divendres, 26 de setembre del 2014

¿Saps tocar la balalaica?


Avui m’agradaria fer dues coses. En primer lloc, vull animar-vos a venir a escoltar el concert d’un gran virtuós de la balalaica, Alexei Arkhipovski, el proper 10 d’octubre a les 22.00. També voldria donar les gràcies a Francesc Salvador que la setmana passada, en una carta al director del BonDia, va parlar amb tant de sentiment de la russkaia dushá, l’ànima russa i dels cants populars que la transmeten. Segur que gaudireu d’aquest concert, perquè la balalaica, aquella mena de llaüt amb caixa triangular, és un instrument rus per definició. A la sala del Prat del Roure d’Escaldes-Engordany la veureu en mans d’un músic genial que sap expressar tots els matisos de sentiment que poden amagar tres cordes: una corda de metall i dues de niló. I ara, com sempre, és l’hora de la meva petita història.

Mai valorem allò que tenim. Recordo com, ara fa uns anys, vaig anar a casa de la mare d’una gran amiga meva, a un poble molt petit de muntanya, per fer-li unes preguntes sobre els temps passats. En un moment donat de la conversa, va esmentar que abans anaven amb esclops, fins i tot hi havia un familiar que els fabricava al seu propi taller. “Esclops?”, vaig preguntar, “I com eren, aquells esclops?”. “Doncs crec que encara els guardem a les golfes... els vols veure? Si et fa gràcia, la meva filla te’ls pot baixar”, em va dir. “Sí, sí!”, vaig assentir, amb entusiasme. La meva amiga, però, s’hi va negar amb un lleuger moviment del cap: “Deixeu-ho, mare: de què li servirà veure uns esclops. Això no té res d’interessant. Uns esclops són uns esclops.” Vaig marxar cap a casa sense saber quina forma tenien els esclops que havien portat, i encara m’ho pregunto, de vegades. Per a mi, eren –i de fet, segueixen sent– una indumentària exòtica, unes sabates màgiques capaces de portar-me dècades enrere. Per a la gent nascuda al poble, eren més que res un vestigi d’una època més fosca.

Déu sap que ho entenc. Quan era petita, la majoria dels elements tradicionalment folklòrics del meu poble em produïen poc entusiasme. Recordo la meva indignació amb els guionistes de la pel·lícula americana Doctor Zhivago, basada en la novel·la del nostre gran poeta Boris Pasternak, guardonat del premi Nobel de literatura, perquè van incloure una balalaica en la pel·lícula. Segons la pel·lícula, la filla del protagonista que havia crescut sense saber qui era el seu pare, havia heretat el seu do de tocar la balalaica sense que ningú li ho hagués ensenyat. Amb aquest detall s’assegurava que els espectadors entenguéssim que era filla seva. A mi, una adolescent dels Urals que no havia viatjat mai a l’estranger, em va semblar una americanada molt allunyada de tota realitat de la Rússia contemporània. La meva percepció de la balalaica era semblant a la percepció que té un adolescent d’aquí d’una cornamusa. La considerava més d’interès per als especialistes en arts tradicionals i vellets de pobles perduts a mil quilometres de la universitat més propera. Tenia tantes ganes d’aprendre a tocar la balalaica com la meva amiga de treure els esclops de l’àtic i el meu home de ballar el contrapàs davant de casa. Avui, tafanejant per les planes de Youtube i sentint les improvisacions genials d’Arkhipovski, el Paganini de la balalaica, ho vaig recordar i me’n vaig penedir. No us cregueu res, és un instrument meravellós. Sí que hi viu una part de l’ànima meva. No us ho perdeu, seriosament. El 10 d’octubre a les 10 de la nit, a la sala del Prat del Roure. No us podeu imaginar què es pot fer amb tres cordes. Paraula d’una russa: us ho passareu bé.

(Publicat al BONDIA el 24 de setembre de 2014)

