Crit de cherokees

Va bé mirar les sessions del Consell per fer-te una idea d’on va el país. Ara bé, quan el país no es mou del seu lloc, resulta enigmàtic que la gent segueixi les transmissions durant hores per assabentar-se’n. Potser n’aprenen tècniques d’oratòria, habilitats directives, vés a saber.

Antoni Morell (“Deixar fer, deixar passar..”, publicat el 20/06/2010, al Diari d’Andorra) diu que escoltant els debats al Consell General, un arriba a la conclusió que Andorra d’avui és una societat agrícola i ramadera, tot i que no es cultivi pràcticament res. La teoria de les societats li dóna la raó. Els lligams de parentesc i personals són tradicionalment rellevants en l’assignació dels càrrecs públics, la llengua de l’administració i de l’élit és diferent de la llengua parlada per una gran part dels habitants, la majoria de la població es dedica professionalment a la manipulació d’objectes i no pas a la creació de continguts, i és difícil definir les característiques típicament nacionals: aquests factors ens fan pensar en les similituds d’Andorra amb les tradicionals societats agràries alfabetitzades.

El que diu Morell del “crit de cherokees” generalitzat “enriquiu-vos, enriquiu-vos, enriquiu-vos...” té un paral•lelisme amb la teoria de Climent Miró sobre Andorra com a “cultura Cayenne”. Els dos conceptes són ben trobats i convencen, tot i que no em semblaria malament si ens enriquíssim. La idea d’empobrir-nos se’m presenta com a més desastrosa. Si hi ha algú que millora el seu benestar econòmic a còpia de debats inacabables, haurà trobat una mina d’or. Durant aquest any, s’haurà enriquit infinitament. Ni crisi ni res. Però honestament, no crec que ningú s’aprofiti del desacord. Ni tan sols els mitjans de comunicació semblen estar fent fortuna amb el desconcert general. És un desconcert sens ànim de lucre.

I ¿què ens toca a nosaltres? Esperar no empobrir-nos del tot. Millorar el que es pot millorar. Votar a les eleccions al Consell d’Administració de la CASS. Naturalment, cadascú escollirà els candidats segons el seu criteri. Per a mi, si s’aconseguís donar a conèixer públicament la gestió dels fons de pensions, assegurar que els estudiants majors de 25 anys i les persones sense activitat laboral no quedin exclosos i fer que la cotització dels autònoms sigui en funció del volum d’ingressos, em semblaria un pas endavant.

(Publicat al BONDIA el 23 de juny del 2010)