dilluns, 31 de desembre de 2012

La mida no importa, el món és petit


(Ponència a la 4a edició del TEDxAndorra la Vella)

Com més es desenvolupen les noves tecnologies, més petit es fa el món, i més es distorsionen les distàncies. Pensem-hi. Per molta i molta gent que viu al centre d’Andorra la Vella, Barcelona és percebuda com a situada “més a prop” que el cim del pic de la Font Blanca. El que ha anat a Nova York i ha tornat, no té la sensació de cobrir una distància tan llarga com aquell que ha participat en l’Ultra Trail d’Andorra i l’ha acabat. Les úniques distàncies que percebem correctament són les que hem cobert a peu. Tot i així, hem de reconèixer que vivim en un món obsessionat amb les mides.

Vaig néixer al país més gran del món. Us ho dic i n’estic orgullosa. I que consti que sóc plenament conscient del perquè de la seva grandària. És tan gran perquè en un moment donat uns senyors molt espavilats i militarment potents se les van enginyar per conquerir uns territoris enormes. Si haguessin sigut menys despietats amb els pobles nadius de les terres que suposadament no eren de ningú, no es tractaria, avui, del país més gran del món. Hi hauria més països allà on ara només n’hi ha un. Gran. 

Sí, com qualsevol persona nascuda al país més gran del món, he crescut amb la idea que la mida sí que importa. Que la mida és una de les coses més importants que hi ha. Si ets GRAN, ets bo. Quan érem petits, a la coral cantàvem una cançó que deia: “El meu país és ample, té molts boscos, camps i rius.” La paraula gran s’associa amb la bondat. Dels bons escriptors se’n diu GRANS escriptors. El teatre més important de l’òpera i el ballet a Rússia és el Gran Teatre, el Bolshoi (és la paraula que significa gran). El diccionari de la llengua catalana (oh!, perdoneu: el Gran diccionari de la llengua catalana) defineix la grandesa com l’elevació moral, la dignitat, l’acció pròpia d’homes que excel·leixen en força i en riquesa.

Com qualsevol persona nascuda al país més gran del món, he crescut amb la curiositat i tendresa per les coses petites. “Allà, darrere de les muntanyes, darrere dels boscos, hi ha un país petit”, deia l’altra cançó popular de la meva infància. “País petit, ¿qui m’explicarà on és? País petit, on l’ànima s’omple de llum, on sempre és primavera.” Un país petit, on m’espera la felicitat. Com hi somniava jo, amb aquell país que és petit, on ningú és tan pobre que es mor de gana, on l’opulència no és cruel amb la misèria, on tothom es coneix pel seu nom, tothom és important i conegut i ningú passa desapercebut. On les coses estan fetes a la mida de les persones, i és més fàcil tenir cura d’elles. A la presentació d’aquesta ponència –si la llegiu a la web– us deia que qualsevol pàtria se somnia completa, encara que sigui molt gran. Però la pàtria petita que és petita se somnia en tota la seva completesa, completa sense trampes. I penses: És el meu país, i el conec tot.

La mida importa. És clar que és bo, ser gran. Té avantatges... i té inconvenients. Quan un país és gran, és més probable que esdevingui ingovernable. És més difícil tenir-lo sota control. És clar que és bo, ser petit. Si en un dia vénen deu mil turistes, ja estem contents. Les lleis es fan tenint en compte els requeriments del territori, i per això és fàcil que el país es converteixi en un laboratori perfecte per a la ciència social i educacional, i fins i tot empresarial. Abans hem dit que les úniques distàncies que percebem en la seva realitat són les que es poden cobrir a peu. I per a un caminant, per a un vianant, un excursionista, un aventurer, Andorra és un país de mida perfecta. La pots recórrer de dalt a baix, i somniar-la completa, talment com somniava la seva petita pàtria el gran poeta de la terra del Vallès. El fet que un país de territori petit i població petita tingui estructures d’Estat, com els grans, també té avantatges i inconvenients. L’inconvenient principal és la dificultat d’atreure les millors ments i les millors mans a la nostra terra. Tradicionalment, la política d’ocupació ha facilitat la immigració de la força de treball poc qualifi cada; els treballadors qualifi cats, en canvi, emigren. Un lloc petit, protegit per les muntanyes, ha d’anar molt amb compte per no esdevenir el refugi de la mediocritat. I per no ser-ho, per obrir-nos al món –últimament es parla molt d’obrir-nos al món– hem de pensar en clau altruista més que en clau de guanys financers. Hem d’intentar remodelar el nostre petit país perquè sigui més amable, més còmode per a aquell qui hi viu i aquell qui el visita, encara que tot això no ens aporti guanys immediats. Sense gastar ni guanyar grans quantitats de diners, hem d’intentar reinventar-nos a nosaltres mateixos per arribar a ser... nosaltres. Hem de sobreviure al temps de la crisi intentant que la gent que ens vingui a visitar vulgui tornar a veure’ns. L’avantatge d’un país tan petit com el nostre és que la contribució de cada persona que s’hi fa es nota i és important. Una cafeteria, un restaurant, una perruqueria, una botiga que ofereix un bon servei s’arriba a conèixer de seguida. Cent cinquanta persones que es reuneixen al mateix lloc són multitud. Però no és fàcil assegurar la innovació, la competència, el progrés en un lloc on molts negocis estan a les mans dels monopolis i un empresari petit ha de lluitar per la seva supervivència.

La mida importa, i l’hem de tenir en compte. Si arribem a explorar el potencial del nostre país per a l’organització d’esdeveniments internacionals, tant culturals com esportius, hem de parar atenció a la intrínseca necessitat d’especialització d’aquests esdeveniments. No tenim territori ni mitjans per ser la seu dels nous Jocs Olímpics o de grans festivals teatrals o cinematogràfics. No tenim grans estadis, museus, universitats o biblioteques, ni tenim enormes cinemes o teatres d’òpera i ballet. Els nostres escriptors, compositors, pedagogs, polítics, artistes, artesans, dissenyadors, enginyers, astrònoms, editors, arquitectes, no tenen reconeixement mundial comparable amb el que tenen els representants de les mateixes branques de l’activitat humana procedents dels països del nostre entorn. Som petits, i per això hem d’intentar ser singulars. Ser nosaltres mateixos. Ni Suïssa, ni Espanya, ni Rússia en miniatura. Andorra, que s’expliqui a si mateixa, que es conegui i es faci conèixer al món, sense por, sense ressentiment, sense secrets, en la seva bondat, en la seva lletjor, en la seva història present i passada.

La nostra relació amb els visitants històricament s’ha modelat com una relació comercial: la presència dels visitants que no compren, o que no compren gaire, ens és més aviat estranya. Per normalitzar la nostra relació amb l’entorn, potser s’hauria de pensar a fer sentir còmodes les persones que no gastaran més de 30 euros al dia. A les persones que no vénen a comprar, sinó que vénen a veure’ns, a gaudir de la natura, a ser espectadors d’un esdeveniment esportiu o una actuació d’un dels esbarts, a participar en una festa popular, a visitar una biblioteca o un museu especialitzat, a intercanviar experiències educatives amb les escoles. No ens podem limitar a vendre joies i rellotges a aquells qui vénen a ingressar diners. Som un país comercial, i trobo que això està molt bé, però no podem limitar-nos a ser un país exclusivament comercial. Un país gran no pot fer-ho... però tampoc hauria de fer-ho un país petit.

La mida importa. Ho sabia Aristòtil quan deia que una polis ideal hauria de poder-se veure en la seva totalitat des del cim d’una muntanya, i que tothom hi hauria de poder conèixer el caràcter dels altres. La mida importa perquè com més petit el nostre país, més solidaris esdevenim amb aquells que viuen al nostre costat. Però de cara al món, on les distàncies cada vegada semblen més curtes, on la informació viatja d’un extrem de la terra a l’altre en un instant, ja no podem amagar-nos darrere de les fronteres, darrere de l’avantatge competitiu creat per les lleis restrictives i antiinnovadores; no podem optar a tenir una situació privilegiada a causa de la nostra situació geogràfica. Les distàncies s’han escurçat. El món, antany tan gran, s’ha fet petit, i estem oberts a tots els vents. És un moment difícil, crític; és un moment interessant. I si som honestos amb el món i honestos amb nosaltres mateixos..., sabrem crear un món millor per a tots, països petits i països grans.

(Publicat al BONDIA el 13 de desembre del 2012)

Cap comentari:

Publica un comentari