Cap a la Pleta de Juclar, i de tornada
Ja feia dies que no havíem pujat a l’estany de Juclar, el més gran d’Andorra, ple d’aigua cristal·lina, refugi de tritons. Fer muntanya en família no és una cosa gens evident: tots hi anem si podem, la Laura amb AINA, en Jordi amb els amics que juguen a golf a Soldeu, jo sola si em toca tenir hores lliures quan tota la resta del món treballa. La Vall d’Incles va ser el lloc de les meves primeres excursions per Andorra a l’època quan jo encara intentava desviar-nos cap a la platja cada vegada que podia, i el Jordi hi era aficionat; avui en dia, habitualment no hi coincidim. Aquesta setmana m’ho he guanyat com a premi de consolació, perquè la mort del meu pare, malgrat ser una plàcida i sobtada mort cristiana sense cap patiment ni signes de malaltia prèvia, encara se’m fa difícil de pair, tot i la meva desesperada i exaltada fe en la vida eterna. Crec en la pau de Crist, en la redempció dels pecats, en la vida interminable per a tots a la glòria del paradís, en el plor funeral que esdevé cant d’alegria, i tanmateix, estic feta un trist embolic.
Vam deixar el cotxe al pàrquing al final de la carretera de la Vall d’Incles, passat el pont de la Baladosa, i vam tirar cap amunt, cap als estanys de Juclar: primer per la pista forestal després de creuar el riu Incles, després, en arribar a l’encreuament amb cartells on s’indica el camí cap a les basses de Siscaró, vam continuar recte per la senda que porta cap al Pic d’Escobes (amb les seves anelles de Carlemany) i refugi de Siscaró. Per molta divisió que hi hagi entre l’Andorra urbanitzada on passa tota la vida i l’Andorra salvatge i pintoresca on s’ha concentrat tota la bellesa, la vall d’Incles pot competir amb l’avinguda de Carlemany/Meritxell en la seva vocació de Rambles d’Andorra: un cap de setmana qualsevol, hi trobes a una multitud d’amics i coneguts. No van trigar en avisar-nos que vam sortir de casa massa tard i ens hi mullaríem. Vaig contestar, confiada i segura de mi mateixa, que anàvem ben preparats: una mentida com una casa de camp d’un funcionari rus. No portàvem ni pals, només aigua, entrepans i impermeables. No és una situació gens estranya en una ruta popular de dificultat mitjana on trobes senyores amb sandàlies i mini-faldes i famílies nombroses amb nens a coll-i-be, però el cert és que passat el pont de pedra, va començar a ploure. Primer a poc a poc, després amb més força, i en arribar al Mirador de la Pleta de Juclar, aproximadament una hora i mitja després de començar l’excursió, vam constatar que plovia a bots i barrals, que els nostres pantalons no eren pas impermeables i les botes de muntanya es començaven a omplir d’aigua de forma més inesperada. Vam mirar la vall des del costat del monument a les víctimes de l’accident d’helicòpter de l’any 2011, i vam començar a baixar.
De les poques baixades que he arribat a fer a la meva vida sota la pluja i sense pals, no és pas la pitjor. Una gran part de camí són graons sòlids, i no rellisquen gaire, tot i que hem hagut d’anar amb compte. Tota l’excursió, des del pàrquing fins a la Pleta de Juclar i de tornada, incloent-hi les parades per menjar entrepans, explicar acudits, posar-nos impermeables i deixar passar a tothom que ens volia avançar (i els seus gossos) va durar aproximadament tres hores. La vall, a finals de setembre, és magnífica, tan plena “d’harmonies, de somnis i misteri” com la va veure, fa 120 anys, Jacint Verdaguer: amb llumetes de moixeres i catifes de campanetes blaves. No us perdeu els últims matins de bon temps d’aquest mes de setembre. Feu-hi camí si us agrada caminar.
(Publicat al ARA.AD el 25 de setembre de 2016)
dimecres, 28 de setembre del 2016
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada