dijous, 11 de setembre de 2014

Rèquiem per l'ànima eslava


No som res més que allò que som, i cada vegada és més difícil definir què som exactament. A més a més, fins i tot si ho sabem, a l’hora de moure’ns pel món no és gens fàcil restar fidels a nosaltres mateixos. M’agrada la manera de ser que tenen els anglesos. Poden passar tota la vida a l’estranger, però a l’hora de convertir-se en expats no deixen de ser anglesos, o deixen de ser-ho molt gradualment, de manera quasi imperceptible, quan ja no té sentit preguntar-los si se senten britànics perquè és evident que s’han convertit en una altra cosa.

No sé si els russos ho fem de la mateixa forma, tinc els meus dubtes: quan era petita, l’emigració es vivia com una tragèdia, com una traïció de cara a alguna mena de fantasma d’Estat i de nacionalitat, omnipresent i irascible, una mena de “déu rus” que no es pren els canvis voluntaris de domicili a la lleugera. Quasi dues dècades més tard de marxar del país del “meu primer vagit”, però, ja és hora de reconèixer que la vida que he viscut no representa un llarg viatge per aprendre idiomes i veure món, per acumular experiències i tornar a casa dels meus avis, a una Ítaca particular, amb més saviesa. Visc a Andorra perquè Andorra és casa meva.

No sé si tots, o només alguns, jo entre ells, vivim com endormiscats. Estudiem, treballem, construïm una llar i estimem els nostres fills sense adonar-nos que, mentrestant, ens estem construint a nosaltres mateixos, construïm la nostra biografia. Així, un dia ens despertem davant d’un miracle: ja som com som, complets, ja ens hem fet.

Si avui marxés a viure al Canadà, a l’Àfrica, a Noruega, ja no seria solament una russa que ha passat una part de la vida en un lloc diferent. Massa aire d’An­dorra ha passat per la meva sang encara prou jove com per sentir-se transformada; ja em semblen aliens els costums de gran ciutat. Ja sóc de poble, on molts em coneixen, dels pics, dels llacs petits i freds, ja penso en català quan penso sola, ja se m’ha gravat un relleu muntanyenc dins del cor. Ja tinc un sentit d’obligació semblant pels dos països entre els quals s’ha dividit la meva vida, un sentiment de no haver fet prou, de no poder mai fer prou perquè siguin més bonics, més divins, més humans. Si no ho he fet per la terra dels meus pares, espero fer-ho per Andorra, la terra de la meva filla, la meva llar. Em sento, d’una certa manera, emparentada amb els seus carrers i els seus arbres, pedres, herbes, per matrimoni o pels anys que hi he passat.
Ara bé, ¿fins a quin punt el país i les persones que en provenen són la mateixa cosa? ¿Fins a quin punt les decisions que són preses pels governs canvien la naturalesa de les persones?
Aquest estiu, sempre que he trobat els turistes russos pels carrers d’Andorra, França, Itàlia, m’han fet la mateixa pregunta: la gent d’aquí, ¿com ens veu, ara? Sempre els he respost que la meva relació amb el país on visc no ha canviat, continua sent la mateixa. Els andorrans, de fa molts anys, han conviscut amb la gent que provenia de diferents costats dels mateixos camps de batalla, sempre intentant no prendre partit.

Quant a mi, aquest estiu el meu cor mai ha parat de plorar. Sempre m’havien ensenyat que Ucraïna i Rússia eren pobles germans, sorgits de la mateixa font cultural, amb una llarga tradició històrica en comú. El trencament del delicat i efímer equilibri em dol. Tinc pànic de parlar-ne, però em dol aquesta guerra. Fa disset anys que visc en un país que s’ha alimentat de més de set segles de pau, i des del començament de la primavera no hi ha pregària al meu cor que no sigui la de la reparació dels lligams trencats, la del perdó i el penediment, la de la comprensió mútua i eterna.

(Publicat al BONDIA el 10 de setembre de 2014)

Cap comentari:

Publica un comentari