dijous, 18 de setembre del 2014

Converses amb els morts


Sempre he necessitat que algú em guiï per la vida, i els llibres no m’han volgut servir de mestres. Els llibres deixen en mi una empremta lleugera, com si la meva ment fos una platja i tots els grans autors hi passessin amb els peus nus. Les ones del temps vénen i van, i s’emporten al mar les lliçons dels grans pensadors. Tantes vegades he intentat llegir Plató, i tot el que em sé de Sòcrates és que era un vellet que enutjava els rics i famosos fent-los veure que no tenien ni idea d’allò que era la vida, i anava rodejat per una colla d’adolescents i joves, dos dels quals gravaven el contingut les converses divertides en unes tauletes de cera o algun altre dispositiu de l’època. També em sona que estava casat amb una dona de molt mala llet. Naturalment, el poble no va suportar la burla i el va condemnar a mort en una vana esperança que s’escaparia. En va: no van poder ni estalviar-se la cicuta. El bon home no tenia les mínimes ganes de viure sense emprenyar. Si no podia seguir-ho fent, tocava morir abans de desaparèixer. Després hi havia sant Agustí: va viure una vida interessantíssima fins que no va decidir plasmar les memòries dels seus emocionants pecats. Sant Francesc, un fill rebel d’una família benestant que va marxar de casa en pilotes i va fundar una colònia de hippies, i l’Abelard, que es va deixar un impedit per vèncer la temptació del sexe. Sant Pau, un ciutadà romà que enraonava amb molta lògica sobre la futilitat de la vida sense Crist: com ho arreglava Crist, no ho explicava en gran detall.

Hi ha autors amb els quals m’he arribat a identificar totalment, extraordinàriament. Marina Tsvetàieva, igual que jo, s’enamorava dels vells i dels joves, dels militars i dels poetes, dels homes i de les dones. És fins a tal punt el meu àlter ego que penso que si, quan em mori, ens arribem a conèixer, ens caurem malament pel fet de ser tan semblants.

Quevedo deia que els llibres són converses amb els morts, i les converses amb els morts poden ser tan perilloses com les converses amb els vius. Tsvetàieva estimava Puixkin amb totes les fibres de la seva naturalesa apassionada, però sé que si es trobessin, tots dos tal com eren, a la terra dels morts, aposto que el gran clàssic rus, l’aristòcrata mimat per les dames i per les serventes, un imitador exitós de poetes llatins i francesos en transposició a la llengua russa, la primera persona a la nostra història que va aconseguir viure segons la seva condició d’aristòcrata amb els mitjans purament literaris, se n’aniria corrent. ¿Que tots dos eren genis? Oi, i tant. Però un geni, ¿per a què necessita un altre geni si no és per devorar-lo, per digerir-lo i convertir-lo en una altra cosa purament seva?

Si les converses amb els morts em posen un problema, és perquè no m’escolten. Perquè se m’escolti, necessito escriure. Mai no he sigut una gran conversadora. Sóc més del monòleg.

(Publicat al BONDIA el 17 de setembre de 2014)

dijous, 11 de setembre del 2014

Rèquiem per l'ànima eslava


No som res més que allò que som, i cada vegada és més difícil definir què som exactament. A més a més, fins i tot si ho sabem, a l’hora de moure’ns pel món no és gens fàcil restar fidels a nosaltres mateixos. M’agrada la manera de ser que tenen els anglesos. Poden passar tota la vida a l’estranger, però a l’hora de convertir-se en expats no deixen de ser anglesos, o deixen de ser-ho molt gradualment, de manera quasi imperceptible, quan ja no té sentit preguntar-los si se senten britànics perquè és evident que s’han convertit en una altra cosa.

No sé si els russos ho fem de la mateixa forma, tinc els meus dubtes: quan era petita, l’emigració es vivia com una tragèdia, com una traïció de cara a alguna mena de fantasma d’Estat i de nacionalitat, omnipresent i irascible, una mena de “déu rus” que no es pren els canvis voluntaris de domicili a la lleugera. Quasi dues dècades més tard de marxar del país del “meu primer vagit”, però, ja és hora de reconèixer que la vida que he viscut no representa un llarg viatge per aprendre idiomes i veure món, per acumular experiències i tornar a casa dels meus avis, a una Ítaca particular, amb més saviesa. Visc a Andorra perquè Andorra és casa meva.

No sé si tots, o només alguns, jo entre ells, vivim com endormiscats. Estudiem, treballem, construïm una llar i estimem els nostres fills sense adonar-nos que, mentrestant, ens estem construint a nosaltres mateixos, construïm la nostra biografia. Així, un dia ens despertem davant d’un miracle: ja som com som, complets, ja ens hem fet.

