Santorini, muntanya nevada

Ai, tu que viatges tant mai optaries per un creuer. Si perseguís l’improbable i estúpid objectiu de trobar-me amb tu en el curs de les meves vacances, mai no t’enxamparia. Però pensa, tu pensa sisplau que per a mi aquesta és l’única manera, o fins i tot potser l’única oportunitat, de veure tanta terra des del costat del mar. La possibilitat que viatgi en un veler com la Clare Allcard i el seu home Edward, l’arquitecte naval i rescatador de criatures de segles passats, dels fantàstics vaixells derelictes, la possibilitat que repeteixi la fascinant història dels Rodamons de la mar és, de moment, inexistent. No tinc planificat cap viatge en un vaixell de pescadors, ni en el iot dels meus amics milionaris que viuen a cavall entre Mònaco i Niça, ni en una canoa d’aquelles que dominen el Rafa i el seu fill Bernat. I hem de tenir en compte que sóc molt més de mars que de deserts, que l’aigua em fascina tant o més del que em fascina el bosc: sóc filla del bosc i del riu. El que em sembla preciós en un creuer no és la possibilitat de socialitzar, que per cert no utilitzo, no sé socialitzar amb ningú més que amb aquells qui m’enamoren a primera vista, sinó la possibilitat de veure les illes gregues i turques tal com es veien els pobles russos des de les finestres del tren. En sis anys dels meus estudis a la capital, vaig agafar el tren de Moscou a Ekaterinburg unes cinquanta vegades, si hi comptem l’anar i el tornar, i mai no em cansava de veure el gairebé imperceptible canvi del paisatge d’una província a l’altra, d’un poble a l’altre.


Sempre m’he preguntat com és que la gent que no té necessitat de desplaçar-se d’un lloc a l’altre agafa el transsiberià. Doncs pensa que el creuer és exactament com el transsiberià, però passa per l’aigua. He vist ciutats com ruscos i poblets blancs veïns de fortaleses grises, he vist com uns prats verds baixaven directament al mar, sense necessitat de cap platja, ni sorra, ni roques. Però el que no oblidaré, allò que no oblidaré, és despertar-me el matí de l’arribada al primer port i veure, de lluny, la cresta de les magnífiques muntanyes nevades que s’aixecaven de l’oceà. No oblidaré com les vaig veure, transfigurades, a la llum del sol naixent. I sobretot recordaré com molt a poc a poc, a mesura que el vaixell s’hi apropava, la neu dels cims va agafar una textura que no és pròpia d’aigua gelada, i com qui acaba de centrar la imatge formada per milions de píxels, em vaig adonar que al cim dels cràters de les illes de Santorini no podia haver-hi neu, i que en lloc de neu estaven cobertes de cases blanques, cases de colors clars, de tons groguencs i roses, que era ple de vida el meu regne encantat. Bé, i després, és clar, vam pujar al volcà i ens vam banyar a les aigües sulfuroses, vam prendre vi local a les terrasses de Thiera i fins i tot vam baixar amb ruquet. La Laura té un vestit de colors vius, típicament grec, desigual a les vores de la faldilla. Poc abans de tornar al vaixell, uns americans de Nova York que passaven uns dies a Santorini ens van fer una foto de família a la llum del sol ponent. No hi ha res com arribar al primer port, ni hi ha res com sortir-ne, cap als nous horitzons, cap a Istanbul, del qual, quan tingui l’ocasió, ja et parlaré.

(Publicat al BONDIA el 13 d'agost de 2014)