Quan el temps existia

L’altre dia, vam intentar fer neteja. El nostre pis de dues habitacions cada vegada es fa més petit, i tinc la sensació que d’aquí no res viurem en un espai de dos metres quadrats. Si no els ho impedim, algun dia les coses ens faran fora de casa. Arribarem a la nit i no ens deixaran obrir la porta. Faran de casa nostra una república independent de casa seva. Segur que sabran com fer-ho: al cap i a la fi, unes quantes vénen d’IKEA. Quant a nosaltres, no tenim prou caràcter per resistir la intrusió de les coses a la nostra vida. La majoria de les que hi entren, s’hi queden anys i panys. Si ens costa llençar una planxa trencada, imagineu-vos quin dilema posen unes vambes velles que ens han acompanyat en moments força més plaents que la planxa. Som uns sentimentals i els objectes se n’aprofiten. Les úniques coses que han marxat són aquelles, velles o noves, que algú altre ha volgut utilitzar. Així passen els anys, i cada dia tenim menys i menys lloc per moure’ns. Abans que s’acabi l’any, hem decidit començar una petita reconquesta de les fronteres entre el mar de trastos vells i nosaltres.


L’humidificador d’aire espatllat i la liquadora per a bebès de pinta espantosa ens van haver de deixar. I sí, aquella planxa que no va, també. Però just quan en Jordi estava traient de casa les cubetes que al començament del segle havia utilitzat per revelar fotos (abans hi era molt aficionat, ara ja tot és digital, res no es revela a mà), vaig mirar aquelles cubetes i vaig entendre que ara fa una eternitat va haver-hi un temps quan el temps existia. I no tan sols això, sinó que tots dos el teníem, el temps. Quan ens aixecàvem un dissabte i no hi havia res, absolutament res a fer, cap tasca urgent, cap feina posposada des de l’any anterior: tret que truquessin de guàrdia, al meu sofert marit informàtic, teníem tot el cap de setmana per a nosaltres, i prou. Ja podíem anar a esquiar o baixar a la platja, anar a córrer o mirar la tele: com a màxim teníem planificat un dinar a casa dels meus sogres i fins i tot això, en primer lloc, és un plaer, en segon lloc, habitualment es feia en diumenge i, en tercer lloc, en cas de necessitat es podia ajornar. Em dedicava a fer targetes de felicitació a tots els amics i família, o regals de punt de creu per a la Trini, escrivia cartes a la meva mare, llegia Agatha Christie, dibuixava amb ceres i de vegades, quan en Jordi no hi era, jugava al solitari a l’ordinador.


Tothom em diu que avui en dia tots anem escaldats, com si de pollastres sense cap es tractés, per manllevar l’expressió de Victor Kuppers (ell ho diu en castellà, “pollos sin cabeza”, i per alguna raó en castellà fa més gràcia). Ho puc entendre, però la realitat és que tampoc no fa tant, no fa ni set anys que el temps existia. Ja havia nascut la nostra filla, però teníem temps. La feina, l’estimada feina és el que a poc a poc se l’ha menjat. Suposo que a tothom li ocorre amb el pas dels anys. Diu en Jordi que he d’aprendre a ser més eficient, i té raó, com sempre: sí, té raó. És per això que per a l’any que ve demano que de feina no en falti, que n’hi hagi encara més que ara: poder-ne tenir i poder-ne oferir als altres. Tan sols un cop per setmana, durant dues hores o tres, vull que em torni l’època nostàlgica de tenir temps per a nosaltres, de no fer res, tots junts, una família feliç, sense obligacions.

(Publicat al BONDIA el 17 de desembre de 2014)