dimecres, 18 d’agost de 2010

Nacionalitat atractiva

Llegeixo a les pàgines de política de El Periòdic d’Andorra del 13/08/10* una referència a la necessitat de trobar “solucions per evitar que la nacionalitat andorrana continuï perdent atractiu”. De fet, és tracta d’una expressió força corrent. Últimament, tot sembla estar perdent atractiu. El turisme no és el que és. Els comerços estan en crisi, i la banca pot recordar anys millors. La “desafecció política” és un lloc comú. A les esglésies, als museus i als mítings hi falta gent. La nacionalitat andorrana perd l’atractiu acompanyada per tota una sèrie d’atributs locals anteriorment desitjables.

Entenc que calgui potenciar el turisme, el comerç i l’ús de la llengua catalana. Crec que la banca se’n sortirà. Però ¿què se suposa que pensem suggerir per donar més atractiu a la nacionalitat? ¿Regalarem un pernil de Jabugo i dues entrades a Caldea conjuntament amb cada nou passaport?.. Sense el més mínim ànim de posicionar-me, ara mateix, entre els de la “dreta” o entre els de la “esquerra” de la política andorrana (de fet, gairebé totes les persones mínimament interessades en la política que conec voldrien estar “al centre” – aquell “lloc imaginari on tots els polítics voldrien estar”), us he de confessar que no acabo d’entendre aquesta idea de “nacionalitat atractiva”. Sembla que l’estiguem venent al millor postor.

Les persones que fa més de deu anys que resideixen en un país diferent de el del seu naixement haurien de tenir el dret, la possibilitat, d’adquirir la plenitud de drets de ciutadania – d’acord amb les recomanacions del Consell d’Europa. Un cop se’ls ha donat aquest dret, poden utilitzar-lo o no utilitzar-lo, segons els dicta la seva lliure voluntat. El fet que la gran part de la població no vulgui votar (com va passar a les últimes eleccions al consell d’administració de la CASS) és alarmant, és trist, però no hi podem fer res. Ara bé, el fet que la gran part de la població no tingui el dret a votar, no tingui el dret de participar en les decisions sobre l’administració del lloc on viu, significa simplement que l’opinió de la major part de la població no es té en compte. Ningú està parlant de reduir el termini d’adquisició de la nacionalitat de 20 anys a 2. De fet, ni tan sols es proposa reduir-los a 10. Humanament, no veig cap raó per la qual podríem dir que una persona que resideix en un país, d’una manera ininterrompuda, des de fa quinze anys, encara no s’hi hagi adaptat. A la seva manera, s’hi haurà adaptat. Quinze anys són quinze anys. I si no veu “atractiu” a adquirir la nacionalitat, que no l’agafi. Però que tingui el dret a fer-ho.

Hi ha molta gent que té el dret d’adquirir la nacionalitat andorrana i encara no ho ha fet. Sóc una d’ells. La nacionalitat russa, que jo sàpiga, no té cap “atractiu” en absolut, o potser encara no l’he descobert, però la idea de renunciar-la, que considero periòdicament (fa gairebé una dècada que estic casada amb un andorrà), la idea de renunciar-la se’m fa pràcticament insuportable. Raons sentimentals. No sé ni qui es presenta a les eleccions generals de Rússia, i encara menys a les municipals, i no hi he votat en tretze anys - tots els meus anys de residència a Andorra, - però no estic preparada per signar un paper que digui oficialment que renuncio al país del meu naixement. M’ha costat anys atrevir-me a dir que sóc partidària d’oferir la possibilitat de tenir la doble nacionalitat. Encara no sé si tinc dret a dir-ho. Però és indiscutible que si se’m donés la possibilitat de fer-me andorrana sense passar pel procediment dur i humiliant de renunciar el país de la meva infància, faria la sol•licitud per obtenir el passaport andorrà demà mateix. No és que vulgui ser consellera. No és que tingui cap pla d’entrar en l’administració pública. Però sí, m’agradaria que algun dia se’m considerés d’aquí, perquè hi visc des que era molt jove, perquè ja fa anys que no conec gairebé res més, perquè he donat el cor a aquest país. No es tracta purament d’una qüestió de documents, però crec que les persones procedents dels països que fan difícil o gairebé impossible la recuperació de la nacionalitat renunciada es farien andorranes amb la mateixa facilitat que ho fan ara els procedents d’Espanya si tinguessin la possibilitat de conservar el passaport del seu país de naixement.

