dijous, 21 de febrer de 2013

Al mig de la setmana cultural


En la vida privada, sóc bastant Homer Simpson. En poques paraules, això significa que sóc una persona còmoda i gandula amb una fe cega que la meva parella sempre serà capaç d'arreglar qualsevol cosa que jo espatlli. En tot cas, de tota la família dels Simpsons és amb qui més m'identifico. (Nota per al lector curiós: necessito identificar-me amb almenys algun dels membres de la família dels Simpsons perquè visc rodejada d'addictes a aquesta sèrie de dibuixos animats). Així que em vaig alegrar molt quan vaig veure aquell episodi, ara ja força vell, en què Homer Simpson es convertia en un crític de cuina. I tot, tot el menjar li encantava.

Amic lector, ja em coneixes prou per saber que si m'hagués de dedicar a la crítica culinària, faria exactament el mateix que el meu àlter ego inflat de cervesa. Dels tipus de menjar, m'agrada tot. Gaudeixo menjant, i m'encanta que cuinin per a mi. (Nota per a mi mateixa: d'una vegada, agafa hora amb la dietista. Avui ja et demanaven si estaves embarassada sense que ho estiguessis en absolut). Tanmateix, la meva naturalesa omnívora no es limita a dinars copiosos. Em passa exactament el mateix amb la cultura. Reconeguem-ho, la possibilitat que un dels molt pocs esdeveniments culturals a què aconsegueixo anar resulti molt i molt dolent és força baixa. Ergo, allà on vaig, m'agrada tot. M'agraden els seminaris filosòfics, els concerts de grups folclòrics i els salons de la infància. M'agraden les conferències dels herois del nostre temps, les jornades de la SAC, les xerrades literàries i les exposicions de pintura moderna. ("¿I què penses que has descobert?", em pregunta el sempre admirat Vicenç Mateu. "Ets la russa optimista".)

Tot i que ja hem establert que sóc la russa optimista, i per tant tot esdeveniment cultural que presencio sol agradar-me, permeteu-me celebrar i tornar a celebrar les actuacions dels artistes de la Setmana Cultural Russa. Tant els artistes del Cor Piatnitsky, amb els seus balls curiosíssims, veus potents i disciplina de ferro com els artistes de ballet de grans teatres russos van deixar un rastre al meu cor, una alegria duradera. I no espero menys dels altres esdeveniments que encara queden, avui i demà. Gràcies a tots els organitzadors, a tots els participants, a tots aquells qui heu fet possible aquest petit però significatiu tast de la nostra llunyana cultura. És poc... però també, és molt: és un gran pas cap a la mútua comprensió més autèntica i més profunda.

Dimarts, la Creu Rosell (Cara o Creu, RNA) ens deia que cal desmentir els tòpics per entendre que no som tan diferents. L'hi dono la raó, amb molt de gust: sí, ens podem entendre. I l'ovació del públic andorrà, en algunes altres ocasions fred i més aviat distant, al col·lectiu Piatnitsky i als artistes del ballet rus ens ho demostra. Quin gust, poder-ho veure: per un petit moment, els dos països que més estimo amb un sentiment d'amor compartit. I el que més m'agradaria potser és que se'n puguin organitzar més, d'aquestes setmanes culturals. Imagineu-vos-ho: la Setmana cultural italiana, la Setmana cultural alemanya, la Setmana cultural argentina: veure altres cultures de prop, interactuar en un espai amable, aquí mateix, a casa nostra, ¿què hi ha de més bonic? I algun dia, també, una Setmana cultural andorrana, en un racó llunyà del món, coneixent la seva gent i fent-nos conèixer, en un país del qual sabem ben poc: ¿a Rússia, potser?

(Publicat al BONDIA el 20 de febrer del 2013)

Cap comentari:

Publica un comentari