‘Ars amandi’ de Josep Enric Dallerès

L’any que vaig néixer, Josep Enric Dallerès  publicava un volum de color negre titulat 33 poemes i prologat per Miquel Martí i Pol. Dos anys d’ençà, l’any 1976, al pròleg de Despertar, Lluís Capdevila exclamava: “Estic segur que, malgrat els anys que puguin passar, Josep Enric Dallerès gaudirà la benedicció de ser sempre el que és avui: un home d’exemplar jovenesa.” Quaranta anys més tard miro l’home sense barba a la fotografia presa per Joan Burgués i Marticella, i no el reconec: potser els ulls.
Malgrat l’evident i constant pes que Josep Dallerès ha tingut en la vida política andorrana, els versos que dedicava, a la seva joventut, als temes d’actualitat no m’han acabat de deixar una empremta duradora. Per a mi, tenen més pes els seus versos d’amor. El seu heroi líric és d’aquests qui creuen que l’erotisme és el camí per entendre els misteris del món. Constato que és una creença que pot tenir adeptes més o menys fervents, però no hi sóc gens adversa: al cap i a la fi, sempre he repetit, com un mantra, “no hi havia a València dos amants com nosaltres, / car d’amants com nosaltres en són parits ben pocs”, de l’inoblidable Vicent Andrés Estellés. Ara bé, tot sigui dit, no m’identifico amb l’heroi líric de Josep Enric Dallerès: sóc molt menys refinada en el camp dels amors. Les idees de “l’alegria del sexe” i “la falta del sexe”, dient-ho planament, donen plena cobertura a les emocions que puc sentir quant a la intimitat eròtica. La meva experiència amorosa no deixa mai lloc a l’esperança: principalment, perquè estic plenament satisfeta amb l’avui sense deixar un lloc significant per demà i, subsidiàriament, perquè no crec en res que no se m’hagi manifestat amb claredat. No en sóc gaire, d’esperança: sóc o bé d’un acontentament total, o bé d’un cor trencat en pedaços. No espero mai l’aixecament de cap sol nou; el sol que contemplo té prou per escalfar-me i per cremar-me, per amagar-me’n i per distreure’m. No és així, el poeta. Viu dos amors: l’ideal i el destructor, l’apol·lònic i el dionisíac, i a voltes sembla que parla de tots dos a la vegada. Dels seus malsons. De les seves nits. Del desig “que l’amor sigui amor”. De la hipocresia que s’amaga “al pas de cada nit que fuig”, de com l’esperança s’endinsa cada cop més en el poeta que parla, en l’home que viu i mor.
Entre la seva vessant eròtica i la moralista, l’eròtica és la que prefereixo. Més que res, la prefereixo perquè és més vulnerable, més tràgica que l’altra, i com a tal –m’atreveixo a dir amb una veueta tota petita– més autèntica, i aquí no poso en dubte el patriotisme genuí de l’autor, tot al contrari, sinó que vull dir que l’experiència eròtica d’aquella veu que parla a través dels versos és, per mi, més autèntica poèticament parlant. Fins i tot en contextos tan poc convencionals com el poema en què el protagonista es menja els vidres que resten d’un got esclafat, un poeta sempre es vol explicar. De fet, és l’únic que vol. L’harmonia dels sons és només una excusa, un mitjà d’exhibició del sentiment.
Entre l’any 1990 i l’any 1995, alguna cosa li va passar. L’any 1995 surt Illalba, un altre llibre prologat per Miquel Martí i Pol; 47 poemes pels 46 anys viscuts. “Camins perduts” i “polseguera d’enganys de companys més propers”,  “la convincent buidor / d’un cel cec, / subjugat, / mil vegades venut...”, “amb l’escorça del plor, / de la ràbia/ i dels anys / bastir / una cuirassa / per no perdre / l’essència”. Amb Illalba Josep Enric Dallerès s’acomiada de la poesia per una dècada i escaig, per ressorgir amb una novel·la, Frontera endins, l’any 2006: un gran retrat d’Andorra del segle XX.
La poesia de Josep Dallerès és la poesia dels somnis que no s’han fet realitat. Una promesa de vida que mai va florir. D’un món que prometia i va parar a l’instant de prometre.

(Publicat al BONDIA el 3 de juny de 2015).
Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor