Va bé mirar les sessions del Consell per fer-te una idea d’on va el país. Ara bé, quan el país no es mou del seu lloc, resulta enigmàtic que la gent segueixi les transmissions durant hores per assabentar-se’n. Potser n’aprenen tècniques d’oratòria, habilitats directives, vés a saber.
Antoni Morell (“Deixar fer, deixar passar..”, publicat el 20/06/2010, al Diari d’Andorra) diu que escoltant els debats al Consell General, un arriba a la conclusió que Andorra d’avui és una societat agrícola i ramadera, tot i que no es cultivi pràcticament res. La teoria de les societats li dóna la raó. Els lligams de parentesc i personals són tradicionalment rellevants en l’assignació dels càrrecs públics, la llengua de l’administració i de l’élit és diferent de la llengua parlada per una gran part dels habitants, la majoria de la població es dedica professionalment a la manipulació d’objectes i no pas a la creació de continguts, i és difícil definir les característiques típicament nacionals: aquests factors ens fan pensar en les similituds d’Andorra amb les tradicionals societats agràries alfabetitzades.
El que diu Morell del “crit de cherokees” generalitzat “enriquiu-vos, enriquiu-vos, enriquiu-vos...” té un paral•lelisme amb la teoria de Climent Miró sobre Andorra com a “cultura Cayenne”. Els dos conceptes són ben trobats i convencen, tot i que no em semblaria malament si ens enriquíssim. La idea d’empobrir-nos se’m presenta com a més desastrosa. Si hi ha algú que millora el seu benestar econòmic a còpia de debats inacabables, haurà trobat una mina d’or. Durant aquest any, s’haurà enriquit infinitament. Ni crisi ni res. Però honestament, no crec que ningú s’aprofiti del desacord. Ni tan sols els mitjans de comunicació semblen estar fent fortuna amb el desconcert general. És un desconcert sens ànim de lucre.
I ¿què ens toca a nosaltres? Esperar no empobrir-nos del tot. Millorar el que es pot millorar. Votar a les eleccions al Consell d’Administració de la CASS. Naturalment, cadascú escollirà els candidats segons el seu criteri. Per a mi, si s’aconseguís donar a conèixer públicament la gestió dels fons de pensions, assegurar que els estudiants majors de 25 anys i les persones sense activitat laboral no quedin exclosos i fer que la cotització dels autònoms sigui en funció del volum d’ingressos, em semblaria un pas endavant.
(Publicat al BONDIA el 23 de juny del 2010)
dimecres, 23 de juny del 2010
dimecres, 16 de juny del 2010
Perills del Facebook
Tinc vides paral•leles. D’una banda, no tinc temps per a res. D’altra banda, hi ha un món on visc a temps parcial, que trec de sota les pedres. El món de les xarxes socials té els seus paranys entrellaçats amb les delícies. Hi sóc addicta i com una bona addicta, us he de convèncer que és bo, per fer-me sentir millor. Però també sóc una persona responsable i tradicional, i començaré explicant-vos tres perills. Ja deveu haver llegit volums sobre els seus perills reals, així que us explicaré els seus perills anecdòtics.
El perill anecdòtic número u és el de fer-te una idea equivocada dels lligams entre la gent. Hi trobes persones que s’escriuen, se saluden i s’envien abraçades a plena vista del públic, i et quedes convençut que són amics de l’ànima. En realitat, són amics de Facebook. A tall d’exemple, us puc dir que mantinc una relació cordial (tot i que no gaire propera) amb un bon amic de Facebook que utilitza un pseudònim i surt a la foto com a Bart Simpson recolzat sobre l’escut del Barça. Si el trobo pel carrer, la probabilitat que el reconegui és nul•la. El vaig felicitar el dia marcat al Facebook com a dia del seu aniversari, i no sé si tenia res a veure amb l’aniversari de veritat. Va agrair la felicitació amb un somriure virtual.
