dimecres, 4 d’abril de 2012

Tornant del mar


  No sé si ja ho he dit, però algun dia s’ha de dir que sóc una fan incondicional dels escrits d’Antònia Escoda. És força difícil decidir què busco en un escrit, però si hi penso crec que la resposta ha de ser: una reflexió honesta. No hi busco l’erudició literària (tot i que, per ser precisos, hem de dir que també la té, com qualsevol addicta a la ficció amb molta pràctica), ni que faci riure (i tornem-hi, l’Antònia sap fer riure quan no fa plorar), ni la fermesa de les conviccions (ja t’hauràs cansat de la meva mania de dir allò que penso entre parèntesis, però m’has de donar la raó: poca gent té els ideals tan monumentalment precisos com la presidenta dels Verds d’Andorra). Perquè el treball d’un articulista m’agradi, el meu primer i pràcticament únic requisit és: no vull que em menteixin. No passa res que aquells qui escriuen vulguin utilitzar la força de la paraula per aconseguir determinats objectius polítics o publicitaris; d’entrada, això no necessàriament presentarà cap problema, i un determinat article propagandístic pot ser una petita obra mestra de periodisme d’opinió. Tard o d’hora, però, te’n canses. Vols que la gent pateixi el que diu. I no és cap desig sàdic: és un senzill requisit d’autenticitat. Perquè pensar fa patir. I tinc empatia amb la gent que pateix i pensa. És clar que n’hi ha uns quants, però no vull posar més noms per no deixar-me algú especialment representatiu. Ja he mencionat l’Antònia –doncs parlo d’ella, i prou.

L’últim article seu parlava d’un teatre a Almeria al qual se li ha retirat el nom de Rafael Alberti, amb l’explicació –prou ridícula– que “no ven bé la ciutat”. Quina tristor, els temps d’oblit i de menyspreu dels poetes... A més a més, però, parlava d’una cosa potser encara més nostra, més propera a la nostra ànima local: el tema dels amos i dels serfs. De la diferència entre les societats (potser ideals, potser inexistents, però tan boniques) on totes les persones se senten lliures i iguals, i la societat –què vols que et digui– com la nostra, en la qual tenim una por, una recança, una cura especial segons qui sigui la persona que tenim al davant. Si hi ha persones que en funció de la seva posició social reconeixem com a superiors a nosaltres, no ens hi relacionem amb la franquesa i la confiança del que no té por, sinó que actuem amb cura, abaixem la mirada, compliquem el nostre llenguatge per poder parlar sense dir res. Us en cito tot un paràgraf, de l’article Amos i serfs, que descriu la qualitat viciosa de la relació artificial que es construeix: “El qui se sotmet a un amo, sotmet també el seu caràcter. Es torna tan adulador del seu senyor com temorós de si mateix. Amb l’adulació tracta tant de protegir-se de la reacció del cacic com de manipular- lo, per portar-lo gradualment allà on està interessat el subjecte servil.”

Em sap molt greu –ai, quin greu que em sap!–, però us he de dir que m’hi reconec. Jo, a la meva vida, ho he fet. De fet, ho faig. Ningú –que jo recordi– mai m’hi ha obligat. Però hi ha qui s’educa, en si mateix, un orgull especial d’esclau, un plaer pervers de sentir-se serf davant del que –per una raó o una altra– reconeix com el seu senyorDes que em recordo adulta, he lluitat contra les ganes de fer tant d’amo com de serf: de ser arbitrària i dominant –i de doblegar-me per reconèixer el poder d’algú altre–. No sempre, no, no sempre m’he trobat capacitada per a una relació d’igualtat, tinc un cor de groupie. Tant el poder com els diners com una veu meravellosa (per posar- ne almenys un exemple que queda bé), durant la meva vida de vegades m’han produït l’efecte encisador i de vegades no m’han produït cap efecte advers. L’admiració és una cosa, l’adulació n’és una altra.

És clar que fins a un cert punt la dignitat humana és cosa de la societat. Hem de lluitar per una societat més justa. Però al mateix moment que intentem cercar una vida digna per a tothom, espero i confio que tots –totes les persones de bona voluntat– intentarem trobar en nosaltres mateixes un ésser humà que mai es deshonora a si mateix i mai deshonora un altre ni amb adulació ni amb submissió, ni dominant ni abaixant el cap. Potser si hi pensem hi arribarem. Perquè la reflexió ens millora, ens hauria de millorar. Perquè pensar –pensar honestament– és una aventura. És com el mar –recordeu Maragall: “Anant al mar els homes s’agermanen, venint del mar mai més seran esclaus...” Així, un dia ens despertarem entenent que a les nostres venes ja no corre la sang de l’amo ni la sang del serf, sinó la sang d’un ésser lliure. La sang humana.

(Publicat al BONDIA el 4 d'abril del 2012)

Cap comentari:

Publica un comentari