Camí de l'oratori

M’he llevat a les cinc de la matinada. En Jordi, que es desperta amb el més mínim soroll, pregunta, en veu baixa: “¿Pugem?” “Sí. Desperta la nena.” “Laura, amunt. Pugem a saludar la Mare de Déu de Meritxell.” La Laura obre els ulls, s’estira, coqueta a totes les hores del dia: “¿Em puc posar un vestidet molt maco?” “Jo portaré un xandall: fa fresca, encara és de nit.” “¿I per què hi anem de nit?” “Perquè els devots més fervents de la Mare de Déu hi van a primera hora.” “¿I van a missa?” “N’hi ha alguns que sí i n’hi ha d’altres que no. Jo, quan era més jove, hi anava a primera hora, quan el mossèn Ramon obria el santuari, saludava la Mare de Déu i tornava a baixar a Escaldes altre cop.” “Jo vull un vestit.” “Posa’t un xandall: Meritxell és una Mare de Déu de muntanya, i els seus devots més fervents la van a veure vestits de muntanya, amb anoracs i botes impermeables.”

Sortim de casa, baixem uns metres i creuem un pàrquing desert per agafar el camí de l’Oratori. A tot el sender hi regna la foscor, tret de la petita estructura on la imatge de la Mare de Déu de l’Oratori es troba rodejada de ciris alts en cilindres vermells. Els horts descansen, el sol dorm. A la llunyania, borda un gos. El cercle groc de la llanterna balla pel terra mullat, il·luminant bassals i pedres. Hi ha gent darrere, hi ha gent davant, sabem que hi són però no sabem qui són: en tots dos casos, ens separa una mica de distància. De sobte, a quatre passes de nosaltres apareixen dos flaixos petits de llum vermella, dos punts amenaçadors: les bruixes que surten de nit a observar els seus territoris i a espantar els devots de la Mare de Déu habitualment prenen forma de gat. Els rocs rellisquen, el camí ens intenta perdre, es bifurca, es divideix en dos. “Tranquil·la, Laura –diu el seu pare–, la Mare de Déu de Meritxell mai no deixarà que passi res als seus pelegrins. Jo, un any, m’hi vaig perdre, al camí de l’Oratori, i vaig aparèixer en un lloc tan incòmode sota la carretera que vaig haver de fer escalada lliure per poder-hi arribar. Sort de la Mare de Déu de Meritxell, que em protegia... Sí, sí, riu-te’n. Ara ja em sé el camí.” Sortim a la carretera. A poc a poc, es comença a fer de dia. Un grup de senyores que parlen un idioma forà amb veus estridents ens avancen, passen per sota de les barreres que separen la carretera de la voravia per poder creuar cap al camí de Meritxell i, en pocs instants, desapareixen a la llunyania del bosc.

En entrar al santuari, la Laura decideix que ens quedem per la missa de l’Aurora. Mossèn Ramon, en saludar-la, diu: “Vine quan vulguis. Això és casa teva. Les coses més importants de la teva vida han passat aquí.” No va desencaminat: aquí ens vam casar, aquí vaig pujar embarassada de quatre mesos després d’una llarga estada a l’hospital, aquí vam venir a ensenyar la Laura a la Mare de Déu quan tenia cinc dies, aquí la vam batejar. Ens installem en les cadires del costat, i esperem, xiuxiuejant: “Tots els Sants que hi ha a aquestes parets els ha fet Sergi Mas. I tu, Laura, quan eres petita, tenies por d’un d’ells.” “¿I de quin sant tenia por?” “No ho recordo.” La Laura examina les figures de tots els sants i, tot seguit, exclama: “D’aquest!” El sant en qüestió és un bisbe que sosté una creu enorme. “Sí, és aquest...” “¿I per què li tenia por, mama?” “No ho sé: ¿té molta autoritat?” L’església s’omple, a poc a poc: caminants matiners, gent vestida d’esport, dones sense maquillatge, homes taciturns. “Has vist la Mare de Déu de Fàtima, que guapa! Ella i la Mare de Déu de Meritxell s’estan mirant.” “Mama, ¿per què la Mare de Déu de Meritxell és diferent de les fotos del cançoner?” “Perquè hi ha diferents imatges de la Mare de Déu.” “Jo també n’he dibuixat una, i també m’ha sortit diferent.” Comença la missa. Recordo, entre les pregàries, la que demana a Maria, esposa del Josep treballador, que ens ajudi a tenir feina i una remuneració digna. N’hi havia d’altres, i de ben maques, però només recordo aquesta.

Al cap d’una hora, tornem a baixar pel camí de Meritxell: ara saludant els amics cada dues passes. “Avui encara fa bo”, diu Jaume Rossa, l’autor de la talla de la Mare de Déu de Meritxell que es guarda al santuari. “Avui fa bon temps, però l’any 1964 va fer tant fred que la meitat del tabac de tot Andorra es va gelar.” I repeteixo, per acomiadar-me: “El 1964.” Anem a contracorrent de masses i masses de gent, nens amb fulards d’AINA, adolescents, famílies senceres de tres o quatre generacions: el gruix dels pelegrins, l’hora punta per pujar. Amb un got de xocolata calenta en una mà, agafant-me amb l’altra, la Laura els deixa passar. Tornem a trepitjar el camí de l’Oratori, més verd i més ple de sorolls quotidians agradables ara que s’ha fet de dia. Diem adéu al gos que ens havia bordat. En arribar a casa, trobem una carta per a la Laura. L’obrim. I llegim que els monitors d’AINA la convidaven a la missa de les nou. “¿Tornem?” “No, ja és tard.” “¿Quan hi podré anar amb AINA?” “L’any que ve.” “¿L’any que ve?” “Sí. No ploris.” Ens estirem tots tres al llit de l’habitació nostra. Explico el conte d’un rentamans que perseguia un nen que no es volia rentar la cara. I, a poc a poc, ens adormim: tots tres, fins al migdia, gairebé fins a l’hora de dinar.

(Publicat al BONDIA l'11 de setembre del 2013)