dimecres, 21 de juliol de 2010

Massa bon lloc

Quan jo era jove, d’un noi o una noia que no aconseguia tenir una relació amorosa com Déu mana (jo formava part d’aquest trist grup de gent) se’n deia que era “massa bona persona”. La pregunta que em feia jo i probablement molts pobres desgraciats de més, era: si tan bona persona sóc, ¿per què no em vol ningú?..

Ja intueixo que m’esteu dient que es tractava d’una manera piadosa de dir-me lletja. Però és com a mínim curiós que definim allò que no ens atrau com a una cosa “massa bona”. En canvi, un objecte de desig que és “dolent” és difícil de resistir. Si no fos així, no s’entendria per què tanta gent troba més gust en un puro que en un plat de mongetes verdes. L’ésser humà, tatxat de “bestia paradójica” i “animal absurdo” per un dels grans poetes castellans, sol evitar allò que entén per bo. Segons quin lloc dels Pirineus visito, hi veig espais verges impressionants, paisatges espectaculars, i em faig la mateixa pregunta - ¿per què no hi va gairebé ningú?.. Tenim una clara tendència de visitar llocs artificials, construïts “per a turistes”, i no anem mai allà on teòricament voldríem anar. ¿Per què? Suposo que deuen ser “massa bons llocs”, si tan poca gent els freqüenta. Jo mateixa: des de la finestra del cotxe, m’encanta l’Arieja, i no hi paro mai. Sempre la veig de passada, pel camí a alguna destinació turística reconeguda, que en teoria, més sovint que no, trobo massa atapeïda, impersonal i comercial. ¿Sóc una víctima habitual de publicitat enganyosa? ¿Segueixo la corrent? ¿O els destins turístics habituals tenen comoditats que m’atrauen per sobre del valor d’un paisatge? Potser les tres coses.

Quan se’ns pregunta què ens agrada, solem oblidar que es tracta de nosaltres mateixos. Contestem com si fóssim una hipotètica persona ideal que pensem ser en un futur molt pròxim, però que mai no arriba. Molt poca gent reconeix que els agrada la premsa rosa, i tothom la fulleja, ni que fos per casualitat, alguna vegada, per matar el temps. Ara bé, ¿oi que estem d’acord que Cervantes era un geni? I què: ¿el llegiu gaire?.. Tinc tota una colla d’amics que estan convençuts que els encanten els documentals, i el que miren de veritat és Belen Esteban. Jo poso una cara de coneixedora quan em parlen de Stravinsky i intento negar tot coneixement del Bustamante. Som, com a mínim, divertits.

Deu haver-hi gent que no troba parella perquè té un problema greu. Deu haver-hi llocs on no hi va ningú perquè no s’hi pot viure. Però per a que vinguin turistes, no ens cal ser “massa bons”. Més val tenir un atractiu que ningú vol reconèixer obertament, tot contribuint al seu èxit. I sobretot, s’ha de tenir ben clar qui ets i què vols, a qui vols atreure. Tots els destins turístics consolidats aposten pels tipus de turistes ben definits, i treballen per a estructurar-se i adaptar-se a les satisfaccions que aquests busquen. Per a un lloc petit, és gairebé impossible agradar a tothom indiscriminadament. No podem oferir exclusivitat i un preu de majorista (fa anys m’havien dit que als mercats de Tunísia, per atreure consumidors espanyols, es cridava “más barato que en Andorra!”) al mateix temps. No podem ser una barreja de palau i casa de pagès. És poc probable que ens convertim en un indret paradisíac, especialment adequat per a turistes milionaris. No solament ens hauríem de reestructurar totalment per ser-ho; fins i tot si ens reestructuréssim, sempre hi seria el perill de convertir-se en un indret paradisíac pràcticament desert. Repeteixo que per a nosaltres, és un perill pràcticament inexistent, però de vegades sembla com si es tractés d’una mena de segle d’or que se’ns ha allunyat, un somni que hem traït.

Durant molts anys, hem agradat a un cert tipus de turista, tant per raons ben lògiques com per raons absurdes (ja m’explicareu a qui se li acut passar un cap de setmana d’estrès i cues, gastant diners en gasolina, per guanyar quatre duros en el preu de sucre i formatge!). Ara mateix, una gran part d’aquells turistes que venien a comprar a Andorra ens han abandonat. ¿Voldrem tornar-los a recuperar? ¿Voldrem representar una altra cosa?.. Ja us he dit que estaria bé decidir-nos què som i què volem ser. I un cop ho decidim, potser ens resultarà inútil, perquè a la vint-i-novena remodelació d’una de les rotondes del Principat s’hi trobarà petroli, i així ens convertirem en un Dubai normal i corrent.

Hi ha un acudit, em sembla que és rus, que diu: estan entrevistant a un senyor molt ric i li pregunten com ha aconseguit esdevenir milionari. El senyor contesta: “Mireu, un dia la meva esposa i jo vam veure que només ens quedaven quatre cèntims. Vam anar al mercat i vam comprar quatre pomes brutes. Les vam rentar i les vam vendre per vuit cèntims, i vam comprar vuit pomes brutes. Les vam rentar i les vam vendre per setze cèntims”. I l’entrevistador pregunta: “I després, què va passar? “I després ens van trucar per dir-nos que acabava de morir el meu oncle d’Austràlia deixant-nos quatre-cents milions de dòlars”. Bona setmana.

(Article publicat al BONDIA el 21 de juliol del 2010)

3 comentaris:

  1. Tens molta raó :) Però crec que comentes dues coses que poden veure's juntes o no ;)

    Per una banda el fet de "seguir les masses", que ens porta a, com dius, "visitar llocs artificials, construïts “per a turistes”";

    I per altra el concepte de buscar el diner fàcil i a curt termini, enlloc de fidelitzar amb el client i assegurar el patrimoni per un guany futur.

    Si bé és cert que a Andorra es troben aquestes dues tendències, jo diria que l'arrel del problema no és tant a nivell nacional sinó més aviat a escala internacional, de la societat occidental, o què?

    ResponSuprimeix
  2. Bon dia Cerni, i gràcies per llegir-me... Crec que l'arrel de tots els problemes sempre és "ara i aquí"; som petits i independents, rodejats de països relativament rics i segurs - podríem construir la nostra societat de la millor manera que ens sembli, si tan sols ens poséssim d'acord sobre allò que volem.

    ResponSuprimeix