Cap de carbassa

Per a mi, la carbassa s'associa més que res amb temes culinaris. Amb aquell porc magistralment descrit per Pere Quart que s'amoïna: «Ja tothom parla de Sant Martí!» i es fa, la mil·lèsima vegada, aquella promesa infundada de «poques segones, gens de carbassa/i les cent passes cada matí». El meu home que, ja des de fa uns anys, representa, en comparació amb mi, un esquelet, fa unes cremes de carbassa boníssimes. No pot engreixar-se, per raons de salut, i m'alimenta a mi. En Sergi Mas ja em deia, ahir, que si em vull aprimar, em va bé tenir molta feina. «¿Però qui t'ha dit, Sergi, que em vulgui aprimar?» «Ningú... ningú... però si et vols aprimar...» Quan els bons amics que et volen el bé comencen a dir-ho, malament. O potser em burxa sense raó aparent. En tot cas, malgrat que fa anys que vacil·lo al llindar del sobrepès, no sóc la única que pensa en el menjar cada cop que es parli de les carbasses. Hi ha una gran diversitat de plats elaborats a base de carbassa: risotto de carbassa, bunyols, flans, pastissos, coques, galetes, cabell d'àngel... Diuen que fins i tot l'expressió «donar carbassa» ve del fet que a l'antiguitat, quan es volia refusar a un pretendent, el convidaven a casa a dinar i li donaven carbasses per menjar. Així la bona gent ja s'estalviava la conversa i els problemes que podia suposar la comunicació verbal de males notícies de tal magnitud. Recordo tota una colla de senyors de mitjana edat cantar, a la Biblioteca Nacional d'Andorra (després d'una conferència del Sr. Pere Canturri) una cançó que deia: «Ai Josep, ¿per què estàs trist?/ Alguna t'ha passat», i continuava amb la suposició de que li havien «dat carbassa», amb lo qual l'afectat responia: «Carbassa me n'ha dat,/ l'he presa ben volent:/ més val menjar carbassa/ que tractar amb mala gent». Què més li quedava dir al pobre. Es veu que els grecs antics consideraven que menjar carbassa calma el desig, així que a part de la seva funció simbòlica, l'àpat tenia un puntet pràctic.

I si no és el menjar, és el beure. Tot i que la carbassa assecada i buidada es pot fer servir per diversos usos – m'ha sorprès molt descobrir que a l'Índia els sitars es feien amb una carbassa – l'ús que ens ve a la ment d'entrada no és aquest, ni el de la carbassa oliera o carbassa de nedar, sinó el de la carbassa de vi, vinatera, vinera. 

De les coses rares i excel•lents se'n diu que no es poden beure en carbassa. Una de les maneres d'indicar que dues persones són inseparables és dir que són tap i carbassa. Tot i així, se'n poden trobar usos molt més exòtic: per voluntat de Charles Perrault i una fada madrina, una carbassa es va transformar de forma màgica en la carrossa de Ventafocs, la més magnífica de tot el reialme.

I no ens oblidem de la seva presència important a la vida dels monstres: ¿quina mare pot oblidar-se dels monstres, ni que fos per Nadal, a l'època del domini de les nines Monster High?... La presència quasi constant de la nit de Tots Sants a la nostra vida imaginativa ens fa associar les carbasses buidades (amb o sense espelma o altra font de llum a dins) amb la presència de bruixes, espectres, fantasmes i esquelets. A la meitat fosca de l'any, que tot just acaba de començar, les carbasses somrients que fan llum arriben just abans dels arbres decorats, ninots de neu i el miracle del naixement del nen diví. I punt. I ja acabo. Ja sabeu (i jo també, un dia hauria d'adonar-me'n): «Qui es pensa saber massa, té el cap de carabassa».

(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 17 de desembre del 2012)

Text: Alexandra Grebennikova. Il·lustració: Jordi Casamajor.