Converses amb els morts

Sempre he necessitat que algú em guiï per la vida, i els llibres no m’han volgut servir de mestres. Els llibres deixen en mi una empremta lleugera, com si la meva ment fos una platja i tots els grans autors hi passessin amb els peus nus. Les ones del temps vénen i van, i s’emporten al mar les lliçons dels grans pensadors. Tantes vegades he intentat llegir Plató, i tot el que em sé de Sòcrates és que era un vellet que enutjava els rics i famosos fent-los veure que no tenien ni idea d’allò que era la vida, i anava rodejat per una colla d’adolescents i joves, dos dels quals gravaven el contingut les converses divertides en unes tauletes de cera o algun altre dispositiu de l’època. També em sona que estava casat amb una dona de molt mala llet. Naturalment, el poble no va suportar la burla i el va condemnar a mort en una vana esperança que s’escaparia. En va: no van poder ni estalviar-se la cicuta. El bon home no tenia les mínimes ganes de viure sense emprenyar. Si no podia seguir-ho fent, tocava morir abans de desaparèixer. Després hi havia sant Agustí: va viure una vida interessantíssima fins que no va decidir plasmar les memòries dels seus emocionants pecats. Sant Francesc, un fill rebel d’una família benestant que va marxar de casa en pilotes i va fundar una colònia de hippies, i l’Abelard, que es va deixar un impedit per vèncer la temptació del sexe. Sant Pau, un ciutadà romà que enraonava amb molta lògica sobre la futilitat de la vida sense Crist: com ho arreglava Crist, no ho explicava en gran detall.

Hi ha autors amb els quals m’he arribat a identificar totalment, extraordinàriament. Marina Tsvetàieva, igual que jo, s’enamorava dels vells i dels joves, dels militars i dels poetes, dels homes i de les dones. És fins a tal punt el meu àlter ego que penso que si, quan em mori, ens arribem a conèixer, ens caurem malament pel fet de ser tan semblants.

Quevedo deia que els llibres són converses amb els morts, i les converses amb els morts poden ser tan perilloses com les converses amb els vius. Tsvetàieva estimava Puixkin amb totes les fibres de la seva naturalesa apassionada, però sé que si es trobessin, tots dos tal com eren, a la terra dels morts, aposto que el gran clàssic rus, l’aristòcrata mimat per les dames i per les serventes, un imitador exitós de poetes llatins i francesos en transposició a la llengua russa, la primera persona a la nostra història que va aconseguir viure segons la seva condició d’aristòcrata amb els mitjans purament literaris, se n’aniria corrent. ¿Que tots dos eren genis? Oi, i tant. Però un geni, ¿per a què necessita un altre geni si no és per devorar-lo, per digerir-lo i convertir-lo en una altra cosa purament seva?

Si les converses amb els morts em posen un problema, és perquè no m’escolten. Perquè se m’escolti, necessito escriure. Mai no he sigut una gran conversadora. Sóc més del monòleg.

(Publicat al BONDIA el 17 de setembre de 2014)