Els caps de Messerschmidt

Fa dies que llegeixo sobre Viena: i avui t’explicaré una història austríaca, llunyana. L’any 1775, l’escultor de la cort vienesa Franz Xaver Messerschmidt va ser acomiadat de la posició de professor ja que patia una malaltia mental. Molt disgustat per la decisió de l’Acadèmia, l’artista va marxar de Viena i finalment es va instal·lar a Bratislava (que en aquell moment es deia Pressburg). Allà va esculpir una seixantena de caps de bronze que ara es consideren la inspiració històrica dels expressionistes. Són magníficament esculpits: el conjunt representa la seva obra mestra. Es creu, però, que per al mateix autor l’interès principal d’aquest treball creatiu era de caire exorcista. Tenia la creença que el fet de captar l’expressió dels esperits malignes que el torturaven l'ajudaria a superar la seva influència demolidora, i ajudaria víctimes d’atacs dels dimonis semblants que es trobessin en la mateixa situació. Un dels historiadors d’art que s’ha dedicat a l’estudi dels caps de Messerchmidt, Donald Cuspit, escrivia, l’any 2010, que per a l’artista, la seva bogeria va significar una mena d’alliberament. Esculpint les ganyotes de patiment, el model de les quals era la seva pròpia cara, va arribar a expressar el seu Veritable Jo, convertint els seus dimonis en muses.

Tot això és molt bonic i molt discutible. No té cap gràcia perdre l’ús de la raó. A més a més, és altament probable que el veritable jo de molta gent només serveixi per ferir els seus potencials lectors. Els llibres que estan de moda últimament ens ho ensenyen. Agafem, a tall d’exemple, la trilogia best-seller de Cinquanta ombres de Grey que, en les paraules de Montse Ronchera, - i us aconsello confiar-hi plenament, - tracta de “la iniciació sexual d’una noia verge en mans d’un sadomasoquista”. Tanmateix... si l’aspiració a lliurar la pròpia voluntat a un maníac irresponsable és la manera d’excitar les imaginacions cansades de la normalitat quotidiana, no s’hauria d’ignorar: posats a exercir una perversa forma d’exorcisme, tal vegada n’hem d’escriure, escriure fins a que no n’estigui fart i decebut el pobre públic.

Un dels grans russos, Lev Tolstoi, deia que qualsevol artista té l’obligació de revelar quin és, per a ell, el sentit del món. Si no el revela, no és cap artista. També recordo que ho va dir, en altres paraules, Andrei Bitov: no cal preocupar-te per les glòries dels altres; no cal que et sentis tímid perquè penses que ets menys que ells. No hi ha un més o menys a l’art. Si trobes els mitjans idonis per poder-te expressar tal com ets, ja tens la feina feta. Però l’art només existirà si algú el mira; un llibre no tindrà destí si ningú en fa cas. És evident que el món és ple de gent que s’identifica amb els personatges d'E.L. James: reconeguem que és un llibre digne dels seus lectors. Potser en tots nosaltres viu una mena de senyor/senyoreta Hyde, una personalitat cruel i submisa, salvatge i esclava: una ment que pensa en les categories d’amos i servents, a priori preparada a ocupar qualsevol de les dues posicions. Amb una ganyota esgarrifosa, mig plor mig somriure, patim de la pròpia bogeria. Ai las!, té sentit esculpir-nos, desitjosos de convertir-nos en vells draps.

(Publicat al BONDIA el 13 de febrer del 2013)