Sota el sol que més escalfa

Les coses canvien. O potser només semblen estar canviant. Els nous votants imiten l’actitud dels votants d’abans. Els nous partits s’assemblen als vells. Repetim els errors dels nostres pares que probablement, ja emmirallaven els errors dels padrins, i així fins a l’infinit. Naturalment, també repetim els nostres propis errors d’antany, aquells que ja havíem comès i no recordàvem – o bé recordàvem – haver comès. Diuen que l’home és l’únic animal que rellisca dues vegades en la mateixa pedra, o potser és la mateixa pela, de plàtan. Hi ha una opinió qualificada, o si més no freqüentment citada, que no hi ha res de nou sota el sol. Això que ha passat, tornarà a passar; això que s’ha fet, tornarà a fer-se. Després es donen coses que semblen noves; ens perjudicaran? Ens beneficiaran?.

Les coses canvien, i ho patim. Mireu el canvi climàtic, si no em creieu. Cada any apugem el nivell de la necessària protecció solar. En el terreny personal, cada any som menys joves i prometedors. Al nivell públic – i desgraciadament, proper al personal, - cada dia hi ha més persones que es queden sense el lloc de treball. El deute creix, i no se’n veu cap sortida. Un dia mires al carrer, i et preguntes per què els turistes britànics (per posar un exemple) han deixat de venir. Persones decents i dignes de sobte es troben a bàndols oposats, i no s’entén com hi han acabat, separades de tal manera. Més de cinc cents anys després de la mort de Jorge Manrique, i uns sis cents anys després de la mort del seu pare, semblem guardar el parer que qualsevol temps passat fou millor que el dia d’avui. La vida es passa, la mort silenciosa li pren el lloc. El plaer se’n va ràpidament i el seu record ens porta dolor, aquell dolor incomprensible d’haver estat feliç en un moment donat, i ara i aquí, no ser-ho.

Les coses canvien, i no ho notem. Qualsevol canvi que implica una indiscutible millora no es percep com a canvi i s’assimila immediatament. Hi ha coses noves que semblen haver esdevingut tradicionals al cap d’un temps molt curt. Tot, començant per l’aigua calenta, continuant amb les pistes d’esquí i acabant amb la funció pública, sembla haver existit eternament. Nosaltres mateixos semblem haver existit eternament. Aquells que fumàvem, un dia vam deixar de fumar, i ara ni ens en recordem.

Des de fa temps hi ha una disputa entre juristes (en aquest cas, estic pensant en els juristes anglosaxons, per ser precisos, Devlin i Hart, però hi ha altres exemples als altres països) sobre la permissibilitat dels canvis profunds al nivell de la societat, principalment referents als seus valors. Hi ha uns que diuen que els valors que imperen en una societat constitueixen la base de la seva identitat. Per això, s’han d’imposar per sobre dels valors acceptats a escala més general, per sobre dels valors anomenats universals. N’hi ha d’altres que consideren que per molt que acceptem que qualsevol societat ha de tenir, necessàriament, uns valors, no hi ha exemples concrets que el canvi d’aquests valors portin a la destrucció de la societat. Per molt que hagin canviat els valors de la societat americana en els últims 200 anys, no podem considerar seriosament que aquesta, en algun moment d’aquests dos segles, s’hagi destruït.

Només un insensat diria que una certa posició social i els diners no confereixen cap poder. Hauríem de decidir fins a quin punt volem protegir a les persones que d’entrada es troben en la situació del desavantatge, fins a quin punt hem d’assegurar una certa igualtat en una societat de desiguals, i en cas d’haver-la d’assegurar, qui ho paga. A l’hora de votar se’ns hauria de quedar clar si apostem per una societat liberal, o per una societat de benestar, i si és la barreja de totes dues, fins a quin punt estem deixant que l’estat asseguri la nostra protecció, portant a terme unes mesures paternalistes. Segueixo pensant que un dels defectes de tots els partits polítics que hi ha és la falta d’una clara ideologia aplicada conseqüentment. Abans que arribin les properes eleccions, hauríem de tenir clar qui és qui en el món dels partits, per quin projecte de societat opten i si és ferm el seu compromís de seguir les seves pròpies pautes rigorosament. M’agradaria que les persones que formen part dels partits polítics en cada cas s’adscriguessin a una ideologia elaborada.

(Publicat al BONDIA el 6 d'octubre del 2010)

Tot va bé

Una canonada rebentada, un autobús avariat enmig de la carretera, un furt, un intent de suïcidi són notícies. Aquest fet, fins a un cert punt, és indicatiu de l’estabilitat de la nostra societat. Si les canonades es rebentessin cada dia, si les carreteres estiguessin habitualment plenes d’autobusos avariats, si els furts fossin una ocurrència habitual i els suïcidis tan freqüents que ningú en volgués saber res, tot això no seria notícia. En tindríem altres, de notícies. O potser no. Les tindríem allà, les mateixes, sempre les mateixes però moltes, i les llegiríem igualment.

