Crimea

Una de les discussions més llargues i corprenedores que tinc des de fa molts anys amb un dels meus andorrans més estimats és la qüestió del patriotisme. Com a qualsevol persona que ha hagut de prendre decisions de summa importància diverses vegades a la seva vida, té una fe inamovible en la intuïció i els sentiments, en tot el que ara s’anomena intel·ligència emocional. “Sigues russa per sempre” –em diu–, “siguin quins siguin els règims que t’ha tocat viure,” i li faig cas. Jo, que no he fet cas mai a ningú. La seva manera de decidir la veritable pertinença nacional és la de respondre el següent: “En cas de conflicte entre les dues cultures, ¿per quin costat s’inclinaria el teu cor independentment del teu cap?” Tot i que entenc la pregunta, mai he trobat la resposta. Tendeixo a desconfiar de les “raons del cor”. A mi m’han ensenyat a procedir refiant-me del meu cap. En un partit de futbol entre Rússia i Andorra, sempre estic amb Andorra: els petits que s’atreveixen a jugar contra els grans es mereixen tot el meu suport. I en un conflicte entre Rússia i Ucraïna –i no en sé gairebé res, d’Ucraïna–, m’inspira respecte i admiració el país que s’acaba de quedar sense una part del territori que li pertanyia, en virtut d’uns acords internacionals, a canvi del seu desarmament nuclear, i s’ha quedat sol entre els estats poderosos. A banda de tot això, trobo que ha fet molt mal la propaganda xovinista i antiucraïnesa que va emetre el primer canal de la televisió russa durant tot el mes de març. No sé com curarem la profunda divisió, la bretxa en la societat que va causar la decisió del parlament d’enviar l’exèrcit a Ucraïna. Ara ens diuen que mai s’hi van enviar més forces que les previstes pels acords internacionals, “no va haver-n’hi cap necessitat”. Però ja s’ha presentat el projecte de llei segons la qual la “propaganda antirussa” (Déu sap què és, això) es converteix en un crim. Ja s’ha començat a tractar a tothom que s’ha atrevit a solidaritzar-se amb la silenciosa, sorpresa Ucraïna com a traïdor de la Pàtria.
La superfície de Crimea és de 26.200 quilòmetres quadrats. Això són 55 vegades la superfície d’Andorra, o aproximadament el 0,8 de la superfície de Catalunya. Ahir se celebrava la seva annexió al territori de la Federació Russa. Segons he llegit en la crònica escrita per una periodista en la qual confio plenament, els habitants de Crimea ballaven a les places i demanaven l’himne rus al karaoke. La meva millor amiga de la universitat, llorejada de premis internacionals i escriptora de talent que estima Crimea com si fos una terra sagrada, donava les gràcies a sant Lluc de Crimea (que es veu que és el patró de la regió) i plorava d’alegria. El Consell de Federació aplaudia a peu dret el discurs del president Putin. Tinc un bon sentiment per aquell qui escriu els discursos a Putin. No sé qui és però ho fa molt bé. Tampoc no tinc cap aversió especial a Putin personalment: el trobo intel·ligent i divertit, té una intuïció de bon polític, esquia bé i fa judo. Llàstima que acabi de tancar la majoria dels mitjans de comunicació independents i els blogs personals dels seus adversaris polítics. Llàstima que s’hagi pronunciat a favor de la incarceració dels participants d’una recent protesta pacífica per les eleccions justes. Ara és, sense cap ombra de dubte, un heroi nacional per als seus votants. Ha “corregit un error històric”. Ha “reunit les terres disperses”.
La bella península de Crimea torna a ser russa. Em fa por el procediment que s’ha seguit per fer-ho possible: un referèndum preparat en dues setmanes i portat a terme malgrat la resolució de l’ONU. No em consola saber que la Federació Russa no es podia permetre que Ucraïna, algun dia, es fes membre de l’OTAN i/o de la Unió Europea, ni que decidís obligar tots els habitants del seu territori a parlar ucraïnès. M’agradaria que el meu país fomentés la cooperació i la solidaritat. M’agradaria que s’ocupés de les regions que ja té, on falten clíniques i escoles, on les pensions són míseres, on les carreteres consisteixen en una sèrie de forats, on hi ha més orfes ara que després de la Segona Guerra Mundial, en lloc de conquerir nous territoris. M’agradaria que desaparegués l’eterna, absoluta i omnipresent corrupció russa. Que la gent innocent no acabés a la presó. Que als periodistes no els matessin per fer la seva feina. Que s’anul·lés la prohibició a Aleksei Navalny, que es va presentar al lloc d’alcalde de Moscou i va quedar segon, d’utilitzar la internet i tots els mitjans de comunicació, i que com a mínim s’expliqui el seu arrest domiciliari. Mentrestant, els ciutadans de Crimea celebren els resultats del referèndum; no hi ha senyals que tinguin cap dubte de la seva legitimitat. El meu cor, el traïdor adversari de la raó, em diu que m’alegri per ells. I sobretot, com a russa, prego que es guardi la pau, costi el que costi.

(Publicat al BONDIA el 19 de març de 2014)