"Quan fumar era un plaer"

A l'antiguitat remota, quan el fumar es considerava interessant i gairebé romàntic (deixeu de riure; conec personalment a com a mínim una persona que, per aquella època, portava una enganxina al cotxe que deia "gràcies per fumar"), vaig estar lleugerament enamorada d'un senyor que fumava en pipa. Dic "un senyor", i l'expressió se'm fa estranya, perque ell, aleshores, devia tenir uns vint-i-nou o trenta anys, i per a mi, que en tenia quinze, pertanyia al regne impenetrable dels adults. Feia de professor d'historia, i era - és - un bon poeta i un excel.lent traductor del francès (encara m'envia els seus llibres, de tant en tant, amb inscripcions boniques), i com a un bon rus de l'edat mencionada, estava casat i tenia una filla preadolescent, per la qual raó (una de les raons), el meu enamorament, com la grandíssima majoria dels meus enamoraments, no va arribar a res tangible. Ni intangible. No va arribar a res. Parlàvem de llibres. Em va deixar una novel.la xinesa amb moltes guerres per dins, que vaig llegir gairebé sencera. Feia olor a tabac... Des d'aleshores tinc una certa debilitat pels fumadors, els pobres esclaus del vici, i els ex fumadors com jo mateixa: tot i que a casa, no fuma ningú, i el meu home no ha volgut fumar mai. 

Ep! Que quedi clar que sóc decididament anti-fum. I en el moment històric que vivim el Museu del Tabac probablement vendria més si es canviés el nom cap al Museu Anti-Tabac. És broma. No cal que ho faci. Hi ha tanta tendència, a tot arreu, de reescriure la història, que només faltaria això. I no correspondria a l'esperit de la memòria en positiu ni al contingut de les seves exposicions. Ara mateix, n'hi tenen una que m'ha agradat (de moment, totes les que tenen, m'agraden): de fons del Museu. La hi tindran fins al 31 de maig. No és pas nova, la repeteixen, però jo encara no l'havia vist. Entre gravats dels segles XVIII i XIX i cartells publicitaris del començament del XX relacionats amb la indústria del tabac, no gaire lluny del video sobre la producció dels Rössli a la Fàbrica Reig al començament del segle XXI, hi havia un objecte que m'ha mesmeritzat: una cadira especial per a fumadors, "la fumeuse", un autèntic vici de quatre potes. Per començar, t'hi has de seure al revés. El pas següent és el de trobar el calaix secret al respatller, i - sorpresa! - s'hi troben guardats els accessoris de fumador.

 L'exposició va ser una sorpresa inesperada. La meva idea inicial del viatge cap a Sant Julià, i el Museu del Tabac en particular, era la de comprar-hi el llibre d'Alejandro Arís "Fumar en l'art". Té reproduccions precioses de cèlebres pintures. Us en volia parlar, però m'estic estenent massa. Ho faré en una altra ocasió. Només diré que té un autorretrat de Salvador Dalí que jo no coneixia, de l'any 1921, fumant en pipa, i unes quantes obres d'autors russos, dels bons, cosa que sempre s'agraeix. L'autor hi esmenta també un llibre de l'escriptora uruguaiana Cristina Peri Rossi "Quan fumar era un plaer" que parla, doncs, precisament d'aquella estranya i vella època quan els metges de capçalera t'atenien amb un cigarret a la mà (mireu el retrat del cirurgià Serguéi Yudin, de Mijail Nesterov, a la pàgina 56 - amb bata blanca i evidentment, al seu despatx), quan un cigarret a la mà era el mateix signe de la independència que el fet d'exercir una professió liberal, quan els fumadors de pipa es recreaven en un ritual: quan aquells que fumàvem encara no ens consideràvem uns pobres esclaus del vici. Pensàvem que érem, com a màxim, uns esclaus de plaer. Ara, a Europa, ja gaudim (i a Andorra, aviat gaudirem) d'espais publics sense fum. Ens queden les belles imatges de fumadors a la història, - just al costat de tota mena de imatges força lletges - i una curiositat per la indústria ja en declivi. ¿Sabeu què? Dilluns que ve, a la secció "L'herbari forà" de "El Periòdic d'Andorra", dedicaré la contraportada a la planta del tabac.

 (Publicat al BONDIA el 16 de maig del 2012)