Quan fa molt vent, a la superfície del mar hi neixen petits tornados d’aigua. Són com els de sorra que es veuen al desert, però semblen flames. Al mig del mar d’un blau tan profund com ho eren els ulls de la meva àvia materna, l’Olga, hi ha flames blanques d’escuma marina, pàtria mare de la passió amorosa. Els ulls de la meva mare encara guarden un record d’aquell blau del mar Egeu, els meus s’aproximen més al cel dels Urals, però la meva germana és filla seva, amb ulls d’un blau fosc i seriós, amb un toc de verd. A totes les dones de la meva família les ha fascinat el mar, i jo no en sóc excepció, també em fascina, tot i que potser no el necessito tant com elles. Tot i així, ara el tinc a prop, amb la vista de l’illa grega d’Ermoupoli inclosa.
El vent aixeca els crins dels cavalls de Posidó i, per dins, els il•luminen els arcs de Sant Martí. No, m’equivoco, les ones no són prou grans per indicar la presència del qui regna els mars. Deuen ser éssers més lleugers, menys rellevants en aquest món governat per la força bruta. Amb tots els set colors de l’arc de Sant Martí, s’aixequen les llargues cabelleres de les nimfes, filles del rei marí. Les nimfes segueixen el vaixell de molt a prop, just al costat dels bots salvavides de color taronja.
(Publicat al BONDIA el 20 d'agost de 2014)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada