dijous, 20 de novembre de 2014

Renda bàsica universal a Andorra


Tinc set parells de botes. Això si les comptem totes, és clar. En tinc unes que ja s’haurien de llençar però m’agraden molt i per això les guardo, en tinc unes de noves, en tinc unes de negres i unes de marrons, en tinc unes de vestir i unes d’esport, en tinc unes de taló i unes de planes, unes de pluja i unes de neu. En fi: que si volgués canviar de botes cada dia, ho podria fer. No em moriré de fred, aquest hivern. Tinc quatre abrics. Tinc guants i bufandes per abrigar-me. Tinc tres rellotges per anar canviant. Tinc uns quants vestits i sis parells de texans. No és que ho celebri especialment; de fet, ja feia temps que no em venia a la ment aquell moment que no podia comprar-me les coses de primera necessitat. Tots els qui, en algun moment de la vida, hem començat de zero en un país llunyà, si ens ho proposem, ens recordarem d’un moment així, d’aquell malson de pobresa que per a mi personalment va coincidir amb els mítics anys d’abundància a Andorra, els anys noranta. Si no faig aquest esforç de memòria, no me’n recordo. Avui en dia, solc pensar que sóc pobra perquè no tinc cotxe, perquè em queden 25 anys d’una hipoteca enorme per un pis molt petit, perquè després de les vacances fa tres mesos que em pago la nòmina per endavant (sí, sí, sóc l’empresària i me la pago jo, però tot i així), perquè no puc agafar-me cinc dies de festa i viatjar a Califòrnia (ni a Rússia, ni a Egipte, ni a Porto), perquè no tinc cap anell tot cobert de diamants. Penso això i espero que un dia es faran realitat els viatges al Nepal i els vestits de disseny, un Audi A6, un MBA a Harvard i dos o tres anys sabàtics per escriure novel·les. Sóc mercantil i romancera. El meu home, treballador incansable, si tingués un minut per pensar-hi, diria que estic carregada d’hòsties.

Aquests com jo som uns quants, en realitat. Quan ens comencen a parlar dels impostos, de la redistribució més justa de la riquesa, de seguida intuïm que comptarem com a contribuents i no com aquells que necessiten ajuda. Tenim més por de perdre allò que ens sembla que tenim que no pas consciència social. Per dir-ho clar, tenim més por de no poder anar a esquiar que no pas que un veí nostre es quedi sense pa. Quan ens comencen a parlar d’introduir la renda bàsica universal perquè totes les persones que viuen al nostre país tinguin la seva existència material assegurada, pensem que això allunyarà el nostre somniat i improbable viatge de safari. Així, decidim que no donaríem mai suport a una política del tipus que podria, ni que fos hipotèticament, incentivar l’atur i allò que se’n diu parasitisme: “Ai Déu meu, si no, m’acabaran robant a mi, entre els aprofitats i els tramposos, que el món n’és ple.” Tanmateix, la introducció de la renda bàsica universal, un ingrés pagat per l’Estat a cada membre de ple dret de la societat o resident, sense importar amb qui es convisqui, independentment de quines puguin ser altres possibles fons de renda, sens dubte milloraria la llibertat efectiva de les persones, especialment aquelles que es vulguin dedicar al treball domèstic o treball voluntari de forma no remunerada.

Si tanquem els ulls i ens oblidem de qui som, tenim una probabilitat estadística molt més alta de trobar-nos en una situació precària que en una mansió de milionari. I si obrim els ulls i tornem a recordar qui som, també. Som un país tan petit que no ens costaria gaire dissenyar un sistema fiscal agafant, per exemple, el model de Daniel Raventós, per assegurar l’existència material de tots els ciutadans i residents mitjançant una assignació monetària incondicional per a tots i cadascú, sense cap condició prèvia, sense necessitat d’estar a l’atur o ser pobre. Uns 600 euros per a cada adult i uns 150 euros per a cada nen, ¿què us semblaria? Hi ha un vell principi que afirma que ningú és lliure si no té l’existència material garantida, i trobo que en té molta, de veritat. És improbable que mai trobem la fórmula d’una política fiscal que deixi a tothom content, però com a mínim podríem intentar salvar a tothom d’una pobresa realment desesperada, d’una pobresa de la qual, en el nostre dia a dia, no ens recordem. Ara, amb la crisi, no ens hauríem d’arriscar a exposar-nos a la misèria. Seria ingenu esperar que tots ens farem rics i ens farem possible una vellesa digna. A falta de mitjans de portar-ho a terme, però, sempre ens queda repetir aquell desig que demanava un heroi d’una novel·la de ciència-ficció russa que es deia Pícnic a la vora del camí, just abans de morir: “Vull felicitat per a tothom, de franc, i que ningú se’n vagi decebut.”

(Publicat al BONDIA el 12 de novembre de 2014)

Cap comentari:

Publica un comentari