Si avui marxés a viure al Canadà, a l’Àfrica, a Noruega, ja no seria solament una russa que ha passat una part de la vida en un lloc diferent. Massa aire d’An­dorra ha passat per la meva sang encara prou jove com per sentir-se transformada; ja em semblen aliens els costums de gran ciutat. Ja sóc de poble, on molts em coneixen, dels pics, dels llacs petits i freds, ja penso en català quan penso sola, ja se m’ha gravat un relleu muntanyenc dins del cor. Ja tinc un sentit d’obligació semblant pels dos països entre els quals s’ha dividit la meva vida, un sentiment de no haver fet prou, de no poder mai fer prou perquè siguin més bonics, més divins, més humans. Si no ho he fet per la terra dels meus pares, espero fer-ho per Andorra, la terra de la meva filla, la meva llar. Em sento, d’una certa manera, emparentada amb els seus carrers i els seus arbres, pedres, herbes, per matrimoni o pels anys que hi he passat.
Ara bé, ¿fins a quin punt el país i les persones que en provenen són la mateixa cosa? ¿Fins a quin punt les decisions que són preses pels governs canvien la naturalesa de les persones?
Aquest estiu, sempre que he trobat els turistes russos pels carrers d’Andorra, França, Itàlia, m’han fet la mateixa pregunta: la gent d’aquí, ¿com ens veu, ara? Sempre els he respost que la meva relació amb el país on visc no ha canviat, continua sent la mateixa. Els andorrans, de fa molts anys, han conviscut amb la gent que provenia de diferents costats dels mateixos camps de batalla, sempre intentant no prendre partit.

Quant a mi, aquest estiu el meu cor mai ha parat de plorar. Sempre m’havien ensenyat que Ucraïna i Rússia eren pobles germans, sorgits de la mateixa font cultural, amb una llarga tradició històrica en comú. El trencament del delicat i efímer equilibri em dol. Tinc pànic de parlar-ne, però em dol aquesta guerra. Fa disset anys que visc en un país que s’ha alimentat de més de set segles de pau, i des del començament de la primavera no hi ha pregària al meu cor que no sigui la de la reparació dels lligams trencats, la del perdó i el penediment, la de la comprensió mútua i eterna.

(Publicat al BONDIA el 10 de setembre de 2014)

dijous, 4 de setembre del 2014

Passant Ermoupoli


Quan fa molt vent, a la superfície del mar hi neixen petits tornados d’aigua. Són com els de sorra que es veuen al desert, però semblen flames. Al mig del mar d’un blau tan profund com ho eren els ulls de la meva àvia materna, l’Olga, hi ha flames blanques d’escuma marina, pàtria mare de la passió amorosa. Els ulls de la meva mare encara guarden un record d’aquell blau del mar Egeu, els meus s’aproximen més al cel dels Urals, però la meva germana és filla seva, amb ulls d’un blau fosc i seriós, amb un toc de verd. A totes les dones de la meva família les ha fascinat el mar, i jo no en sóc excepció, també em fascina, tot i que potser no el necessito tant com elles. Tot i així, ara el tinc a prop, amb la vista de l’illa grega d’Ermoupoli inclosa.  


El vent aixeca els crins dels cavalls de Posidó i, per dins, els il•luminen els arcs de Sant Martí. No, m’equivoco, les ones no són prou grans per indicar la presència del qui regna els mars. Deuen ser éssers més lleugers, menys rellevants en aquest món governat per la força bruta. Amb tots els set colors de l’arc de Sant Martí, s’aixequen les llargues cabelleres de les nimfes, filles del rei marí. Les nimfes segueixen el vaixell de molt a prop, just al costat dels bots salvavides de color taronja.

(Publicat al BONDIA el 20 d'agost de 2014)

dimecres, 3 de setembre del 2014

Santorini, muntanya nevada




Ai, tu que viatges tant mai optaries per un creuer. Si perseguís l’improbable i estúpid objectiu de trobar-me amb tu en el curs de les meves vacances, mai no t’enxamparia. Però pensa, tu pensa sisplau que per a mi aquesta és l’única manera, o fins i tot potser l’única oportunitat, de veure tanta terra des del costat del mar. La possibilitat que viatgi en un veler com la Clare Allcard i el seu home Edward, l’arquitecte naval i rescatador de criatures de segles passats, dels fantàstics vaixells derelictes, la possibilitat que repeteixi la fascinant història dels Rodamons de la mar és, de moment, inexistent. No tinc planificat cap viatge en un vaixell de pescadors, ni en el iot dels meus amics milionaris que viuen a cavall entre Mònaco i Niça, ni en una canoa d’aquelles que dominen el Rafa i el seu fill Bernat. I hem de tenir en compte que sóc molt més de mars que de deserts, que l’aigua em fascina tant o més del que em fascina el bosc: sóc filla del bosc i del riu. El que em sembla preciós en un creuer no és la possibilitat de socialitzar, que per cert no utilitzo, no sé socialitzar amb ningú més que amb aquells qui m’enamoren a primera vista, sinó la possibilitat de veure les illes gregues i turques tal com es veien els pobles russos des de les finestres del tren. En sis anys dels meus estudis a la capital, vaig agafar el tren de Moscou a Ekaterinburg unes cinquanta vegades, si hi comptem l’anar i el tornar, i mai no em cansava de veure el gairebé imperceptible canvi del paisatge d’una província a l’altra, d’un poble a l’altre.


