Força Andorra

Perquè no hi hagi confusió, que no n’hi ha d’haver, però bé, per si de cas, que quedi clar que no sé res d’esport. És clar, també em podeu contestar que de la política, de l’economia i fins i tot de la filologia catalana no és que en sàpiga gran cosa tampoc. És cert. I tanmateix, els meus coneixements sobre els esports no és que siguin incomplets o fragmentaris, són inexistents, com si de física nuclear o de la fauna de Mali es tractés. Anys i anys de piano i anglès, de cursos de ganxet i d’introducció als llenguatges de programació, de cant coral i de fabricació de murals per a totes les festes imaginables han assegurat que no s’hagi dedicat ni una minúscula part de dècades del meu temps lliure a l’anàlisi dels esdeveniments esportius. A casa meva, els fans de l’esport són el meu home i la meva filla: per això, tinc un abonament de la temporada 2014-2015 del Bàsquet Club Andorra. Per això, després d’uns quants partits, no tan sols conec els noms de tots els jugadors sinó també puc dir en què es diferenciava, en el partit contra el Saragossa, el joc de Bogris del de Beto, com ens entusiasma l’arribada de Nathan Jawai i quina bèstia de tirador era el Goulding aquell de l’equip contrari. En fi, que ja gaudeixo llegint el blog del Toni Solanelles Encistelland, tant si assenteixo emfàticament amb el cap marcant el ritme de la lectura com si m’indigno amb allò que diu. Però no és que vulgui convertir-me, de cop i volta, en una il·lustre crítica del bàsquet masculí. Avui, a les portes de l’any nou, com sempre carregada d’esperances, volia compartir amb vosaltres algunes reflexions sobre aquells qui miraven el partit des dels seients del pavelló Joan Alay. Avui parlaré de nosaltres: de l’afició.

L’afició del Bàsquet Club Andorra és patidora; està acostumada a patir. Va esperar la tornada a l’ACB durant vint-i-cinc llarguíssims anys, i es pren el lema Som un país molt a pit. Sí, sí, som un país, ho som i ho serem per molt o poc que guanyin els nostres equips esportius, però quin orgull el d’escoltar l’himne d’Andorra cantat abans dels partits, quina alegria veure mossèn Ramon com a soci honorari, quina il·lusió que la nena guardi un dibuix signat per David Navarro. Tots, tots hem cridat com a bojos “Força Andorra!” cap al final dels partits contra el Joventut de Badalona i contra el València, contra l’Herbalife de Gran Canària i contra el Múrcia. En tots els partits que s’han fet a casa, hem cridat i hem animat el nostre equip fins al final, entonant aquell “Força Andorra!” tant guanyant com perdent, sempre a prop de la victòria, mai gaire lluny de la derrota, entre el miracle i la mala sort. Ara bé, el partit contra el Saragossa va començar diferent. Ja veníem contents de Sevilla, ja s’havia vençut, per primer cop, fora de casa i sòlidament. I des dels primers minuts del partit contra el CAI Saragossa vam liderar de tretze punts. I aquí es va veure… que l’afició no tenia el dia. Sí, sí: l’afició.

Els jugadors rai: si ho portaven la mar de bé. Sòlids com una roca, bons a la defensa, ràpids en marcar. L’afició, en canvi, guardava un quasi complet, astorat silenci. No fos cas que els molestem amb massa crits, ara que van guanyant. “An-dor-ra!” per un costat, “Força Andorra!” per un altre, veus discordants en un silenci amb quatre xiulets. “Uf, com estem”, ens dèiem, entre un feble “Força Andorra” i un altre: somriures incrèduls, amb molta por de cridar la mala sort. Al segon quart, a setze punts, seguíem cautelosos. Tot va canviar a la tercera part, quan els saragossans van començar a marcar seguit: i, de l’ensurt, l’afició andorrana, de cop i volta, es va despertar de l’estupor. Quan els saragossans van arribar a acostar-se a un punt 46-45, ja no ens quedava ni veu, però ànims, de sobra. Ja érem nosaltres mateixos, aquells qui creuen en la victòria per molt que les coses vagin mal dades, per molt ingènua que fos l’esperança de guanyar, de tornar a somniar, de ser els millors. I els jugadors ens van fer cas, van recuperar el lideratge i, ja ho sabeu, vam guanyar 72-59. Segur que ja ho tenien apanyat sense nosaltres, al cap i a la fi mai no havien perdut ni l’harmonia, ni el ritme. Potser l’efecte del nostre entusiasme era més desmoralitzador per a l’equip visitant que encoratjador per als nostres jugadors. Però vam guanyar, vam guanyar i en sortir del pavelló ens ho dèiem, encara sorpresos: “És que quan anem guanyant, no ho sabem gestionar. Sembla com si no ens ho creguéssim, que es pugui guanyar si no és de miracle. I mira que ja ens agradaria acostumar-nos a no patir.”

Sí, ja ho sé que la grandíssima majoria dels jugadors no són d’aquí, però, posats a pensar-hi, ni jo tampoc ho sóc. És sorprenent que ràpidament te’ls fas teus si són del teu equip. El dia 4 jugaran contra el Reial Madrid; el dia 18, contra l’FC Barcelona. Hi serem per animar-los, per plorar, per implorar, per celebrar. Hi serem malgrat que alguns –com jo– fa quatre dies no teníem ni idea del perquè d’un tir lliure. Hi serem, escèptics i entusiastes. Som un país. Que l’any nou ens porti la il·lusió i, amb ella, que ens acostumem, si és que Déu ho vol, a les victòries i a les alegries.
Força Andorra. Feliç 2015.

(Publicat al BONDIA el 31 de desembre de 2015)