Per acabar, una anècdota recent. Últimament he estat pensant en la possibilitat d’afiliar-me a un dels partits polítics andorrans: naturalment, com a militant de base. La pràctica totalitat de les persones amb les quals he consultat aquesta decisió m’ha dit el mateix: “Primer de tot, fes-te andorrana.” “ – Però, ¿no agafaríeu a una persona que no fos nacional?..” “Suposo que és possible, com a simple afiliada...” “Però com s’hi entra normalment, com a candidat a cap de Govern?...” Gairebé tothom m’ha dit que si m’afilio a un partit polític sense tenir la nacionalitat andorrana, “ningú m’hi prendrà seriosament”. Al final he decidit no afiliar-me a res; però sense pensar en mi concretament, ¿no us sembla estrany que els partits polítics (amb una noble, però en aquest cas irrellevant excepció dels Verds d’Andorra) no vulguin comptar amb residents?.. Entenc que una persona sense un passaport andorrà no pugui votar per un partit de la seva elecció, ¿però tècnicament podria participar en l’elaboració dels programes, en la presa de les decisions clau, podria tenir una rellevància política almenys intel•lectualment?.. Si fos així, potser ens seria més fàcil aconseguir que els interessos de tots els sectors de la població fossin percebuts com a rellevants per tots els qui administren el nostre present i preparen el nostre futur i, amb aquest, preparen el futur dels nostres fills: els fills dels residents, que majoritàriament – per bé o per mal – seran els andorrans del futur.

______
*(Iago Andreu, “Nacionalitat a debat”): “a CR veurien bé que es tractés la qüestió d’una manera més global, pensant en solucions per evitar que la nacionalitat andorrana continuï perdent atractiu”.


(Publicat al BONDIA el 18 d'agost del 2010)

7 comentaris:

  1. Més enllà dels sentiments identitaris i de pertinença (que hi són i hi han de ser), jo em miraria la qüestió des d'un punt de vista administratiu: No és bo, ni a Andorra ni enlloc, que en un país els nacionals siguin una minoria (minoria majoritària en aquest cas, però minoria al cap i a la fi). No és bo perquè distorsiona conceptes claus com opinió pública o ciutadania. Per tant, s'ha de mirar de corregir. I ja s'ha anat corregint, però cal anar més enllà. Evidentment, un pas a fer és equiparar els terminis per adquirir la nacionalitat per naturalització als d'altres països o als que aconsellen les instàncies internacionals. Però també cal fer els passos per a què allò que mogui una persona a adquirir la nacionalitat sigui un sentiment de pertinença i una voluntat d'equiparar una situació més de fet que de dret (la residència) amb una situació purament de dret (la nacionalitat). I en aquest segon capítol caldria neutralitzar els factors distorsionants: Durant anys certs privilegis van actuar de factor distorsionant (persones que volien accedir a la nacionalitat per entrar a la funció pública, per exemple) i ara no són tant els privilegis com la manca d'atractiu el que distorsiona (persones que fa anys i panys que viuen a les Valls i no es fan andorrans perquè és més còmode anar pel món a viatjar, fer negocis o estudiar essent espanyol o francès).

    Quant a la doble nacionalitat: Quan en el seu dia el constituent va prohibir la doble nacionalitat crec que devia tenir en el cap una idea clara: Els països petits s'han de protegir, perquè és més fàcil trobar gent que vulgui viure d'Andorra que no pas viure a Andorra... aquest tipus de coses, ja sabeu. No tinc tan clar (precisament per allò de la pèrdua d'atractiu) que aquestes proteccions siguin tan rellevants avui dia.

    D'altra banda, el debat sobre la doble nacionalitat té un punt de fals. D'entrada, fer renunciar a algú a la seva nacionalitat d'origen no sempre és vàlido eficaç: hi ha nacionalitats a les quals un no pot renunciar-hi o que un pot recuperar molt fàcilment malgrat haver-hi renunciat. I el que no canviarem des d'Andorra (això segur) seran les lleis de nacionalitat dels altres estats. D'altra banda (amb algunes excepcions) les persones que ostenten (de forma més o menys secreta) la doble nacionalitat no ho fan per gust o per caprici, sinó perquè molts cops és el camí més senzill per poder ser un estudiant o un empresari normal i en peu d'igualtat amb la resta d'Europa. Si aquestes coses es solucionen el que ara és el de més passarà a ser el de menys.