Sempre m’he preguntat com és que la gent que no té necessitat de desplaçar-se d’un lloc a l’altre agafa el transsiberià. Doncs pensa que el creuer és exactament com el transsiberià, però passa per l’aigua. He vist ciutats com ruscos i poblets blancs veïns de fortaleses grises, he vist com uns prats verds baixaven directament al mar, sense necessitat de cap platja, ni sorra, ni roques. Però el que no oblidaré, allò que no oblidaré, és despertar-me el matí de l’arribada al primer port i veure, de lluny, la cresta de les magnífiques muntanyes nevades que s’aixecaven de l’oceà. No oblidaré com les vaig veure, transfigurades, a la llum del sol naixent. I sobretot recordaré com molt a poc a poc, a mesura que el vaixell s’hi apropava, la neu dels cims va agafar una textura que no és pròpia d’aigua gelada, i com qui acaba de centrar la imatge formada per milions de píxels, em vaig adonar que al cim dels cràters de les illes de Santorini no podia haver-hi neu, i que en lloc de neu estaven cobertes de cases blanques, cases de colors clars, de tons groguencs i roses, que era ple de vida el meu regne encantat. Bé, i després, és clar, vam pujar al volcà i ens vam banyar a les aigües sulfuroses, vam prendre vi local a les terrasses de Thiera i fins i tot vam baixar amb ruquet. La Laura té un vestit de colors vius, típicament grec, desigual a les vores de la faldilla. Poc abans de tornar al vaixell, uns americans de Nova York que passaven uns dies a Santorini ens van fer una foto de família a la llum del sol ponent. No hi ha res com arribar al primer port, ni hi ha res com sortir-ne, cap als nous horitzons, cap a Istanbul, del qual, quan tingui l’ocasió, ja et parlaré.

(Publicat al BONDIA el 13 d'agost de 2014)

Arrels


M’he adonat, massa tard, que no tinc ni idea de la vida dels meus avis paterns: no sé quina mena de persones eren, què volien ser de petits, com els va anar la vida. Recordo que el meu avi Aleksandr, que era un militar jubilat, es passava hores signant sobre un full de paper. Tenia una signatura molt elaborada, que eren les inicials del seu nom complet i totes les onze lletres del cognom, amb un acabament fantàstic. Si hagués sigut escriptor de renom, el president de la república o, com a mínim, el ministre d’afers estrangers, no tindria preu, aquesta manera de firmar.

Tanmateix, no sembla que hagi sigut res d’important, ja que la seva família de tres persones vivia en un pis diminut d’una sola habitació, amb una cuina petita. Era vicecoronel, això sí, i guardava algunes medalles de la guerra, no tantes com les medalles dels avis d’algunes de les meves amigues, però déu n’hi do també. Mai no va concedir venir a la meva classe el Dia de a victòria per parlar de la guerra, i no tinc ni idea de a quines tropes pertanyia ni a què es dedicava: semblava algú de despatx, un oficinista. No sé si havia hagut de signar molts documents durant la seva vida, o bé si era una ambició frustrada. Tocava l’acordió, no gaire bé, però bé, i era molt despistat, sempre se li perdia el document d’identitat necessari per entrar a la ciutadella dels militars on vivien. Per això, sempre m’explicava històries sobre les aventures del DNI perdut, que era un ésser animat i viu i el trobava passejant pel bosc. M’estimava, jo era la seva única neta, i jo l’estimava a ell. Sempre deia que quan jo fos més gran, ell tocaria La pometa a l’acordió i jo ballaria. No va viure prou per poder-ho fer. No em van portar al seu enterrament, no sé per què, però potser haurien d’haver-ho fet.

