Diuen que al Luxúria, al casc antic d'Andorra la Vella, fan uns gintònics boníssims: fa mesos que tenim pensat anar-hi, però fa anys que no sortim de nit. Últimament, tothom ha recuperat el gust per la ginebra, tot i que fa uns pocs anys no hi havia quasi ningú que la preferís a la cervesa.
En realitat, mai he sabut si és el ginebre comú o el ginebró el que està a la base de la ginebra creada al segle XII pels monjos holandesos per combatre la pesta bubònica. Que em corregeixin els botànics, però crec que són dues plantes del mateix tipus tot i que es diferencien en alçada – i sé que avui en dia, els anglesos obtenen la seva ginebra per la destil·lació de cereals com l'ordi maltejat, la dacsa i el sègol, degudament rectificats i aromatitzats amb baies de ginebre i cítrics, mentre que a Rússia, per fer la ginebra, s'afegeixen herbes aromàtiques al vodka de tota la vida. Ara bé, el ginebre, la forma de les seves branques, amb les fulles punxants de color blavós i les baies de color blau marí, és un dels nostres arbres més emblemàtics, més simbòlics. Entre els poemes predilectes de tots els russos de l'últim segle hi compta L'arbust de ginebró de Nikolai Zabolotski, un poema d'amor que comença amb l'arbre somniat, un cruixit metàl·lic a la llunyania (el vol de la fletxa enverinada?) i el so semblant al so de les campanes: el soroll que fan les baies ametistes i que sona dolç al silenci dels somnis.
Us en transcric un fragment, en prosa: «Sentint l'aroma lleuger de la resina i apartant els baixos troncs, a la foscor de les branques de l'arbre vaig veure una semblança del teu somriure». I tot s'acaba malament: és un poema d'aquells amors la injecció dels quals és mortal, que deixen un buit més gran que qualsevol presència, que porten més patiment que plaer. Ara bé, quasi a totes les èpoques, a tots els pobles el ginebre s'ha vist com a beneficiós i protector.
El ginebre comú creix molt a poc a poc, però s'adapta a tota mena de condicions atmosfèriques (cosa que per a Rússia representa un tret especialment important). Els seus boscos humits i freds des de l'antiguitat s'han aprofitat no tan sols per la indústria de la fusta i la destil·lació de les begudes alcohòliques, sinó també per l'elaboració de les begudes diürètiques i antireumàtiques i tota mena de remeis medicinals: a la ginecologia, en casos de cistitis, per alleujar la gota i els dolors reumàtics. A Egipte i a Grècia Antiga, hi havia la costum de cremar branques de ginebre per desinfectar les cases i els carrers afectats per les epidèmies de còlera i tifus. A l'Índia, era popular la infusió de baies de ginebre que millorava el funcionament del sistema digestiu. A Rússia, el té de ginebre s'utilitza per combatre els refredats i les infeccions d'estómac.
El cèlebre artista rus Ilia Repin, mestre de retrat psicològic i pintura històrica, va plantar a la seva propietat – avui museu – tota una via ampla vorejada de ginebres que portava a la seva mansió. Des de fa molts segles, els científics observen que els boscos de ginebre comú no tenen iguals per purificar l'aire contaminat per les fàbriques i el tràfic de les grans ciutats. L'olor de les branques i de les fulles de ginebre dóna energia, al mateix temps que destrueix microbis i bacteris. Les branques de ginebre també es combinen molt bé amb altres plantes i flors, el que ha potenciat el seu ús com a planta ornamental.
(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 9 de desembre de 2013).
Dibuix: Jordi Casamajor. Text: Alexandra Grebennikova.
Alguns dels fets esmentats en aquesta entrada provenen de l'excel·lent article "Ginebre, més enllà del gintònic" publicat a la revista "Espores. La veu del botànic" editada pel Jardí Botànic de la Universitat de València.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada