Llop emportat pel vent

Tinc davant meu una cervesa escocesa: Dark & Strong Scottish Ale. Una cervesa artesanal, fabricada en un lloc que anomenat Lossiemouth. Com a la majoria de llocs d’Escòcia, mai hi he estat: tan sols vam fer una visita llampec a Loch Lomond i el parc nacional Trossachs. Un professor de geografia abillat amb un kilt de tartà ens va fer de guia a les passejades per l’illa d’Inchcaillach i l’ascensió al cim del turó de Conic. 

Busco Lossiemouth a les imatges de Google: té un paisatge lunar estrany de sorra molla i arrugada en un moment de marea baixa. A Andorra, de fons marins desprotegits i despullats de l’aigua que els cobreix habitualment, no en tenim, si no hi comptem el fang lliscós de les entranyes del llac d’Engolasters, tot buit i ple de peixos fets de branques, de cercles màgics, d’espirals, amb un cérvol blau a la vora. Lluny de les foques marines i molt a prop de les marmotes, enyoro veure el mar. No pas les parts de la costa cobertes de para-sols i gandules: el mar dels pescadors, les aigües dels intrèpids. Segur que ho tinc més a tocar de la mà del que em sembla. N’hi ha d’haver, de pobles no recreatius, a la costa catalana. Pobles de pescadors sense cadenes de grans hotels. Pobles aventurers que no van optar per l’estatus d’un epicentre de festa, oci i comerç. Però la distància em fascina, i els aniré a buscar a les terres plujoses d’Escòcia.

Bec a la vostra salut. Bec de l’ampolla amb disseny minimalista i sobri. Du el nom de Windswept Wolf: un llop emportat pel vent. Tal com sol passar, darrere del nom no hi ha cap llop real sucumbit a la força de la tempesta. L’exquisida beguda amb un gust amarg de xocolata resulta haver sigut anomenada en honor d’un senyor feudal del segle XIV, un dels fills del rei d’Escòcia Robert II. Li deien Llop. Era un senyor de molt mala fama. Un dia es va emprenyar amb el bisbe de Moray per haver escollit algú altre com a protector per a les seves terres. En l’esperit de la venjança, va cremar la ciutat d’Elgin i un parell de monestirs, una església i, per últim, la catedral. Eren força bèsties, aquells senyors medievals, molt poc europeus, si em permeteu, quant a les formes de fer. Els entenc com si tots fossin una mica russos. No en va, Llop (Volk) era un nom molt comú als pobles russos a l’antiguitat. De fet, el meu segon cognom, que no hi ha manera que adopti legalment, el cognom de la meva mare abans que s’hagués casat amb el pare, és Vólkova: la filla del Llop. Si es digués Ivanova seria, en teoria, la filla d’Ivan, algun Ivan ancestre seu. I un Grebénnik és un cosac del riu Ter, de la collada muntanyenca. El meu avi matern venia d’un poble perdut a la immensitat de la regió de Tambov, una regió coneguda pels seus llops. A Andorra, ja no queden gaires llops a la muntanya, cosa que em tranquil·litza no sabeu com. Tinc por dels llops, dels gossos i dels gats, tot i que es veu que un andorrà molt estimat per mi havia tingut, de petit, un gos llop que es deia Stalin i el seguia a tot arreu.

Ja hem dit prou dels llops russos i andorrans, només ens hauria faltat recordar la llegenda del Bisbe Llop i la Dama Blanca d’Aubinyà. Tornem als escocesos. La catedral d’Elgin es va reconstruir, però la pedra que van utilitzar per a la restauració al segle XV estava feta un nyap. Per això, el que veiem a les ruïnes de la catedral d’Elgin és la part original, la del segle XIII. I la tomba del Llop de Badenoch és un dels pocs monuments escocesos que es van conservar des de l’edat medieval fins avui.

(Publicat al BONDIA el 7 d'octubre de 2015)
Text: Alexandra Grebennikova. Il·lustració: Jordi Casamajor