La guerra pren part en mi

Quan era petita, el meu avi, militar jubilat, es passava hores signant fulls en blanc amb una ploma. Tenia una signatura molt elaborada, d’aquelles que ja no es fan servir avui en dia: A.T. Grebénnikov, i una rúbrica. Era tinent coronel. Ara entenc que no és poca cosa: estàs al comandament d’una unitat militar de 300 a 1.200 homes, un batalló que et diu comandant. L’equivalent a l’armada és capità de fragata. Ara bé, jo en aquell moment tenia 8 anys i compartia l’opinió de la família que per la seva edat, per antiguitat i per mèrits hauria d’haver arribat a general. Deien que no hi havia arribat perquè no s’avenia prou amb els seus superiors, es va barallar amb tothom i es va prejubilar quan li tocava convertir-se en coronel. Havent plegat, es divertia omplint fulls d’imatges elegants i precises del seu cognom que també era el meu. Fins i tot en el nom de pila, coincidíem. Era l’únic dels homes de la meva família que no era calb i no fumava, i no recordo que mai begués gens d’alcohol. Vivia a prop d’una reserva natural i, a la tarda, anava a passejar al bosc. Era un gran partidari de la higiene i sempre m’enviava a rentar-me les mans. Sempre perdia els documents i, per distreure’m, m’explicava històries imaginàries sobre les aventures del seu DNI perdut. De tant en tant jo, filla d’un Estat militaritzat i orgullós de ser-ho, li demanava: “Parla’m de la guerra”, però mai no me’n deia res. A les escoles, cada 9 de maig, el Dia de la victòria, es convidaven els avis que eren veterans, però ell no hi volia anar. N’hi havia d’altres, que explicaven campanyes militars i anècdotes sobre els vells companys. A casa nostra, però, es vivia el silenci sobre la guerra, un silenci més dens que un malson, més temible que una crònica. Per celebrar la victòria, l’avi Aleksandr es vestia d’uniforme militar, tot ple de condecoracions, però encara no sé a quin front va combatre, ni com es va convertir en un comandant de mil homes. Va morir inesperadament, abans que jo fes 10 anys, d’una embòlia sistèmica. Així vaig aprendre la paraula tromboflebitis. No en sé res del que hi va fer, a la guerra. L’únic que sé és que anava força condecorat. Les condecoracions les va guardar el meu pare, i suposo que encara les té. 

Quan penso en el paper d’Andorra a la guerra, de guies, fugitius i espies que omplien el petit país dels Pirineus de bat a bat al llarg dels anys tràgics de les matances i atrocitats per tot Europa, em ve a la ment el silenci del meu avi. Probablement no havia sigut un covard, possiblement no havia estat un heroi, però l’únic que me’n queda és un silenci, i m’hauria agradat saber què significava. I ara és quan més ho recordo perquè m’adono que visc en un país de silencis. L’any 2009, Claude Benet va publicar el seu gran treball d’investigació, però no el va reprendre gairebé ningú, no hi va haver una segona part, amb la possible excepció del blog d’Andrés Luengo Pirineos en guerra. Encara ara es té una recança a l’hora de parlar sobre els fets de la guerra i de les persones que hi participaven, d’un bàndol o de l’altre, pels ideals altruistes, pels guanys econòmics o per altres raons. Avui, 70 anys després de l’acabament de la guerra, el silenci sobre el conflicte és més viu que qualsevol monument, i el desconeixement sobre els morts que dormen a les nostres muntanyes és més present que qualsevol memòria. El llibre de Claude Benet Guies, fugitius i espies. Camins de pas per Andorra durant la segona guerra mundial (Editorial Andorra, 2009) dóna veu a alguns dels nostres malsons col·lectius, a la por i a l’orgull, a la vergonya i a la tendresa. Quan la història esdevé paraula, les ombres no fan tanta por. I ja ho diu l’autor: “¿Pot, un país, ignorar tot un període de la seva vida?” No és tant qüestió de denúncies com de monuments: ens interessa més fer memorials que portar a terme descobriments incòmodes, tot i que sempre n’hi ha de les dues coses. La veritat sempre és millor, més reconfortant que un misteri. El foc etern, si no s’erigeix a les places, ens crema per dins. Si no parlem de la guerra, el paisatge no se n’oblida. És clar que Andorra no va prendre part en la guerra. I, tanmateix, podria dir les mateixes paraules que el poeta rus que es volia desfer de les seves memòries. La vall d’Incles, la vall del Valira d’Orient, la vall del Nord, el Serrat, Ordino, la Massana podrien dir-nos: “La guerra pren part en mi.”

(Publicat al BONDIA el 10 de juny de 2015).
Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor