dimecres, 19 de gener del 2011

Això s'acaba

Potser com qualsevol persona que escriu per afició (no com a part del seu treball) i es guanya la vida amb un altre tipus de feina, no relacionada ni amb l’anàlisi de la societat, ni amb la política, ni amb l’administració pública, tinc dies quan dubto si conec el país del qual escric. Naturalment no es tracta d’un desconeixement total i absolut: hi visc. Però tinc la sensació que pocs hi vivim per la nostra pròpia voluntat, pocs hi vivim perquè no voldríem canviar-lo per cap altre lloc del món, mentre s’hi pugui viure, bé o malament.

Cada setmana trobo gent que em comenta que “això s’acaba, i si continua així, me’n vaig al meu poble”, amb una ràbia comparable a la que se sent quan es viu un desengany amorós. “Al meu poble sí que s’hi viu, i no com aquí. No té comparació, com és la gent.” Solc tenir una idea molt vaga dels seus pobles estrangers. Potser hi viu gent meravellosa, el súmmum de dignitat, compassió i alegria, i la vida és una festa constant. Per vàries circumstàncies de la vida, no puc afirmar el mateix sobre el lloc d’on procedeixo, i per molt que estimo els Urals, amb tota la memòria nostàlgica i tota la malenconia d’emigrant, si em demanessin consell, no els recomanaria mudar-se cap allà per construir-hi una nova vida.

“Quan pugui, me’n vaig al meu país,” diuen molts. “Això s’acaba.” Entenc que puguin tenir raons molt vàlides i vertaderes de no estar contents amb la seva vida a Andorra; de tot cor desitjo que els vagi bé, aquí o allà on vagin. Però em sobta, em sorprèn, m’alarma, si voleu, el fet que la idea de marxar d’Andorra no sembla entristir-los en absolut. Li recriminen el seu declivi, li recriminen el fet de deixar de servir com a lloc on un es podia guanyar bé la vida per fer-se “una caseta al poble”, aquell mateix poble amb el retorn al qual somien, per tenir un cotxe més gran i els estalvis més intactes. S’enfaden amb Andorra perquè ara té problemes; però d’una altra banda, sembla que molts gairebé s’alegrin que en tingui. S’acaba, per a ells, l’etapa de poder-hi guanyar la vida, però també m’expliquen que “aquí hi ha gent que s’ha acostumat a viure com a reis, i això se’ls hi acaba, i no estan acostumats a viure sense enriquir-se, ja veuràs com patiran!.. A nosaltres no ens passarà, això, perquè sabem treballar i viure com a gent humil, però ells no en saben! Això s’acaba!” I fan un petit somriure triomfant: per acabar-me d’espantar.

(19/01/11; Diari Obert)

2 comentaris:

  1. Molt gràfic i molt cernt. Lamentablement són massa les coses que s`acaben.

    ResponElimina
  2. Esperem també que comencin coses noves, coses bones per a tots, aquí i a tot arreu.

    ResponElimina