Venia del sud de Rússia, d’una regió on el meu cognom és típic i freqüent, i defineix els cosacs de la regió, “els que provenen de la carena de la muntanya”. Tenia cinc o sis germans, dels quals ens arribaven, de vegades, postals de regions llunyanes. La seva mare, després de tenir tots els fills, va estudiar dret i amb 43 anys va esdevenir jutge i va treballar de jutge fins a la seva vellesa i mort.
L’àvia Maria era inspectora de qualitat del menjar a les cantines governamentals. Tenia una germana, Caterina, que era mestra. El seu primer fill, el Valeri, no era del meu avi, sinó d’una relació o un matrimoni anterior, i no el coneixíem gaire ja que vivia al nord. El primer fill de la meva àvia Olga tampoc no era fill del meu avi, sinó fruit del seu primer matrimoni, el va tenir als 18 anys. Ara bé, de la vida de la meva àvia Olga en sé moltes coses, sé que era una nena rebel i independent que no s’avenia gaire amb la seva mare i la seva germana gran, que eren, segons ella, unes bledes. El seu germà petit, el Boris, va morir a la guerra de Finlàndia, amb 16 o 17 anys, i tenia cabells arrissats. La meva àvia se n’anava a ballar a les festes del poble des que tenia 13 anys, i sempre mentia a tothom dient que en tenia 16. També des dels 13 anys, va treballar de caixera a la mateixa botiga del poble que la seva mare: la Lídia, la germana gran, va continuar estudiant, però l’Olga va haver de deixar el col·legi, tot i que era una bona estudiant. La feina li donava una independència i una llibertat que desitjava. Amb 17 anys va anar a treballar en la construcció d’una carretera, hi va conèixer el seu primer marit i se’n va desenamorar després del naixement del fill.

Al meu avi, el seu segon marit, sí que l’estimava. El meu avi Ivan provenia d’un petit poble de la regió de Tambov i era el petit de la família, l’únic fill després de moltes filles, l’únic germà de diverses germanes, algunes de les quals ja tenien els seus propis fills quan ell va néixer. N’hi havia tantes, de germanes, que dues d’elles es deien de la mateixa manera: ni el pare, el meu besavi, ni l’home del registre no es van recordar que la família ja en tenia una, de Pelagia.

(Publicat al BONDIA el 3 de setembre de 2014)

dimarts, 2 de setembre del 2014

Portofino





Hi ha pobles de mar que et provoquen un sentiment d’immensa felicitat, felicitat punyent, intensa, regalada, pel mer fet de ser-hi. L’espai es condensa arreu d’ells i els converteix en llocs d’ensomni. No ha de ser necessàriament complicat arribar-hi, no fan cap selecció de gent especialment elegant o adinerada a la carretera que hi porta (si no, ens haurien deixat fora, tot s’ha de dir), però per molta pobresa que hi pugui haver a l’altra banda de les seves fronteres, no hi entra la corrosió ni la des­esperança de la crisi. Hi veus dones amb vestits de gala i tacons mig alts, passejant pels paviments relliscosos amb una gràcia i una seguretat alienígenes. Hi veus turistes de pantalons curts fent-se fotos asseguts al caire de barques de pescador alienes, i ningú es preocupa encara que les barques es moguin. Hi veus nens jugant a futbol, vellets menjant ostres a la terrassa d’un restaurant de cinc estrelles i famílies gitanes, o que semblen gitanes, airejant els fulards de colors. Tot plegat crea un ambient de festa sublim, d’alegria permanent. Ha d’haver-hi un castell, gran o petit, pins pintorescos que serveixin d’un marc artístic per a les fotos de vaixells que passen a la llunyania, i uns quants iots de luxe amb els seus salons interiors totalment transparents a la xafarderia d’aquell qui els mira des de dalt. Hi ha d’haver artistes que venguin les seves litografies a dins de les petites botigues de records, que són, al mateix temps, galeries d’art. Així és Portofino. Té coses en comú amb Cadaqués, amb cala Sa Tuna, amb Cotlliure i amb Sète. S’assembla a alguns dels pobles a la vora de Biarritz, allà on les ones són altes i, als restaurants, uns joves amb boina i guitarra canten L’estaca en basc.





Portofino és un poble d’Itàlia on vam arribar a parar de camí cap a Roma, cansats de les immenses autopistes de muntanya foradada, de túnels quilomètrics barrejats amb visions llunyanes de platges i torres situades al cim de les colines. És un poble de mar, situat a tocar de les ones d’un mar tan transparent que es veuen tots els peixos que passen a prop de l’embarcament. Respira la felicitat, o així m’ho sembla, a mi que estic de vacances i lluny de tota mena de preocupació: per això m’enamoren els arbres d’Itàlia, aquells que s’assemblen als contorns d’una copa de vi i  no tenen res a veure amb els andorrans, m’encanten els salers enormes dels restaurants italians, i em salto la dieta per menjar els seus gelattos, que semblen tenir menys sucre que aquells que mengem a casa. Portofino n’és ple, de gelateries. Ens mengem un gelat de cafè i un altre de xocolata, fem quatre fotos amb el mòbil a la llum del capvespre i marxem més enllà, en direcció de la ciutat eterna, cap als llunyans i nous horitzons.

(Publicat al BONDIA el 6 d'agost de 2014)