    Això no obstant (i aquest és un punt en el qual cal entrar-hi amb compte perquè implica modificar un dels pilars de la Constitució) potser també s'hauria de revisar el règim de la doble nacionalitat, per passar de la prohibició a la regulació. D'entrada, per esvair algunes pors, podríem recordar que la doble nacionalitat en el sentit absolut de l'expressió no existeix pràcticament enlloc, ja que hom pot tenir diverses nacionalitats, però sempre en tindrà una d'activa i la resta latents.

    I jo intentaria no dramatitzar amb la situació dels residents. En primer lloc, perquè quan vam venir a Andorra sabíem el pa que s'hi donava i jo tinc molt clar que el dia que em senti injustament tractat marxaré, d'Andorra i d'on calgui. No crec pas que la situació dels estrangers residents a Espanya o a França sigui millor que a Andorra; és força pitjor, de fet. Per tenir la nacionalitat andorrana un català ha d'esperar 20 anys, i això no és res: Al capdavall, en fa gairebé 300 que esperem a tenir la nacionalitat catalana.

    ResponSuprimeix
  2. Estic totalment d'acord amb els primers quatre paràgrafs. Quant a l'últim: a Andorra estem parlant d'un canvi de lleis al cap i a la fi convenient per a tothom (la necessitat d'equiparar la situació de fet amb la situació de dret); un legislador espanyol, en aquest cas, ho té molt més difícil. L'art 1 CE: "La Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols, i reconeix i garanteix el dret a l'autonomia de les nacionalitats i de les regions que la integren i la solidaritat entre totes elles." Fins a quin punt pot arribar el dret a l'autonomia de les nacionalitats? Es diferencia, constitucionalment, del dret de les regions? El problema administratiu d'Andorra es podria solventar sense fer referència als sentiments identitaris i de pertinença. El problema administratiu dels veïns del sud és més complex.

    ResponSuprimeix
  3. Fet curiós: estic llegint els materials del Dret Administratiu 1 (de la UOC), i al primer Mòdul, a la p.37, diuen: “la ciutadania clàssica, vinculada a la nacionalitat, està en procés de qüestionament. Les crítiques assenyalen que això comporta una forma d'exclusió dels no ciutadans, que no resulta compatible amb els valors de les democràcies modernes. Per això, es proposa equiparar o estendre progressivament la condició de ciutadà a les persones que tinguin la residència legal. El creixement dels fluxos migratoris posa en evidència cada cop més la importància de reconsiderar la noció clàssica de ciutadania.”

    ResponSuprimeix
  4. Molt interessant el blog i l'article -sobre un tema ben complex-.
    Començaré però per presentar-me : sóc un ciutadà espanyol que per (des)gràcia no té opció d'escullir cap altre nacionalitat que no sigui l'espanyola , que t'imposen des que neixes ( mirem sino l'exemple de les seleccions esportives ).
    Conscient però que son cassos diferents , com habitant d'un país català sense estat propi , li reconec amb respecte el merit al Principat d'Andora , de sr l'únic país de cultura catalana , imdependent. I coneixen com les gasten els estats veins , no precisament gaire sensibles amb la cultura catalana -mireu sino l'ultima sentència del poder de l'estat espanyol (T.C.)-;ja fa molts anys enrtre els dos es van repartir part del territori ,dividint i mutilant el Principat de Catalunya, entenc doncs les presions que deu sufrir el Govern Andorrà.(per ex. a travers de la llengua ,llei d'educació, etc... ).

    Això no treu però que jo cregui també que els drets funamentals de les persones siguin indiscutibles i la participació -total - de tots els ciutadans - nacionals o residents -en la vida pública la millor forma d'integració i de fer d'una societat diversa un projecte de país.

    Felicitats pel bloc.

    Psdt.
    Soc també un gran amant de la cultura russa .

    ResponSuprimeix
  5. Moltes gràcies pel teu comentari. La interacció i col·laboració constant entre els països de cultura catalana és vital per la supervivència de la llengüa i de la cultura. Espero poder-nos tornar a retrobar en aquestes pàgines. Fins aviat, Alexandra.

    ResponSuprimeix
  6. L'anònim ha estat un error de transcripció.
    Sóc l'Arnau i et segueixo com Arnaudoc en aquest bloc que he descobert a travers del Facebook del Verds Andorrans.
    Veuràs que segueixo altres blocs i jo mateix en
    col.laboro en alguns.
    Felicitats i enhorabona pel bloc.
    Fins aviat.

    ResponSuprimeix
  7. Gràcies, Arnau!!! Ja m'havia suposat que es tractava de la persona que s'acabava d'afegir als seguidors, però no volia dir-ho per si m'equivocava. Fins aviat!!!

    ResponSuprimeix