diumenge, 27 de gener de 2013

Els friquis són de la Lluna


Últimament m’he obsessionat amb les diferències entre homes i dones. No amb els genitals i altres atributs corporals: amb allò que arribem a ser a la vida. Amb el que considerem realment important. Amb el que trobem imprescindible. Potser no es pot dividir per gèneres. Potser som tots iguals. Voldria pensar que sí. Si no, em faig un embolic amb mi mateixa.

Diuen que als nens els agraden les coses, i a les nenes, les persones. Diuen que els homes no escolten i les dones no saben llegir mapes. Que les dones no saben conduir de nit i els homes no saben trobar la mantega a la nevera. Que les nenes volen ser la dona ideal tal com l’imaginen els seus pares (i els nens, suposo que volen ser l’home ideal tal com l’imaginen les seves mares). Que els homes solen ser, a la família, figures indiscutibles d’autoritat. Que el pare és la força i la mare és la tendresa.

Els homes són de Mart, les dones són de Venus. És una teoria tan arrelada que no la puc discutir. I no m’ajuda gens el fet que si hi començo a pensar resulta que no sóc d’enlloc. Sóc atípica. Quan de mi es tracta, l’assignació dels planetes del sistema solar i dels déus romans adequats fracassa estrepitosament. No condueixo ni de dia ni de nit. No sé on para la mantega. No sé comprar. No sé fer dues coses a la vegada. I moltes vegades, més vegades de les que transpira dels meus escrits, sóc insensible als sentiments humans. No sé fer res del que podria fer de mi un “súper home” o una “súper dona”, un ésser perfecte. Tant per ser una dona “com Déu mana” com per ser un home “com Déu mana” em falten competències. Alguna cosa bona dec tenir.

Un dia, a un dels amics que tinc se li va ocórrer enviar-me un test molt simple que consistia en buscar paraules en una sopa de lletres força gran. Les instruccions asseguraven que les primeres tres paraules que hi trobaves retrataven el teu jo interior. Les meves van ser experiència, poder, diners. Vaig continuar buscant paraules, per pura curiositat, només per descobrir que totes les que quedaven eren molt millors: amor, joventut, diversió, amistat. N’hi havia unes quantes. I si la comparava amb altres opcions disponibles, la combinació que m’havia sortit em semblava un autèntic malson.

¿Què és el més important per un ésser humà? Ni els diners, ni el poder. ¿Com puc saber si arribaré a ser la millor versió de mi mateixa? Ho tinc difícil. ¿Aconseguiré convertir les meves obsessions en alguna cosa que millori el món? No ho sé. No sé si sóc el que voldria ser. No sé si sóc prou bona, però sóc el que sóc. Ciutadana i mare, treballadora i amiga, lectora i professora, de Mart, de Venus o de la Lluna, faré el millor que pugui amb el que tinc. ¿Què és, l’important de la vida? L’alegria. La pau. La fe. La fermesa. La sort. El coratge. L’amistat. L'esperança. L’amor.

(Publicat al BONDIA el 23 de gener del 2013)

Cap comentari:

Publica un comentari