El perill número dos és la possible inclinació de les persones de la teva llista de contactes a enviar “petons ardents” o una cosa molt semblant. És una aplicació els efectes de la qual no recordo haver patit, però hi ha un rumor que diu que és una plaga. Podria ser que el mateix sistema, de tanta quantitat d’usuaris que té, en un moment donat tingui contorsions i t’enviï un “petó ardent” de part d’una persona que gairebé no coneixes. Com que la coneixes poc, et sap greu demanar-li el significat de tan elaborat afecte, així que et quedes amb el dubte. Ningú que jo conegui no sembla haver rebut un petó ardent de Facebook d’una persona adequada.
El perill número tres es diu Farmville. Tothom que hi ha entrat sembla haver-s’hi quedat per sempre. Tinc tota una sèrie d’amics, incloent-hi gent que conec prou bé en la vida real (com per exemple, la meva germana) que porten dies i dies jugant al Farmville, estressant-se perquè els seus camps no estan prou fertilitzats i sorprenent als seus coneguts i saludats dels móns virtuals per la sobtada necessitat d’adoptar gatets, gallines i fins i tot – no em pregunteu per què – pingüins solitaris trobats a la granja. Diuen que és un joc molt divertit. Si un dia arriba el dimecres i no sóc a la columna, penseu que probablement he caigut en la temptació i he passat la nit assignada per poder-vos escriure jugant al Farmville com una desesperada.
Us n’he explicat tres perills i tots n’estem més conscienciats, però jugo amb el foc. El dia menys pensat el meu home, que és informàtic, em posarà el programa amb el qual m’amenaça de fa uns quants mesos. Es un programa com els que hi ha als cibercafès: deu minuts de Facebook al dia. Deu minuts són pocs. La idea em provoca neguit. M’acomiado, amics i amigues. Ja sabeu on podeu trobar-me. Mentre tingui el temps per fer-ho, miraré els missatges al mur.
(Publicat al BONDIA el 16 de juny del 2010)
El perill anecdòtic número u és el de fer-te una idea equivocada dels lligams entre la gent. Hi trobes persones que s’escriuen, se saluden i s’envien abraçades a plena vista del públic, i et quedes convençut que són amics de l’ànima. En realitat, són amics de Facebook. A tall d’exemple, us puc dir que mantinc una relació cordial (tot i que no gaire propera) amb un bon amic de Facebook que utilitza un pseudònim i surt a la foto com a Bart Simpson recolzat sobre l’escut del Barça. Si el trobo pel carrer, la probabilitat que el reconegui és nul•la. El vaig felicitar el dia marcat al Facebook com a dia del seu aniversari, i no sé si tenia res a veure amb l’aniversari de veritat. Va agrair la felicitació amb un somriure virtual.
El perill número dos és la possible inclinació de les persones de la teva llista de contactes a enviar “petons ardents” o una cosa molt semblant. És una aplicació els efectes de la qual no recordo haver patit, però hi ha un rumor que diu que és una plaga. Podria ser que el mateix sistema, de tanta quantitat d’usuaris que té, en un moment donat tingui contorsions i t’enviï un “petó ardent” de part d’una persona que gairebé no coneixes. Com que la coneixes poc, et sap greu demanar-li el significat de tan elaborat afecte, així que et quedes amb el dubte. Ningú que jo conegui no sembla haver rebut un petó ardent de Facebook d’una persona adequada.
El perill número tres es diu Farmville. Tothom que hi ha entrat sembla haver-s’hi quedat per sempre. Tinc tota una sèrie d’amics, incloent-hi gent que conec prou bé en la vida real (com per exemple, la meva germana) que porten dies i dies jugant al Farmville, estressant-se perquè els seus camps no estan prou fertilitzats i sorprenent als seus coneguts i saludats dels móns virtuals per la sobtada necessitat d’adoptar gatets, gallines i fins i tot – no em pregunteu per què – pingüins solitaris trobats a la granja. Diuen que és un joc molt divertit. Si un dia arriba el dimecres i no sóc a la columna, penseu que probablement he caigut en la temptació i he passat la nit assignada per poder-vos escriure jugant al Farmville com una desesperada.
