El test de Bechdel

Hi ha una tècnica que es diu el test de Bechdel, o la prova de Bechdel, com t’agradi més. Va néixer com una broma o un joc. Avui dia s’aplica per mesurar la presència que els grups de població tradicionalment discriminats tenen en l’art audiovisual. Me’n vaig assabentar fa unes quantes setmanes, quan l’Anita Sarkeesian, del programa Feminist Frequency, el va aplicar a les pel·lícules nominades als Oscars. El test funciona de manera següent (l’explicaré, d’entrada, aplicat a les dones): perquè una pel·lícula passi el test de Bechdel hi ha d'haver, en algun moment, dues dones que parlin entre si sobre qualsevol cosa que no sigui un home (l’Anita Sarkeesian hi afegeix: durant més de 60 segons). En altres casos, les normes són les mateixes: per exemple, es mira si hi ha dues persones de color que parlin entre si i que el tema del diàleg no sigui una persona blanca.

Pensa-hi tu mateix. Des del primer moment que m’ho van fer rumiar he constatat que recordo molt poques produccions cinematogràfiques en què hi hagi converses entre dones que no tractin d’homes. En canvi, en totes (totes!) hi ha homes parlant entre si de feina, de drogues, de política, de responsabilitat, de la guerra, de la pau, de prevenir la fi del món, de la beguda, del menjar, del futur dels seu fills, d’allò que sigui... Les dones només en parlen AMB els homes. 


Entre les últimes pel·lícules que he vist, d’entrada, no en trobo ni una que passi el test de Bechdel. Margaret Thatcher, a Iron Lady, es limita a “podria cosir-me això, ¿sisplau?” (i no arriba ni a 5 segons). A J. Edgar (Hoover), hi ha personatges femenins importants (la mare i la secretària del protagonista), però ho són en relació amb ell. A The Guest i a Limitless, totes les dones parlen amb homes. Al primer episodi de La Guerra de les Galàxies (que he anat a veure en 3D) no hi ha dos éssers de gènere femení que mantinguin una conversa de més de tres o quatre segons. La invenció de l’Hugo Cabret és una història preciosa, però... bé, ja m’he explicat. En totes aquestes pel·lícules hi ha homes que parlen entre si de coses rellevants tota l’estona. Inclús en aquelles en què el personatge principal és una dona (la ja mencionada Iron Lady o per exemple Salt, d’Angelina Jolie, o –ja no sé en quina més pensar– ¿Erin Brockovich? ¿Moulin Rouge? ¿Pretty Woman? ¿Lara Croft?) si hi ha dues dones juntes, parlen d’homes.

Sí, tot això, naturalment, no té cap relació amb la qualitat de les pel·lícules ni amb les ganes que tu i jo puguem tenir de mirar-les. Segur que n’hi ha tantes de bones com també d’hiperdolentes en què les dones tenen un destacat protagonisme, com hi ha també una multitud de pel·lícules excel·lents en què no en tenen cap. Tanmateix, la tendència general és prou clara. Dubto que es tracti de cap conspiració, encara que pot ser cert que la majoria dels guionistes, directors i productors siguin homes. Crec que indica un problema més profund: sembla que sociològicament, socialment, si vols, perquè una dona tingui importància necessitem imaginar-la rodejada d’homes. Dues senyores que s’ocupessin de salvar la terra d’extraterrestres ens semblarien massa ocioses, no prou ocupades amb les coses que els toca fer. En canvi, dos homes que parlen del mateix ocupen més de mitja pel·lícula.

Fa dies que hi penso: ¿potser és veritat? ¿Potser a la vida real tampoc no parlem, entre dones, de res que no sigui amors i odis relacionats amb el sexe oposat? ¿Potser és cert que només som capaces de tenir una conversa sobre una altra cosa si hi participa algú de sexe masculí? Però em segueix semblant una exageració pel·liculera. La meva vida –almenys la meva– sembla passar el test de Bechdel; la vida, sí, i el cinema, no.


(Publicat al BONDIA el 28 de març de 2012)