Abelles

Fa gairebé mig segle que Berger i Luckmann van publicar La construcció social de la realitat, però la idea continua sent inesperada i xocant: la realitat, tal com la percebem, no se’ns dóna ja feta, la construïm nosaltres mateixos. I no la construïm per separat: la construïm en grup. És la nostra predestinació biològica, en certa manera estem creats per fer-ho. Com les abelles fan el rusc, els éssers humans fabriquem la realitat. Els processos socials generen certs tipus d’identitat. El nostre comportament habitual i l’orientació de la nostra vida quotidiana depenen d’aquestes orientacions.

Qualsevol que ha viscut en llocs diferents del món, ha viatjat pel món o simplement ha mirat la televisió sap que, en funció del grup que som, la realitat pot ser una o l’altra, i el mateix organisme humà queda transformat per aquesta. No sabem quins límits ens imposa la nostra naturalesa física. No podem negar les limitacions lligades al factor orgànic, però no sabem fins a on arriben. Si comparem la nostra generació amb la dels nostres besavis, veiem que malgrat el fet de compartir els mateixos gens ara vivim més anys, tenim malalties distintes, tot i que no són necessàriament menys devastadores, ens envellim més a poc a poc, ens aparellem més tard, tenim fills més tard. El grup que formem ens condiciona quant a les malalties psíquiques o físiques que patim, quant als anys que viurem, quant al moment adequat de morir.

La identitat individual no pot existir sense un marc de referència mitològic, sense una cosmologia. No debades els dos autors de la teoria que postula que un home és un producte social van néixer en un lloc i van emigrar cap a l’altre. A Moscou, al començament de la dècada dels noranta, vam poder experimentar en la pròpia pell la veritat de la teoria de Berger i Luckmann que un canvi radical en la realitat social provoca un immens canvi en la realitat psicològica. Se’ns va caducar la realitat que ens havia produït. Es van canviar les teories psicològiques que ens explicaven. Perduts en la nova realitat, penjats en branques d’arbres metafòrics com eixams d’abelles, vam extingir-nos i/o emigrar en grans quantitats. Ens va ser molt més fàcil adaptar-nos a una realitat inicialment aliena i desconeguda, però relativament estable, que sentir-nos estrangers a casa nostra. Allí, totes les lleis psicològiques i socials inicialment conegudes es posaven de cap per avall. Mentrestant, hi naixien nous tipus socials, capaços de sobreviure i prosperar en la nova Rússia de creació recent.

(Publicat al BONDIA el 29 d'octubre de 2014)