Ulls grossos, negres, greus i tristos

Fa unes setmanes que estic fent una dieta, un cop per setmana, de borsx terapèutic. Els dimarts, després de l’última classe a Encamp, vaig al restaurant El Cresper i sempre demano un plat de sopa. Un plat de sopa a quarts de vuit del vespre, sense aigua o cap altra beguda, seguit per una tassa de te negre amb llimona, és un sopar rus tan típic com es pot imaginar. Un plat immens de sopa de verdura de color grana, amb pastanagues, col i remolatxa, patates, ceba i trossets de carn, amb una branqueta de julivert per afegir-hi gust, igual que la feia la meva iaia. La Svetlana ja em coneix i m’obre el restaurant encara que a aquesta hora no hi hagi encara cap client: a part de mi, per Encamp, ningú comença a sopar abans de les vuit. El meu home és un gran apassionat de la cuina russa, i us la sabria recomanar com un gran crític culinari. En canvi, jo no ho sé fer: és una cosa massa meva, massa íntima, per oferir-ne comentaris, la cuina russa. Sóc massa propensa a saltar a la defensiva per por que a algú no li agradi. Després resulta que li agrada a tothom. 

Sempre he tingut la sensació que en un entorn de multiculturalitat l’ànima nacional no s’obre amb facilitat, s’amaga. Quan vam arribar a Andorra, teníem la sensació que era un lloc per treballar i sobreviure on hi havia de tot menys andorrans. No hi vèiem res de típic, no hi trobàvem res que no estigués fet de cara al públic, i tothom que se’ns presentava era portuguès o canadenc, francès o espanyol, alemany o belga. A poc a poc, i molt a poc a poc, ens hi vam habituar. Vam aprendre que la majoria de la gent que ens deia que era de Barcelona de fet eren fills de pares de Barcelona nascuts a Encamp o a Sant Julià; vam saber que els que eren d’Andorra de tota la vida, de soca-rel, tenien el costum de no parlar gaire amb els forasters als quals no els havia presentat ningú. Els vèiem més que res com a propietaris de la terra, dels grans i petits negocis, els amos de la política, les lleis i l’ordre públic. Nosaltres érem els treballadors, un mal menor i indispensable, la força de treball, predestinats a obeir, treballar, fer bona cara, aprendre el català i marxar. Eren els anys noranta, els anys de molta feina. L’ànima del lloc no se t’obre de seguida. Llegint el llibre de Ludmilla Lacueva Canut Els pioners de l’hoteleria andorrana, del segle XVI al segle XX per primera vegada, l’any 2001, vaig pensar que l’Andorra que ella descrivia s’assemblava molt a Suïssa. No s’assemblava, en absolut, a Espanya. Potser, en part, a França, tot i que no del tot. A poc a poc les seves imatges, cobertes d’una lleugera pàtina de nostàlgia, es van adaptar al meu cor a allò que conec de l’Andorra d’avui. Avui, tornant a les seves pàgines, intento visualitzar les hoteleres anant a buscar aigua al riu al mig de l’hivern. M’escalfa el cor la imatge dels joves francesos que arriben a la matinada a l’hotel des Cimes del Pas de la Casa i canten al Jaume Brugat: “Frère Jacques, frère Jacques, ouvrez-nous, ouvrez-nous!” Veig Benito Mas, de l’hotel i cafè Oros d’Encamp, redactant una carta en francès dirigida a Woodrow Wilson, president dels Estats Units d’Amèrica, l’any 1915. Somric als de Ca l’Hostet de Soldeu, que serveixen un cuixot d’isard rostit a Georges Lung. Torno a l’època en què els contrabandistes entraven per la finestra per no destorbar el son de Maria Montanya i el seu marit, que portaven el refugi Calones del Pas de la Casa, en què la mestressa de l’hotel Coma d’Ordino era una senyora d’ulls grossos, negres, greus i tristos que feia sopars abundants i perfumats d’oli fort, quan la gent d’Escaldes anava a comprar llet a l’hotel Muntanya i trobava Luis Mariano que arribava amb un gran Cadillac. 

¿Us imagineu l’avi de Casimir Arajol fumant una pipa negra que sembla que hagi de calar foc a la seva barretina escarlata? ¿Us sona que Pau Casals venia a Andorra per trobar-se amb la seva família i s’hostatjava a l’hostal Valira? ¿Sabíeu que a Cal Palanques s’hi feia formatge de llet d’ovella? Si són uns fets que no us resulten familiars, és que encara no heu llegit Els pioners de l’hoteleria andorrana, del segle XVI al segle XX: un llibre que ens obre la porta a una Andorra entranyable, a una Andorra distinta de la que més coneixem però no per això menys estimada.

(Publicat al BONDIA el 17 de juny de 2015)

Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor