Malfia't dels teus ulls

Hi havia una vegada un funcionari. Va començar per l’esglaó més baix de l’escala laboral, i va acabar sent director d’un departament. Diguem-li Cosme, per donar-li un nom. Als 17 anys, en acabar el col·legi, en Cosme va ingressar a l’administració pública i hi va romandre durant uns quants decennis, fins a la seva inesperada mort esdevinguda just quan estava a punt de prejubilar-se. Va dedicar tota la seva vida, tret de la infància i l’adolescència, al servei del poble. A més a més, cada vegada que trobava una estona lliure, feia l’esforç d’escriure articles plens d’aforismes l’objectiu dels quals no era altre que instruir les noves generacions en la saviesa dels avantpassats i demostrar l’estupidesa de les reformes implantades a destemps.

Els agraïts lectors feien petites col·leccions dels aforismes del senyor Cosme, entre els quals comptaven veritats tan eternes i aplicables a diversos aspectes de la nostra societat contemporània com, per exemple, “si a la gàbia de l’elefant llegeixes la paraula búfal, malfia’t dels teus ulls” o “no tot allò que creix  demana ser esporgat”. Com qualsevol ciutadà de seny, el senyor Cosme estava orgullós de la terra que el va veure néixer. El seu amor per les institucions de la pàtria es va reflectir en uns aforismes tan coneguts com el següent: “No hi ha al món sencer un Estat més lliure que el nostre, un Estat que gaudeix de totes les garanties democràtiques, i per tant, obeeix els qui retenen el poder amb una envejable diligència.” Tanmateix, els seus interessos tenien un abast més ampli que les qüestions purament polítiques i socials. Generacions i generacions de ciutadans van madurar plantejant-se l’eterna pregunta retòrica “¿Qui ens impedeix inventar la pólvora impermeable?” i van trobar la pau interior repetint-se la sentència: “Si desitges ser feliç, endavant.”

¿No us sona, el nostre funcionari articulista? No em sorprèn. El senyor Cosme, o Kozma, Prutkov, aquell qui deia “com més ràpid condueixis, més aviat arribaràs”, amant de la política i psicòleg d’estar per casa, conservador i enemic de les reformes, era un súbdit de l’Imperi Rus. No tan sols era rus, era fictici, un pseudoautor i també personatge fruit de la imaginació de quatre poetes i escriptors decimonònics. Van inventar la seva biografia, des del naixement fins a la mort; tres dibuixants conxorxats amb ells van crear el retrat que acompanyava els seus escrits. Als anys seixanta del segle XIX, va omplir les pàgines de la revista El contemporani d’articles, vinyetes i acudits gràfics. “L’entusiasme ho venç tot,” es proclamava en una de les vinyetes. Passant la pàgina, el lector en trobava l’altra: “A voltes, l’entusiasme també venç el sentit comú.” No em digueu que no us sembla actual, això. En tot cas, Kozma Prutkov era el pseudònim col·lectiu de tots els quatre amics, i els seus aforismes satírics, que han nodrit tantes generacions dels russos, parodiaven la realitat del seu temps, la burocràcia i immobilitat de Rússia tsarista, l’estancament intel·lectual de la societat i la resistència a qualsevol innovació. Ja s’han complert 150 anys des de la mort fictícia de Kozma Prutkov.

Per acabar, recordaré un altre aforisme seu de la sèrie nonsense, que és una de les meves preferides: “En tirar pedretes al mar, observa els cercles que formen. Altrament, serà una pèrdua de temps.”

(Publicat al BONDIA el 26 de novembre de 2013)