Agafem un exemple de manual. Els diferents grups parlamentaris no es posen d’acord. És notícia des del principi de la legislatura, i la seguim llegint d’edició en edició, i ens indigna com si fos el primer dia. Ja sé que és una desgràcia, però no és cap novetat. No és cap novetat, però segueix sent notícia. De vegades algú suggereix que potser s’arribaran a posar d’acord, però al cap de poc, tornem-hi: que no. I ho tornem a posar a les portades. De fet, els detalls de l’anàlisi política semblen ser els mateixos des de fa dies, setmanes i mesos. La possibilitat que Antoni Martí, algun dia, lideri alguna formació al nivell nacional i arribi a cap de Govern, s’ha previst tantes vegades que ja podria sortir a la categoria de coneixements generals sobre Andorra en algun concurs televisiu. “Un polític escaldenc que probablement arribarà a liderar el Govern andorrà d’aquí un temps”. Bingo. I així continuaríem. “Un polític lauredià que sempre ha volgut ser un número dos i mai el número u”. Ai, perdoneu, pot haver-n’hi més d’un. Volia que escollíssiu l’opció més coneguda. Va, una de fàcil: “Un polític amb un caràcter difícil, una capacitat de treball formidable i un ample grup de col•laboradors que el defensen a mort.” Cap problema (¿o no?). Un altre. “El “follonero” de la política andorrana”. Crec que no és difícil d’endevinar. I així passaríem una estona.

Les velles notícies omplen els diaris, disfressades de noves. Hi ha com a mínim una formació política que té un visible problema: no tenen pla d’acció. (Grosso modo, en tenen un: volen guanyar les eleccions. Els falta precisar els petits detalls d’orientació ideològica.) Els residents espanyols s’indignen per la discriminació. Els grups de dones demanen la legalització de l’avortament en casos extrems i particulars. L’atur creix. Vénen pocs turistes. La crisi - tota mena de crisi – també és una qüestió recurrent, i no hi ha ningú que se’n cansi. L’obra pública costa molts diners. Importem molt, i no exportem res. Els bancs treballen per millorar (el sistema informàtic, per exemple). Hi ha qüestions recurrents que s’utilitzen cada vegada que no hi ha notícies.

Sí, hi ha unes qüestions que es repeteixen molt, i després n’hi ha d’altres que mai no es mencionen. El tancament dels diumenges a la tarda ha fet córrer més tinta que l’apropament a Europa. No ho dic com cap hipèrbole ni comparació inventada. És així. És clar que és una qüestió més fàcil d’abordar, però que jo hagi vist a la premsa hi ha hagut molt poc debat sobre la qüestió d’Andorra i la Unió Europea. No veig que es parli gaire sobre la gestió més adequada que s’hauria de fer de la vall del Madriu. La creació d’uns espais sense fum ha sigut considerada per poca gent, i no ha estat adoptada per cap dels grups parlamentaris. En canvi, el recent jurament d’un nou conseller ha tingut una cobertura espectacular, no tan sols de part dels diaris sinó també, de part dels columnistes d’opinió.

Som lliures de decidir sobre què expressem les opinions, però em costa, em segueix costant, trobar-hi un sentit d’equilibri.

(Publicat al BONDIA el 29 de setembre del 2010)

Partit Conservador d'Andorra

L’estiu avança, la calor castiga. Tothom es declara en crisi i més de quatre hi estan veritablement. Com sempre, presenciem com es porten a terme diverses obres públiques, tot i que no tantes com segons quin any. L’altre dia un comentarista anònim (amb un simpàtic pseudònim d’Horroris Causa) va remarcar a la web del Diari d’Andorra, en relació amb l’article de Xavier Rechi “Crítica al museu de l’aigua”, que Andorra pateix “horror vacui”. Sense ànim d’entrar en la polèmica sobre cap projecte en concret, constatem que molt poques coses al nostre entorn, amb el pas dels anys, continuen intactes. Als ulls d’un astorat observador, Andorra sembla una nena hiperactiva que té una febre de remodelació constant. Canviem, canviem, canviem. “El canvi necessari”, en lloc de ser el lema del partit guanyador de les darreres eleccions, podria ser el lema de tots els partits. Les altres formacions polítiques presents al Consell són guiades per una idea semblant. Andorra pel Canvi. Coalició (o Compromís) Reformista. No dic que em sorprengui que no es posin d’acord, perquè la voluntat de canvi no necessàriament significa la voluntat del mateix tipus de canvi en cada cas. Si fossin tots conservadors i no es posessin d’acord, sí que seria sorprenent. És difícil trobar deu maneres diferents per conservar alguna cosa (si s’ha de conservar, es conserva), però hi ha vint mil maneres de canviar.

En tot cas, a casa nostra tothom vol fer canvis, o reformes: innovacions, modificacions profundes, canvis profunds. Els Verds d’Andorra, naturalment, també tenen idees innovadores. El meu sentit d’equilibri interior demana l’existència d’un Partit Conservador d’Andorra. El problema que hi veig és que no sé qui en formaria part. S’hauria de tenir ben clares quines coses es considera dignes de conservació – perquè, n’hi ha d’haver, de coses que voldríem conservar, en aquest país de revolucionaris?.. En fi. Parlàvem de l’obra pública. Molt poques places són les mateixes que eren fa quinze anys. La veu popular manté que la culpa fou dels menairons. Jo en vaig fer la coneixença als “Cassigals” de Sergi Mas, qui els defineix com “aquests éssers fabulosos eternament feinejant, especialitzats sobretot en remenar els tarters de pedra amb afany i diligència increïbles”. Al conte de Sergi Mas, un pagès d’Ars, al qual, “tot just obrir la capseta dels llumins, li surten de dins tot de menairons”, els diu: “Arramasseu pedres”. Algun andorrà il•lustrat, en un moment ja històric, també haurà obert la seva capsa de llumins , i haurà dit a una sèrie d’éssers fabulosos que en sortien: “Remodeleu places”. I som on som.

(Publicat al BONDIA el 14 de juliol del 2010)