encamp, vaig al restaurant El Cresper i sempre demano un plat de sopa. Un plat de sopa a quarts de vuit del vespre, sense aigua o cap altra beguda, seguit per una tassa de te negre amb llimona, és un sopar rus tan típic com es pot imaginar. Un plat immens de sopa de verdura de color grana, amb pastanagues, col i remolatxa, patates, ceba i trossets de carn, amb una branqueta de julivert per afegir-hi gust, igual que la feia la meva iaia. La Svetlana ja em coneix i m’obre el restaurant encara que a aquesta hora no hi hagi encara cap client: a part de mi, per Encamp, ningú comença a sopar abans de les vuit. El meu home és un gran apassionat de la cuina russa, i us la sabria recomanar com un gran crític culinari. En canvi, jo no ho sé fer: és una cosa massa meva, massa íntima, per oferir-ne comentaris, la cuina russa. Sóc massa propensa a saltar a la defensiva per por que a algú no li agradi. Després resulta que li agrada a tothom. 

Sempre he tingut la sensació que en un entorn de multiculturalitat l’ànima nacional no s’obre amb facilitat, s’amaga. Quan vam arribar a Andorra, teníem la sensació que era un lloc per treballar i sobreviure on hi havia de tot menys andorrans. No hi vèiem res de típic, no hi trobàvem res que no estigués fet de cara al públic, i tothom que se’ns presentava era portuguès o canadenc, francès o espanyol, alemany o belga. A poc a poc, i molt a poc a poc, ens hi vam habituar. Vam aprendre que la majoria de la gent que ens deia que era de Barcelona de fet eren fills de pares de Barcelona nascuts a Encamp o a Sant Julià; vam saber que els que eren d’Andorra de tota la vida, de soca-rel, tenien el costum de no parlar gaire amb els forasters als quals no els havia presentat ningú. Els vèiem més que res com a propietaris de la terra, dels grans i petits negocis, els amos de la política, les lleis i l’ordre públic. Nosaltres érem els treballadors, un mal menor i indispensable, la força de treball, predestinats a obeir, treballar, fer bona cara, aprendre el català i marxar. Eren els anys noranta, els anys de molta feina. L’ànima del lloc no se t’obre de seguida. Llegint el llibre de Ludmilla Lacueva Canut Els pioners de l’hoteleria andorrana, del segle XVI al segle XX per primera vegada, l’any 2001, vaig pensar que l’Andorra que ella descrivia s’assemblava molt a Suïssa. No s’assemblava, en absolut, a Espanya. Potser, en part, a França, tot i que no del tot. A poc a poc les seves imatges, cobertes d’una lleugera pàtina de nostàlgia, es van adaptar al meu cor a allò que conec de l’Andorra d’avui. Avui, tornant a les seves pàgines, intento visualitzar les hoteleres anant a buscar aigua al riu al mig de l’hivern. M’escalfa el cor la imatge dels joves francesos que arriben a la matinada a l’hotel des Cimes del Pas de la Casa i canten al Jaume Brugat: “Frère Jacques, frère Jacques, ouvrez-nous, ouvrez-nous!” Veig Benito Mas, de l’hotel i cafè Oros d’Encamp, redactant una carta en francès dirigida a Woodrow Wilson, president dels Estats Units d’Amèrica, l’any 1915. Somric als de Ca l’Hostet de Soldeu, que serveixen un cuixot d’isard rostit a Georges Lung. Torno a l’època en què els contrabandistes entraven per la finestra per no destorbar el son de Maria Montanya i el seu marit, que portaven el refugi Calones del Pas de la Casa, en què la mestressa de l’hotel Coma d’Ordino era una senyora d’ulls grossos, negres, greus i tristos que feia sopars abundants i perfumats d’oli fort, quan la gent d’Escaldes anava a comprar llet a l’hotel Muntanya i trobava Luis Mariano que arribava amb un gran Cadillac. 

¿Us imagineu l’avi de Casimir Arajol fumant una pipa negra que sembla que hagi de calar foc a la seva barretina escarlata? ¿Us sona que Pau Casals venia a Andorra per trobar-se amb la seva família i s’hostatjava a l’hostal Valira? ¿Sabíeu que a Cal Palanques s’hi feia formatge de llet d’ovella? Si són uns fets que no us resulten familiars, és que encara no heu llegit Els pioners de l’hoteleria andorrana, del segle XVI al segle XX: un llibre que ens obre la porta a una Andorra entranyable, a una Andorra distinta de la que més coneixem però no per això menys estimada.

(Publicat al BONDIA el 17 de juny de 2015)

Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor

dijous, 2 de juliol del 2015

Nacionalisme ètnic i nacionalisme polític



“M’agradaria parlar més llengües de les que parlo, m’agradaria haver conviscut amb més nacions de les que he arribat a conèixer, i m’agradaria que més gent entengués que l’expatriació no és cap exili: simplement és la pertinença d’aquells qui han escollit la seva llar en lloc d’heretar-la,” deia Michael Ignatieff al llibre La sang i la pertinença. Subscric les seves paraules. 
    Amb l’ocasió de la prova d’integració que vaig haver de passar per poder accedir a la nacionalitat andorrana, una amiga catalana que viu a Andorra des de fa vint-i-dos anys em va fer una pregunta inevitable: “Però, et sents andorrana? O et sents russa? No et sents russa?” Vaig ponderar la resposta. Una persona que fa mitja vida que viu en un lloc distint de la seva terra d’origen mai no arriba a sentir-se només una sola cosa, així, rotundament. D’entrada, depèn una mica del context. M’explico. La Constitució de la Federació Russa té la mateixa edat que la Constitució andorrana. I no sé a quina data correspon, el Dia de la Constitució russa. Recordo el dia de la Constitució de la Unió Soviètica que se celebrava quan era petita i ara ja no existeix. Quant al dia de la Constitució russa, la del 1993, el puc buscar per Internet, però confesso que no me’l sé de memòria i crec que mai l’he arribat a celebrar. En canvi, el dia de la Constitució andorrana, me’l sé. He anat a la recepció i als concerts i a veure els castellers. Seguim. És impossible que m’oblidi de la Diada de Meritxell. He pujat al santuari a peu tantes i tantes vegades que no se m’esborrarà mai de la memòria. Rússia també té una diada nacional, no sé si va ser la setmana passada o l’altra, va sortir a la televisió. Però també és una diada relativament recent, que es va començar a celebrar quan jo ja no hi era. No m’identifico amb aquell dia. No sé qui és el president del parlament de Rússia, ni conec el nom de cap ministre, ni sé qui és l’alcalde de la ciutat on vaig néixer. Tot això més aviat m’entristeix, no penso pas que sigui una cosa bona, però em sembla indiscutible que políticament em sento andor­rana.
    Conec les lleis del país on visc; no és que en sigui una gran especialista, però res a veure amb el meu gairebé total desconeixement de la legislació russa actual. Puc ser-li útil, al país on visc. Rússia no treu cap profit de la meva existència. La llei d’Andor­ra m’obliga a triar entre la nacionalitat russa i la nacionalitat andorrana, i ja he fet la meva tria. No és per cap aversió per Rússia, no és per cap mal sentiment, no li’n tinc cap, tot al contrari. Simplement, he triat el país al qual pertanyo políticament, el país on vull i penso votar, el país que puc enriquir i inspirar, el país on he viscut durant molts anys i on continuaré vivint.
    Ara bé, si ens passem al tema dels sentiments i de les llegendes, tot se’ns complica. Jo tinc família a Andorra i tinc família a Rússia. Conec la literatura russa millor del que conec la literatura escrita en llengua catalana. “El meu primer vagit”, bé, ja sabeu, els meus plors “quan del mugró matern la dolça llet bevia”, van ser en rus, i això no té cap sentit que algú m’ho vulgui treure. Quan veig un gat, un gos o una vaca i ningú ens sent, els parlo rus; fins i tot als bebès que no em contesten els parlo rus, els canto coses russes. A la terra on estan enter­rats els meus avis sempre li tindré una veneració incomparable.
    Ara que us escric, no penso en rus. Penso en català, i si demà alguna màquina demostra que en una part llunyana i profunda del meu cervell sí que penso en rus, com a mínim us ho juro que no me n’adono. I si em desperteu a les quatre de la matinada, no sé quin idioma em sortirà. Potser l’anglès. Sóc professora d’anglès. I tanmateix, si em truca la meva mare, li contestaré pensant en rus. I al cap i a la fi, senti el que senti i vagi on vagi, qualsevol dia que jo entri, sense identificar-me, en una botiga a Moscou, se’m reconeixerà com a russa, i qualsevol dia que jo entro en una botiga a Barcelona, també se’m reconeix com a russa, no com a andorrana. I mai, ni havent canviat de passaport, no deixaré de ser russa ètnicament. Un cop l’hagi canviat, seré andorrana d’origen rus com hi ha andorrans d’origen pirinenc i no té cap sentit, ni seria humà ni noble ni tan sols pràctic, fer veure que he canviat d’orígens. Us diré més: la meva filla, nascuda a Andorra, oriünda de les Bons d’Encamp, és una barreja ètnica de sang catalana, andalusa i russa. Hi ha una possibilitat tremenda que cap dels seus avantpassats no hagi format mai part de la tribu dels andosins que lluitaven amb Anníbal.
    No em desagrada el nacio­nalisme ètnic de les petites nacions. El nacionalisme ètnic de les grans nacions em posa dels nervis, però les petites nacions trobo que hi tenen dret. Els és un mitjà de defensa enfront de les tendències absorbidores d’altres cultures o d’altres nacions més poderoses ètnicament o econòmicament. Ara bé, en un país tan multicultural com el nostre allò que hem de fomentar és el nacionalisme polític, el culte als símbols, l’orgull d’onejar la bandera andorrana siguis ètnicament hindú o filipí, català o gallec, portuguès o rus, anglès o senegalès. La simbiosi amb la seva història passada per poder bastir, tots plegats, un esdevenidor comú. Aquest país té ànima, i tots en formem part.
    L’origen ètnic importa, i tant que importa. Els orígens de la   ter­ra on has nascut mai no s’esbor­ren. Però –crec que això descriu la meva estranya realitat– la sobirania és andorrana. Que no em sap greu, renunciar la nacionalitat russa per obtenir l’andor­rana? És clar que em sabrà greu. Però dura lex sed lex. Vaja, la llei és dura però és la llei. Si s’ha de fer, es fa. I li seré fidel, a la terra dels meus fills.
(Publicat al Diari d'Andorra el 24 de juny de 2015)
Text: Alexandra Grebennikova. Il·lustració: Diari d'Andorra