dimecres, 15 d’octubre de 2014

Reflexions d'un petit empresari


Fa més de cinc anys que sóc la gerent, la cap d’estudis, la secretària i una dels professors d’idiomes d’Impis, una petita acadèmia que dóna classes d’anglès i castellà, de francès i català, i també de rus, a domicili, principalment a empreses.

Avui no parlaré de les alegries i els reptes de l’ofici d’ensenyant, ni de les particularitats de l’aprenentatge a l’hora d’iniciar-se en una llengua estrangera o perfeccionar-ne els coneixements. Tots aquests temes es mereixen articles separats, ja n’hem parlat altres vegades i hi tornarem properament. El que em proposo aquí és intentar reflexionar, amb tots vosaltres, sobre el sentit de tenir una empresa, sobretot quan es tracta d’una escola. ¿Què intentem aconseguir quan deixem de treballar sols, fent d’home orquestra, i comencem a formar un equip amb altres professionals? En el meu cas, en primer lloc va ser la necessitat de donar un servei de qualitat: una persona, fins i tot tan inquieta com jo, no pot impartir vuit hores de classe al dia, cada dia, durant molts mesos, i és gairebé impossible mantenir el mateix ritme sense ajuda. També hi va tenir un paper important la sort de tenir la possibilitat de treballar amb uns grans professionals que ja coneixia d’abans (en primer lloc, l’ajuda inestimable d’en Gerard) i, fins a un cert punt, les ganes de fer la vida una mica més fàcil i una mica més feliç a tothom. La il·lusió de trobar professors perfectes per a tots els alumnes, seguir mètodes interessants i innovadors que representin un creixement i un suport per a tots els professors, donar feina i fer-la amb bones condicions i en un ambient agradable.

Tot al contrari del que sovint es considera la finalitat d’una empresa, mai vam tenir l’objectiu de fer-nos rics. Em pesa massa la infància comunista per plantejar-m’ho. Ser bons, aprendre’n més, comprar tots els materials didàctics que puguin servir d’ajuda als nostres alumnes i professors i, tot oferint preus competitius, guanyar i oferir un sou adequat per les hores de treball que s’hi inverteixen. Amb l’ajuda del bon déu i de la bona gent esperem arribar-hi com fins ara sempre hi hem arribat. Ara bé, no és fins que esdevens empresari que entens la responsabilitat i la mestria d’aquells qui feien la gestió a les empreses on havies treballat abans. Fins que no m’hi vaig dedicar jo mateixa, no vaig saber apreciar el professionalisme, el bon humor i la gran destresa de l’Anna Planavila, que havia sigut la cap d’estudis al meu primer lloc de treball a Andorra, durant molts anys. Ara ja sé quantes coses m’has arribat a ensenyar! Amb el cap d’estudis es té molta més relació que amb els altres gestors de l’empresa, que se’n fan càrrec al nivell més administratiu i comercial, i no he entès fins més tard que el que jo prenia per un mèrit de tot el col·lectiu moltes vegades era la feina d’una sola persona. Però no ens n’oblidem tampoc, del treball d’equip. Ja se sap que cap ésser humà és una illa. Si en aquest article parlo només de l’Anna i no esmento a ningú més entre els caps i companys d’antany, no és perquè no us porti al cor, és perquè va ser d’ella de qui més vaig arribar a aprendre.

Quan era treballadora, de tant en tant m’imaginava la multitud de coses que podria fer si fos empresària. No me n’oblido... però ara m’adono de la dificultat no tant de ser sincera com de transmetre la sinceritat de les pròpies intencions, la dificultat de trobar la paraula correcta en el moment necessari, el delicat equilibri que ha de mantenir un cap d’estudis perquè els professors tinguin, per una banda, la llibertat necessària per poder-se desenvolupar creativament, i per l’altra banda, un assessorament pedagògic prou sòlid per no sentir-se abandonats. La necessitat de tractar els professors amb el mateix respecte, comprensió i esperit d’ajuda amb què tractem els alumnes. Aquesta noció no és cap gran descobriment per a les escoles d’idiomes, però també em sembla pertinent si ho traduïm al llenguatge dels altres negocis: tinc una convicció profunda que és vital, és absoluta la necessitat de tractar els empleats amb el mateix respecte, comprensió i esperit d’ajuda amb què tractem els clients.

(Publicat al BONDIA el 15 d'octubre de 2014)

Cap comentari:

Publica un comentari