La terra dels tresors robats

Diuen les males llengües que l’examen de l’assignatura d’història econòmica de l’An­dorra contemporània és molt difícil de passar, que molts acaben suspesos per l’estricta, si bé justa, Maria Jesús Lluelles, que tots llegim al Diari d’Andorra de tant en tant. L’avaluació de l’assignatura es compon de la defensa d’un projecte grupal sobre un determinat aspecte de la història econòmica d’Andorra del segle passat i l’examen en si: un comentari d’una fotografia històrica que expliqui la relació de la imatge amb el procés històric a què pot anar referida. Quant al projecte grupal, ens ha tocat la radiodifusió a Andorra. Un grup que consisteix d’un català, una russa, una equatoriana i un peruà d’aquí deu dies parlarà del paper de les emissores espanyola i francesa en la història del nostre país d’acollida, i de la seva relació amb l’administració andorrana. Venim dels sectors laborals del periodisme, l’ensenyament, l’administració i l’hoteleria. La persona més jove del grup té 19 anys, la més gran en té 44. Estem a Andorra des de fa disset, quinze, tres i dos anys. Diversitat personificada, tan característica del país avui en dia. Tres de quatre hem de fer un esforç important per parlar i escriure en català correctament. Quant a l’examen en si, que el bon Déu ens ajudi a inspirar-nos i descriure com cal el context històric de l’últim segle d’aquesta terra.


Com més miro les fotos del segle passat que haurem de comentar, més em recorden les imatges que m’ensenyen els meus amics que viatgen als països del tercer món avui en dia: homes i dones que s’escapen de la barreja claustrofòbica d’edificis de vidre i pedra per trobar-se a si mateixos en llocs els habitants dels quals suposadament han conservat la seva “autenticitat”. Per recarregar les piles, se’n van allà on els serveis mèdics són precaris, l’esperança de vida és baixa, l’educació superior és un luxe i el fet de sobreviure a l’hivern se celebra com un miracle, i porten les fotos dels simples plaers de la vida dels pobres com a prova documental de la felicitat dels “salvatges amables”. Això és exactament el que feien els excursionistes francesos, britànics i catalans al començament del segle XX a Andorra. El romanticisme de la vida d’un poble que sobrevivia en condicions per a ells impossibles de suportar durant un temps realment llarg és el que produïa les fotos en blanc i negre i les postals color sèpia que ara analitzem.


Per als humans esclafats per la crueltat de la seva raça, per totes les guerres del començament del segle XX, Andorra devia ser una mena d’Amèrica Llatina en la seva versió rural. Un lloc per refugiar-se de la civilització i els seus mals i vicis. Un paradís natural on la gent es veia feliç mentre rentava la roba al riu i mentre es guanyava el pa passant les vaques de contraban d’una vall muntanyenca a l’altra. Una jerarquia social molt marcada en la qual, per altra banda, l’estil de vida dels cacics poderosos no es diferenciava gaire de l’estil de vida dels pagesos més pobres. Una petita comunitat muntanyenca on la política era una mena de servei militar, amb el seu uniforme i tot en el cas dels consellers, on els nens passaven una gran part del temps tenint cura dels animals, on el paper de l’església era enorme i no hi havia ni burgesia, ni intel·lectuals locals, ni periodisme, ni filosofia, ni oligarques financers, ni universitats grans o petites, ni òpera, ni voluntat de conquerir el món, ni classe obrera, ni monarques, ni moviments literaris, ni grans descobriments, ni opi, ni xocolata, ni luxe ni vanitat. Si hi pensem bé, l’esplendor d’Europa ve, en una gran part, dels tresors robats d’Amèrica Llatina. Un petit poble muntanyenc que no havia fet cap guerra en set segles no era pròpiament europeu. S’estava plantejant vendre els pocs tresors de la seva terra en concessió als veïns poderosos; es negociava uns privilegis que li permetien anar sobrevivint; patia despoblació cada cop que les grans potències militars i econòmiques situades al seu costat el pressionaven. Les Valls d’Andorra eren les valls més tossudes i receloses de la seva identitat de tot Pirineu. Les Valls d’An­dorra eren com una illa enmig de l’oceà d’Europa. El torb d’hivern i les grandalles de la primavera. Les obres del romànic venudes per l’església, l’esperit lliure de la República d’Andorra i la presència constant dels cosenyors. Abans, molt abans de ser rodejada de països de la Unió Europea, no era Europa tal com entenem Europa aquests qui venim dels altres llocs del món. Era Amèrica, l’Amèrica dels indis, la terra dels tresors robats.

Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor.

Publicat al BONDIA el 14 de gener de 2015.