The Quiet Andorrans



Després de disset anys a Andorra, els russos que conec m’han començat a dir que ja no tinc costums de russa, que malgrat tenir la ciutadania de la Federació Russa em comporto com una estrangera. Tenint en compte que durant l’última dècada no he arribat a viatjar gaire, és de suposar que per als russos ja sóc d’Andorra.




El fet de ser andorrana per a russos i russa per a andorrans d’entrada no té cap gràcia, seria molt més divertit ser andorrana per a andorrans i russa per a russos, aquesta mena de simbiosi que la gent d’aquí aconsegueix amb tanta elegància. Albert Villaró, andorrà i clarament percebut com a tal pels andorrans, no deixarà mai de ser un català als ulls dels catalans. Niki Francesca és un “cantant britànic” per als anglesos i naturalment, andorrà per als andorrans. La facilitat de  ser identificat com a seu per la població de dos països diferents és encara més impactant quan es tracta de persones de menys transcendència pública. També existeix al nivell de tot el poble: quan vaig arribar a Andorra, l’any 1997, uns amics de París em van preguntar quants mesos pensava quedar-me a França. La meva resposta que Andorra no era França els va provocar una irritació lleu: “D’acord, d’acord, ¿quant de temps t’hi quedaràs doncs?”  De cara a Espanya, de tota la vida ha ocorregut el mateix; els andorrans que emigraven a Barcelona durant el segle passat no tenien la sensació d’haver marxat a l’estranger.

Encara que ningú em volgués reconèixer com a plenament seva, gaudeixo d’un avantatge: pels andorrans, sóc una “russa simpàtica”, mentre pels russos que em perceben com a estrangera sóc una “estrangera comprensible”. Quant als representants de la comunitat angloparlant amb qui em trobo en el curs del meu treball i lleure, probablement m’identifiquen com una mena de TCK, third culture kid: un d’aquells “camaleons culturals” dels quals vam parlar l’altre dia. Amb els britànics i els americans també tinc un avantatge: si més no, pel fet de ser professora d’anglès els solc entendre molt millor del que els podria entendre la majoria dels andorrans i la majoria dels russos. I una de les coses que he après durant els anys que fa que estic a Andorra és que els americans que hi vénen se solen emportar un xoc cultural semblant al que us emportaríeu vosaltres si us enviessin a viure a Sibèria.




¿Sabeu que sempre m’heu dit que els russos, per vosaltres, resulten en la seva majoria antipàtics, secs i massa seriosos? Sorpresa! Així, o més o menys així, us veuen a vosaltres els visitants americans. Us en dono un petit exemple. Si teniu alguna relació amb l’Escola Andorrana, sabreu que cada any hi vénen uns quants joves americans als quals se’ls va concedir la beca Fulbright per treballar d’assistents de professor d’anglès a Andorra. A diferència del model espanyol, els “lectors” (aquí es diuen així) que arriben a Andorra no solen treballar conjuntament amb un professor andorrà, sinó que tenen una aula pròpia i donen les classes seguint els seus propis mètodes. No hi ha un programa de formació específica i estàndard per a tots, cosa que pot potenciar la creativitat o dificultar l’aprenentatge, segons cada cas. El que els sol sorprendre, però, no és això sinó la relació amb la resta del professorat. La sensació que he tingut jo del que se m’ha explicat de la seva experiència amb els companys és que se senten isolats. Menys d’un 5% dels altres professors els parlen, ni que sigui en castellà. Dinen sols. No se senten inclosos en les activitats de l’equip pedagògic, amb molt poques i agradables excepcions, les quals no esmentaré precisament perquè són agradables... i poques.




Conec el professorat de l’Escola Andorrana, i sé que tots són gent maca i sensible. Sé que si s’adonessin del problema, ho farien tot perquè els joves americans s’hi trobessin com a casa. Però de vegades els codis culturals no coincideixen, i les expectatives mútues no es fan realitat. És important matisar que no m’ho han dit els mateixos fulbrighters: la meva informació ve d’uns amics d’amics. Però seria estrany que els amics d’amics ho haguessin entès totalment a la inversa quan en realitat els visitants s’han integrat de meravella a la vida col·lectiva andorrana. No dic que aquí s’ho passin malament. Fan pinya entre ells, tenen un sou que els permet viure dignament i s’apunten a activitats. Però quan se’n van d’An­dorra, sovint s’emporten la impressió d’haver passat un any en un lloc trist i inhòspit, rodejats de gent freda i indiferent. Potser això es deu, en part, a la barrera lingüística. O bé potser ens passa perquè som així. Als ulls dels americans, som orcs i secs. Vaja –¿com us ho explico?–, una mica com els russos.




(Publicat al BONDIA el 3 de desembre de 2014)