“Un bosc que no fa por” és la novena línea del poema que es diu “Llum” del llibre “La meva mare es preguntava per la mort". 

Aquesta és precisament una d'aquelles vegades quan tinc la certesa que per descriure un llibre de poesia el que millor m’aniria és fabricar una columna de cites entrellaçades. Trampa, trampa, trampa. És clar que el poeta s'explica millor que mil crítics que l’interpreten, però la gràcia, i la desgràcia, de ser un lector que escriu està en la llibertat d’interpretar i de malinterpretar les coses, aplicant-les a si mateix, personalitzant-les al màxim.

Si hi pensem, no puc saber sobre què escriu Teresa Colom. Jo gairebé no la conec. Només conec el que llegeixo, i em sembla – aquesta és la sensació que tinc - que els versos m'hi acompanyen. Avui m’acompanyen asseguda en una terrassa oberta. Llegeixo, mirant la muntanya i la pluja, intentant que no es mullin les pàgines. Em congelo. Les baixes temperatures i la presència de la mort – tant al títol del llibre com als meus pensaments – hi ajuden. Tinc por de la mort, de tota la vida. Tinc una por de la mort que em moro. Potser per això, em manquen adjectius. Els hauré perdut pel camí al teclat, i hauré d'anar fent amb aquells que em queden, per molt que senti la certesa que lluny, lluny enllà, a la celesta terra dels diccionaris i de la gent que sap parlar com cal, n'hi hagi d'altres, més precisos. Ho intento: “La meva mare es preguntava per la mort” és un dels llibres més esfereïdors i més tendres que conec. Un llibre enigma.

La imatgeria de Teresa Colom és tan complexa que m'he promès estudiar, a consciència, la introducció del llibre per assegurar-me que l'entenc. Ja ho faré més endavant, en una altra ocasió: de moment tinc pànic que no m'espatlli el plaer de veure-hi allò que vull. És un llibre fet de versos que són gairebé faules - tant per la presència de diversos animals com per la ironia extra afilada - i al mateix temps, no ho són. I no vull dir, senzillament, que són unes narracions de fets meravellosos que s’estalvien l’ensenyament moral. Del tot del tot, no se l’estalvien, el camuflen. Allà on una faula resol tots els secrets, obre totes les capses fins a convertir-les en fulls totalment plans de cartró, no deixa res ni que fos entreobert, un poema de Teresa Colom para per respirar - i es fon a l’aire. No arribem a intuir qui són aquelles roses que necessita vendre el venedor pakistanès "abans que morin sense sentir-se flors": les roses de veritat? nosaltres mateixos, amb totes les nostres vides? els pensaments que desapareixen abans de ser compartits? sentiments? sensacions? què són?.. No ho sabem, i no necessitem saber-ho, perquè el fet de ser roses és infinitament més bo i vertader que qualsevol explicació maldestre que ens puguem oferir.

La soga que penja del cel, la soga que penja del sostre, - què és? un cordó umbilical que se'ns ha tallat enfosquint tots els rastres de la nostra existència abans d'existir vàlidament, abans d'existir tal i com ens coneixem? una invitació per descobrir el misteri de l’infinit? una temptació d'acabar amb tot? I "un nadó que té el meu rostre" - sóc jo mateixa? la meva consciència? jo, de petita? una filla que no he tingut? la filla que sí que tinc? No ho sabem, no ho sabem, i aquí s'amaga el secret. 

El món que es llegeix darrera dels versos està clarament dividit en el món de les aparences, on "aprendre a encaixar no et fa més forta", on "els ocells la primavera o els plaers/aconsegueixen distreure'm", on "el pollastre que ara és a la cassola no coneixia la recepta", on "la rata veu el bosc però els seus ulls són potes" i el que Teresa Colom defineix com "la vida", sobre la qual escriu ("vers rere vers escric sobre la vida"). L'antic, l'interminable, conflicte entre l'efímer i l'etern, la dualitat que potser hauríem de considerar del tot normal però que ens dol, ens dol incomprensiblement. Perquè intuïm que la mort no pertany al món de les aparences, que la vida és una finestra oberta a la mort. Ho intuïm, però potser no és així. Perquè "no treure-li cap capa/ és l'única manera de veure una ceba". 

No us desvetllaré res més, tot i que en tinc ganes. Us he de dir que és un llibre gairebé perfecte, i dic "gairebé" perquè s'acabà massa ràpid. Té versos i versos que hauria d'estar citant tot seguit sense deixar espai al mig, però no sóc una lectora que recita, només sóc una lectora que escriu. Permeteu-me acabar amb un dels versos del llibre que no il·lustra res del que he dit fins ara, i probablement no és el més representatiu, però simplement m’encanta. Es diu “Retornar”, i són dues línies: 

concedim a l’home allò que el temps li retorna
quan els ulls de l’enveja també s’han podrit. 

Clar i concís, i quina veritat. 

(Publicat al BONDIA l'11 d'abril del 2012)