Us n’he explicat tres perills i tots n’estem més conscienciats, però jugo amb el foc. El dia menys pensat el meu home, que és informàtic, em posarà el programa amb el qual m’amenaça de fa uns quants mesos. Es un programa com els que hi ha als cibercafès: deu minuts de Facebook al dia. Deu minuts són pocs. La idea em provoca neguit. M’acomiado, amics i amigues. Ja sabeu on podeu trobar-me. Mentre tingui el temps per fer-ho, miraré els missatges al mur.
(Publicat al BONDIA el 16 de juny del 2010)
dimarts, 8 de juny del 2010
Com fer-se ric a Andorra
La meva amiga Cristina i jo estem capficades a fer diners. Encara no tenim elaborats tots els detalls del procediment, o sigui, no sabem com els farem, però els veiem venir. Vull dir, els veiem metafòricament parlant. Per veure’ls venir més clarament, na Cristina ha dibuixat un xec per un milió d’euros, al seu nom, i l’ha penjat a la nevera. Després s’ho ha pensat, i ha canviat la xifra per cent milions d’euros. Hem calculat que les seves futures riqueses deuen equivaler al valor d’unes trenta cases de mida familiar, tot un petit poble de muntanya. Suposo que els diners ja hi estan fent camí. Ella ja ha decidit que per a si mateixa, vol un xalet amb piscina. Jo, de piscina, no en vull. Vull invertir els diners (quan hagin deixat de ser imaginaris) i fer negocis. Un cop em faci la idea de la quantitat desitjada, hauré de posar-me a dibuixar els xecs per poder confirmar la llei de l’atracció. Els pensaments constructius canviaran l’estructura de la realitat i faran que la fortuna es materialitzi.
El meu home i els seus amics, fa anys, solien dibuixar projectes de negocis segurs en uns folis de paper, després d’haver buidat, entre tres o quatre, una ampolla de rom. Asseguraven que les seves idees eren boníssimes, però malauradament, quan intentaven desxifrar el pla de negoci al matí, la visió inspirada per Baccus s’havia evaporat i els apunts resultaven incomprensibles. Desencoratjats per l’experiència, han deixat de consumir begudes alcohòliques definitivament. Un dels cotertulians antics, anteriorment participant entusiasta de les tempestes d’idees i pluges de rom Pampero, ara dedica el seu temps lliure a l’esport i corre en totes les maratons de Catalunya; el meu home s’ha aficionat al golf; dels altres, n’he perdut el rastre. Han desaprofitat la seva oportunitat de fer-se rics. Una llàstima.
Nosaltres ho farem amb més sentit comú. Un dels projectes actuals de les nostres futures riqueses consisteix en la publicació d’un llibre titulat “Com fer-se ric a Andorra”. Hi donaríem bons consells als altres ciutadans sobre la millor manera de fer-se ric. Nosaltres, és clar, ens faríem riques amb les vendes del llibre. Quan hagi sortit, compreu-ne una còpia; segur que us serà útil, i a nosaltres encara més.
Rhonda Byrke, al seu llibre “El secret”, assegura que l’important és creure en l’adveniment de les coses bones, i no trigaran en materialitzar-se. Posats a creure, mig crec que, en llegir sobre els nostres projectes, una ànima caritativa ens enviarà un xec en blanc a la redacció del BONDIA. Un cop arribi, de seguida ens posarem a escriure. Si es fa realitat, ja us ho explicarem.
(Publicat al BONDIA el 9 de juny del 2010)
Imatge: Reinaldo Márquez i Cecília Santañes
El meu home i els seus amics, fa anys, solien dibuixar projectes de negocis segurs en uns folis de paper, després d’haver buidat, entre tres o quatre, una ampolla de rom. Asseguraven que les seves idees eren boníssimes, però malauradament, quan intentaven desxifrar el pla de negoci al matí, la visió inspirada per Baccus s’havia evaporat i els apunts resultaven incomprensibles. Desencoratjats per l’experiència, han deixat de consumir begudes alcohòliques definitivament. Un dels cotertulians antics, anteriorment participant entusiasta de les tempestes d’idees i pluges de rom Pampero, ara dedica el seu temps lliure a l’esport i corre en totes les maratons de Catalunya; el meu home s’ha aficionat al golf; dels altres, n’he perdut el rastre. Han desaprofitat la seva oportunitat de fer-se rics. Una llàstima.
