dimarts, 2 de setembre de 2014

Portofino





Hi ha pobles de mar que et provoquen un sentiment d’immensa felicitat, felicitat punyent, intensa, regalada, pel mer fet de ser-hi. L’espai es condensa arreu d’ells i els converteix en llocs d’ensomni. No ha de ser necessàriament complicat arribar-hi, no fan cap selecció de gent especialment elegant o adinerada a la carretera que hi porta (si no, ens haurien deixat fora, tot s’ha de dir), però per molta pobresa que hi pugui haver a l’altra banda de les seves fronteres, no hi entra la corrosió ni la des­esperança de la crisi. Hi veus dones amb vestits de gala i tacons mig alts, passejant pels paviments relliscosos amb una gràcia i una seguretat alienígenes. Hi veus turistes de pantalons curts fent-se fotos asseguts al caire de barques de pescador alienes, i ningú es preocupa encara que les barques es moguin. Hi veus nens jugant a futbol, vellets menjant ostres a la terrassa d’un restaurant de cinc estrelles i famílies gitanes, o que semblen gitanes, airejant els fulards de colors. Tot plegat crea un ambient de festa sublim, d’alegria permanent. Ha d’haver-hi un castell, gran o petit, pins pintorescos que serveixin d’un marc artístic per a les fotos de vaixells que passen a la llunyania, i uns quants iots de luxe amb els seus salons interiors totalment transparents a la xafarderia d’aquell qui els mira des de dalt. Hi ha d’haver artistes que venguin les seves litografies a dins de les petites botigues de records, que són, al mateix temps, galeries d’art. Així és Portofino. Té coses en comú amb Cadaqués, amb cala Sa Tuna, amb Cotlliure i amb Sète. S’assembla a alguns dels pobles a la vora de Biarritz, allà on les ones són altes i, als restaurants, uns joves amb boina i guitarra canten L’estaca en basc.





Portofino és un poble d’Itàlia on vam arribar a parar de camí cap a Roma, cansats de les immenses autopistes de muntanya foradada, de túnels quilomètrics barrejats amb visions llunyanes de platges i torres situades al cim de les colines. És un poble de mar, situat a tocar de les ones d’un mar tan transparent que es veuen tots els peixos que passen a prop de l’embarcament. Respira la felicitat, o així m’ho sembla, a mi que estic de vacances i lluny de tota mena de preocupació: per això m’enamoren els arbres d’Itàlia, aquells que s’assemblen als contorns d’una copa de vi i  no tenen res a veure amb els andorrans, m’encanten els salers enormes dels restaurants italians, i em salto la dieta per menjar els seus gelattos, que semblen tenir menys sucre que aquells que mengem a casa. Portofino n’és ple, de gelateries. Ens mengem un gelat de cafè i un altre de xocolata, fem quatre fotos amb el mòbil a la llum del capvespre i marxem més enllà, en direcció de la ciutat eterna, cap als llunyans i nous horitzons.

(Publicat al BONDIA el 6 d'agost de 2014)

Cap comentari:

Publica un comentari