Desescric tot el que he escrit

De tots els meus estudis, tant presencials com en línia, el màster universitari en humanitats és el que porta els records més preuats. Hi vam rellegir L’Odissea amb la increïble Mònica Miró i Vinaixa, amb la Montse Gatell i tots els companys. Com a part del curs, vam comparar les visions de tots els seus protagonistes que van tenir els clàssics de la cultura catalana, des de Mercè Rodoreda fins a Vicent Andrés Estellés, i em va fer pensar en la meva versió de Penèlope, una versió distinta i personal, força menys tràgica que totes que he trobat pel camí. Gens de greu, gens d’enfosquida. Gens d’esquerpa, sola, tota fel i espina.

La visió de Mercè Rodoreda m’és aliena. Una persona que se sent abandonada no espera vint anys: fa la seva vida. Aquella que espera vint anys ho fa perquè a la seva ment ha compost una altra història plausible de la via d’Odisseu absent, ple de perills però buida d’amors, o buida d’amors vertaders. Mentrestant, deixa que els pretendents hi siguin, però no es casa (290-292: “She neither rejects a marriage she despises/ nor can she bear to bring the courting to an end”, almenys des del punt de vista de Telèmac, ho fa perquè vol, i l’Atena també li diu (316-319) que si la seva mare es vol casar, no hi trobarà cap impediment, sinó tot al contrari, tot el suport financer que calgui de part del seu pare, home de poder i avi del Telèmac). Mentrestant, “that radiant woman” (382) (Homer en diu “reservada” (379), però també en diu “radiant”) s’ocupa del fill  –que ja no és adolescent però sembla com si ho fos (“¿Ets fill d’Odisseu?” (240)–. “Home, això és el que sempre m’ha dit la mare, però qui sap...” (249-250) - descarat!!!!), de “l’economia”, de la casa, i plora quan sent les cançons de Troia, tot i que el fill l’hi retreu i diu que “ell hi té el poder”, cosa que la sorprèn fora de mesura (“astonished, / she withdrew to her own room” (414-415)). Penèlope viu al món on l’home, si en sap, mana –no hi farem res–, però dins del que no sobrepassa les seves possibilitats fa el seu paper amb una elegància envejable i amb immensa força de voluntat. A casa seva, no ha de jugar a Clitemnestra a falta d’Egist del torn. Si teixeix i desteixeix, ho fa a gust (gairebé com el nostre Vicent Andrés Estellés: “Desescric tot el que he escrit!”). Quan Odisseu li diu que ell és ell, li fa tornar a guanyar el seu nom a través d’unes proves, una de les quals consisteix a “treure el llit del dormitori” –si ell és ell, sabrà que el llit no es mou! Té un sentit d’humor formidable i que jo recordi, en cap moment es traeix, ni se sent vella, ni se sent enfosquida.

Tal volta m’hi projecto massa, el meu caràcter, la meva manera de veure la vida, però si féssim paral·lels personals, Penèlope i Odisseu serien més aviat els meus avis que no pas jo. Jo ja no he viscut en aquell món on tots els homes marxaven a la guerra i aquells que se’n sortien eren massa joves, massa vells, massa malalts o uns pocs espavilats (Odisseu, de fet, ho havia intentat, de trobar una excusa per no anar a la guerra, però no se’n va sortir)... No he viscut en un món on la casa no era res sense la dona, sense la veritable mestressa de casa, el seu eix i la seva raó d’existència. Les nostres vides són ben distintes de les vides dels antics.

(Publicat al BONDIA l'11 de juny de 2014)