Nosaltres ho farem amb més sentit comú. Un dels projectes actuals de les nostres futures riqueses consisteix en la publicació d’un llibre titulat “Com fer-se ric a Andorra”. Hi donaríem bons consells als altres ciutadans sobre la millor manera de fer-se ric. Nosaltres, és clar, ens faríem riques amb les vendes del llibre. Quan hagi sortit, compreu-ne una còpia; segur que us serà útil, i a nosaltres encara més.
Rhonda Byrke, al seu llibre “El secret”, assegura que l’important és creure en l’adveniment de les coses bones, i no trigaran en materialitzar-se. Posats a creure, mig crec que, en llegir sobre els nostres projectes, una ànima caritativa ens enviarà un xec en blanc a la redacció del BONDIA. Un cop arribi, de seguida ens posarem a escriure. Si es fa realitat, ja us ho explicarem.
(Publicat al BONDIA el 9 de juny del 2010)
Imatge: Reinaldo Márquez i Cecília Santañes
dimecres, 2 de juny del 2010
Convalescent
Puc afirmar amb seguretat que dec tenir malsons, perquè cada matí em desperto amb una alegria descomunal. Jo sóc una convalescent dels meus somnis. Les finestres del nostre dormitori donen a un hort i un galliner. Vivim al mig de la natura, encerclats per un anell de muntanyes. Envoltades en boira, refrescades per pluges recents, elles guarden un mut dolor d’una tristesa amagada.
No sóc una aficionada a oniromància: no crec que els meus somnis prediguin el futur, però m’il•luminen el present. No recordo quina vida es desenvolupa davant dels meus ulls tancats quan em transporto al món de l’inconscient en ales invisibles. Però quan torno a creuar el Riu de l’Oblit, i sóc al meu llit, el meu home dorm i els galls em canten, m’agrada la vida que veig. Amb tots els seus defectes, amb totes les ganivetades mesquines, amb totes aquelles ingrates sorpreses de naturalesa humana que puc arribar a representar, m’agrada la vida. Tant Andorra com jo mateixa tenim aquella faceta, un alter ego obscur, que es revela als meus malsons: sé del cert que en la vida real, som menys cruels, més ordenades, som millors del que podríem ser. Hom pot defensar un punt de vista oposat: també segur que som pitjors del que podríem ser. Però millorar-nos instantàniament seria impossible. Destrossar-nos instantàniament seria tan fàcil que no vull entretenir-me donant-vos-en exemples. Som fràgils, ho sabeu?.. Som fràgils. Obro els ulls. Aquells que encara hi sou, estimeu-nos mentre vivim.
(Publicat al BONDIA el 2 de juny del 2010)
No sóc una aficionada a oniromància: no crec que els meus somnis prediguin el futur, però m’il•luminen el present. No recordo quina vida es desenvolupa davant dels meus ulls tancats quan em transporto al món de l’inconscient en ales invisibles. Però quan torno a creuar el Riu de l’Oblit, i sóc al meu llit, el meu home dorm i els galls em canten, m’agrada la vida que veig. Amb tots els seus defectes, amb totes les ganivetades mesquines, amb totes aquelles ingrates sorpreses de naturalesa humana que puc arribar a representar, m’agrada la vida. Tant Andorra com jo mateixa tenim aquella faceta, un alter ego obscur, que es revela als meus malsons: sé del cert que en la vida real, som menys cruels, més ordenades, som millors del que podríem ser. Hom pot defensar un punt de vista oposat: també segur que som pitjors del que podríem ser. Però millorar-nos instantàniament seria impossible. Destrossar-nos instantàniament seria tan fàcil que no vull entretenir-me donant-vos-en exemples. Som fràgils, ho sabeu?.. Som fràgils. Obro els ulls. Aquells que encara hi sou, estimeu-nos mentre vivim.
(Publicat al BONDIA el 2 de juny del 2010)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
